Arxiu d'etiquetes: 1899

Festes Modernistes de Sitges

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 1892 – 1899)

Conjunt de cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol. Es caracteritzaren -en contrast amb els Jocs Florals, promoguts per la generació anterior- pel fet d’ésser restringits al món dels artistes, en deliberada oposició a la massa ciutadana, fet que era subratllat amb un cert to ritual, per l’absència de qualsevol mena de recompensa, per la inclusió de totes les facetes de l’art i per la decidida dedicació als corrents estètics moderns; a vegades, però, el to baixà, fins a esdevenir xaró.

La primera festa (23 agost 1892) consistí en una exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges, on, al costat dels pintors considerats avui com a modernistes, n’exposaren molts d’altres d’ancorats en l’estètica convencional.

La segona (10 setembre 1893) inclogué un concert, dirigit per Enric Morera, amb obres seves, de Cèsar Frank i d’altres músics belgues, i una representació de La intrusa de Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra.

La tercera (4 novembre 1894) s’inicià amb el solemne trasllat de dos quadres d’El Greco al Cau Ferrat, i es clogué amb un certamen literari, que publicà “L’Avenç” (1895).

La quarta (14 febrer 1897) estrenà el drama de Massó i Torrents La fada, musicat per Enric Morera, amb l’assistència d’alguns dels compositors de l’escola franco-belga, habituals dels concerts del Cau Ferrat.

I la cinquena (5 juliol 1899) consistí en un concert de piano, interpretat per Joaquim Nin, amb obres d’Enric Morera, Joan Gay, Francesc Alió, Grieg i Scarlatti, i la representació de Lladres! i La reina del cor, d’Ignasi Iglésias, i de L’alegria que passa, del mateix Rusiñol, amb música de Morera.

Fenosa i Florensa, Apel·les

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)

Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.

Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.

Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Català i Albosa, Jaume

1 Resposta

(Arenys de Mar, Maresme, 1 novembre 1835 – Barcelona, 1 març 1899)

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1856, fou professor del seminari de Girona i, posteriorment, secretari de l’arquebisbe de Tarragona Costa i Borràs. L’any 1867 es traslladà a Madrid, on exercí diversos càrrecs, com el de capellà d’honor d’Alfons XII de Borbó. Nomenat bisbe de Canàries (1878) i de Cadis (1879).

El 1883 succeí al bisbe Urquinaona a Barcelona, fins al 1899, durant el seu pontificat foren edificades o restaurades moltes parròquies i creats centres de beneficència; hom acabà també la façana de la catedral. Presidí la coronació de la Mare de Déu de la Mercè i celebrà un important sínode diocesà. Protegí Jacint Verdaguer.

Assolí una veritable popularitat, fou defensor dels drets dels obrers i presidí una manifestació popular demanant l’indult d’un caporal condemnat a mort. Amb el seu acord, Tomàs de Boada, proposa a Lleó XIII (1899) el seu trasllat i el de la cort pontifícia a Barcelona.

Benavent de Barberà i Abelló, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)

Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).

Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).

Basili de Rubí

4 Respostes

(Rubí, Vallès Occidental, 1899 – Barcelona, 1986)

(Francesc Malet i Vallhonrat)  Escriptor i frare caputxí. Editor d’“Estudios franciscanos” i de la publicació monogràfica “Critèrion” (1959-69); va fundar l’any 1949 l’entitat Franciscàlia.

Entre els seus nombrosos treballs cal esmentar Reformas de Regulares a principios del siglo XIX (1943), Necrologi dels frares menors caputxins de Catalunya i Balears (1945), Art pessebrístic (1947), La última hora de la tragedia. Hacia una revisión del caso Verdaguer (1958), El padre Bernardino de Manlleu (1962), Les Corts Generals de Pau Claris (1976), Un segle de vida caputxina a Catalunya (1977) i Els caputxins a la Barcelona del segle XVIII (1984).

Barcelona, Futbol Club

65 Respostes

(Barcelona, 29 novembre 1899 – )

Entitat esportiva. Fundada pel suís afincat a Barcelona, Joan Gamper. Fou un dels primers club de futbol creats a Catalunya, gràcies a enginyers i altres tècnics estrangers que van fer conèixer la pràctica d’aquest esport al nostre país. Durant els primers anys la condició de soci, jugador i directiu eren gairebé una sola cosa, sobretot quan les competicions regulars no estaven gaire implantades, i els jugadors -tots ells amateurs– havien de buscar equips per poder competir alhora que havien d’afrontar totes les despeses que la pràctica de l’esport els ocasionava.

L’evolució històrica del club es pot associar als terrenys de joc on ha desenvolupat la seva activitat. En el camp del carrer de la Indústria (1909) el “Barça” començà a convertir-se en una entitat important, tant pel nombre de socis com pels espectadors que convocava en cada partit. Fou en aquella etapa que es va abandonar l’amateurisme i començaren a sorgir jugadors que serien ídols populars.

La consolidació de l’arrencada d’aquest procés es va produir en inaugurar-se el 1922 el camp de les Corts, amb una cabuda inicial per a 20.000 espectadors, però que n’assolí fins a 60.000. La dècada dels anys 1920 confirmà plenament com a espectacle el futbol català, i molt especialment el F.C. Barcelona, amb figures com Samitier. Alhora, la Dictadura de Primo de Rivera convertí el club en el símbol ciutadà d’una catalanitat que era perseguida, i que es concretà en el tancament per ordre governativa de l’estadi de les Corts.

Els efectes de la guerra civil es feren sentir molt en el club; el 6 d’agost de 1936 fou assassinat el seu president, Josep Sunyol. Amb el règim franquista el club va estar a punt de desaparèixer, i el govern imposa als socis les juntes directives. Les noves circumstàncies van donar més força encara a l’identificació entre l’entitat i el poble sotmès a la dictadura.

En els anys 1950 aparegué una gran figura futbolística nova, el jugador d’origen hongarès Ladislau Kubala, que va contribuir que fos evident que el camp de les Corts s’havia fet petit per al potencial del club. Al final de la dècada, l’any 1957, s’inaugurà el Camp Nou, amb una cabuda inicial per a 60.000 espectadors, que amb l’ampliació del 1982 arribà als 100.000.

Ja en el Camp Nou, i sobretot en els darrers anys del franquisme, el F.C. Barcelona anà incorporant públicament símbols de la catalanitat, especialment amb la presidència d’Agustí Montal (fill) i amb els actes del 75è aniversari (1974). Finalment, amb el retorn de la democràcia, la presidència del club es va sotmetre a l’elecció entre els socis. Així, el 1978 accedí a la presidència Josep Lluís Núñez, que fou ratificat en posteriors convocatòries.

Enllaç web:  Futbol Club Barcelona