Arxiu d'etiquetes: 1897

Casanellas i Lluch, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1897 – el Bruc, Anoia, juny 1933)

Polític. Els primers anys va pertànyer a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s’hagué d’exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. Participà en l’atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato (8 març 1921), per la qual cosa hagué d’exiliar-se a l’URSS, on treballà en l’organització comunista internacional. El 1924 passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l’organització dels moviments comunistes a l’Amèrica Llatina.

Tornà a Barcelona pel juny de 1931 i fou encarregat pel Komintern de la direcció del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España. Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Morí en un accident de motocicleta, junt amb el militant comunista Francisco del Barrio, en circumstàncies poc clares, quan anaven a una reunió política a Madrid.

Casacuberta i Roger, Josep Maria de

5 Respostes

(Barcelona, 4 octubre 1897 – 25 febrer 1985)

Filòleg i editor. S’especialitzà en filologia romànica a Montpeller i Zuric. Sota el patrocini de la Mancomunitat, inicià el recull sistemàtic de la toponomàstica catalana. Membre de l’IEC, realitzà valuoses aportacions a l’onomàstica i la toponímies catalanes (Memòria, 1922) i col·laborà amb Joan Coromines en l’estudi dels dialectes (Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, 1936).

S’especialitzà en la Renaixença, va estudiar Jacint Verdaguer (epistolari, primers escrits, L’Atlàntida i Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, 1958, estudis dialectològics, etc). També publicà (“Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença, 1956).

Fundà l’Editorial Barcino (1924), que va interrompre les activitats el 1939 i les va reprendre el 1946, amb un sentit integrador dels Països Catalans i amb una exigència erudita excepcional, que es palesa sobretot en la sèrie “Els Nostres Clàssics”.

La projecció editorial i l’escola d’estudiosos que va formar han tingut una gran transcendència. Li foren atorgats diversos guardons: premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1979), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1981) i premi Ramon Fuster (1984).

Bosch de la Trinxeria, Carles

2 Respostes

(Prats de Molló, Vallespir, 15 maig 1831 – la Jonquera, Alt Empordà, 15 octubre 1897)

Escriptor. Fill de rics propietaris rurals, estudià arts i lletres a Tolosa de Llenguadoc i ciències a Barcelona.

Afeccionat a la caça, a la pesca, etc, visqué a les seves propietats del Pirineu i féu freqüents viatges, sobretot al Llenguadoc.

Ja gran, publicà quadres descriptius i impressions de la vida a muntanya, amb especial atenció al lèxic: Records d’un excursionista (1887), Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890), Tardanies (1892), etc.

Les seves novel·les L’hereu Norandell (1889), Montalba (1891), L’hereu Subirà (1893) i Lena (1894) intentaven de superar el costumisme folklòric. Publicà treballs d’erudició, botànica, agricultura i folklore.

Com a col·laborador de “La Renaixença” contribuí a difondre l’interès pel muntanyisme.

Blancafort i de Rosselló, Manuel

6 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental, 12 agost 1897 – Barcelona, 8 gener 1987)

Compositor. Deixeble de Joan Lamote de Grignon. Les seves primeres obres daten del 1915. Influït pels impressionistes, compongué la suite per a piano Parc d’atraccions (1920-24), estrenada a París, per part de Ricard Viñes, amb la qual es donà a conèixer mundialment. Seguiren obres diverses, entre les quals Matí de festa a Puiggraciós, estrenada al Liceu el 1929, i Les ombres perennes, interpretada al XIV Festival de la SIMC (Barcelona, 1936).

Després del 1940 abordà, amb igual fortuna, la gran forma simfònica: Concerto omaggio (1944), Concert ibèric (1946), Simfonia en mi (premi Barcelona, 1950), Rapsòdia catalana (1953, premi Ciutat de Barcelona 1966), Evocaciones (1969).

És autor d’un gran nombre de cançons amb acompanyament de piano o altres instruments i de dos quartets de corda. Amb la Cantata a la Verge Maria (sis estampes simfònico-vocals, guanyà el primer premi de l’Orfeó Català (1965), que l’estrenà el 1968.

Fou el pare d’Albert i de Gabriel Blancafort i París.

Enllaç web:  Fundació Manuel Blancafort

Aguiló i Fuster, Marià

23 Respostes

(Palma de Mallorca, 16 maig 1825 – Barcelona, 6 juny 1897)

Poeta i bibliògraf. Germà de Plàcid. Estudià dret a Barcelona, on va fer amistat amb Pau Piferrer i Rubió i Ors, que l’introduïren en el moviment literari de la Renaixença.

Poeta de caràcter amorós i místic, dominat per un clima romàntic, sentimental i patriòtic, la seva poesia es caracteritza pel popularisme inspirat en cançons amoroses i curtes, anomenades corrandes, i en les històries tretes del romancer. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1866. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en el Llibre de la Mort (1898), Records de jovenesa (1900), Fochs Follets (1909) i en Poesies completes (1925).

Del seu viatge per Catalunya a la recerca de material, fou resultat la publicació del Romancer popular de la terra catalana (1893), recull de cançons cavalleresques que conté més de trenta llegendes amb les seves variants; el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades… (1900), col·lecció de cobles religioses, històriques i morals, i el projecte del Diccionari Aguiló d’acord amb les seves notes i utilitzant el material de frases, girs, sinònims, etc., que havia recopilat.

Dels seus treballs de bibliògraf queden el Catálogo de obras en Lengua Catalana, premiat per la Biblioteca Nacional, i publicat l’any 1928, on descriu més de quatre-cents llibres escrits en català, impresos de 1474 a 1860, i la Biblioteca Catalana, en la qual va publicar obres com Tirant lo Blanch, Libre dels feyts del Rey En Jacme, Libre de Consolatio, de Boeci, etc.

Fou bibliotecari de la biblioteca provincial universitària de Barcelona, de la de València i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Fou el pare del bibliotecari i erudit Àngel Aguiló i Miró.