(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1894 – Barcelona, 1 juliol 1967)
Compositor. Deixeble de Manuel Burgès, aviat s’establí als EUA, on actuà amb èxit com a arranjador a diferents estudis de ràdio (1932-63) i fou director artístic de l’emissora Firestone.
Escriví amb constància sobre temes catalans (unes cent-cinquanta sardanes per a cobla i altres per a cor), així com obra simfònica, de cambra, lieder, etc.
Tornà a Catalunya el 1963, després d’obtenir nombrosos premis.
(Castellserà, Urgell, 20 maig 1818 – Madrid, 28 febrer 1894)
Químic. Nomenat catedràtic de química a la Universitat d’Oviedo (1847), obtingué una llicència de quatre anys, que aprofità per treballar amb els químics de més renom d’aquell temps: Dumas, Berzelius, Bunsen i Fresenius.
En retornar a la Península fou nomenat professor de química del Real Instituto Industrial de Madrid, després passà a la càtedra d’anàlisi química de la Universidad Central.
És autor d’un treball sobre la fermentació alcohòlica i d’un altre sobre la composició de les aigües minerals. Fou un dels millors químics analistes de la seva època.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1894 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1981)
Pedagog i historiador. Ensenyà a l’Escola Normal de Guadalajara fins a l’exili del 1939 i després a l’Instituto Politécnico Nacional de Mèxic.
Desenvolupà una gran tasca per a la formació de mestres, i com a historiador estudià la metal·lúrgia colonial americana: La minería y la metalurgía en la América española durante la época colonial (1955), La amalgamación de los minerales de plata en Hispanoamérica colonial (1969), etc.
També recollí treballs esparsos en el volum Trabajos, artículos y apuntes 1940-1972, sobre química, enseñanza y metalurgía mexicana y de Hispanoamérica colonial (1973).
(Barcelona, 1894 – 1945)
Polític i economista. Es doctorà en lleis i fou passant de Jaume Bofill i Mates.
Regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista (1920), formà part de la comissió de cultura que inicià la construcció de grups escolars, i com a president de la junta municipal d’exposicions d’art organitzà les exposicions de pintura catalana a Lisboa, amb la col·laboració de Joan Estelrich (1920), i a Amsterdam, en col·laboració amb Feliu Elias (1922).
Participà en la constitució d’Acció Catalana (1922), contribuí econòmicament a la fundació de “La Publicitat”, fou sots-secretari d’economia del primer govern de la República Espanyola i col·laborà en revistes especialitzades d’economia i finances.
En morir deixà una excel·lent col·lecció de pintura catalana moderna.
(Lleida, 8 setembre 1894 – Lausana, Suïssa, 25 setembre 1967)
Polític i escriptor. Es doctorà en dret el 1916 i aquest any fou elegit diputat a corts per la Seu d’Urgell per la Lliga Regionalista i fou secretari particular de Francesc Cambó.
Però l’any 1925 deixà aquestes activitats per entrar en el govern de Primo de Rivera com a ministre de Treball (fins al 1930).
Després de la guerra civil del 1936-39, fou ambaixador a Bèlgica (1939) i a Argentina (1942), ministre de Justícia (1943-44) i president del Tribunal de Cuentas, de Madrid.
És autor d’assaigs polítics: España en crisis (1932), El estado corporativo: Cartas al príncipe (1942), de llibres de viatges i de novel·les.
(Igualada, Anoia, 23 desembre 1859 – Barcelona, 21 maig 1894)
Dirigent obrer, conegut pel Pelat. Fou un actiu propagandista de l’anarquisme i dirigent dels obrers tèxtils de Sants.
Fou executat, acusat absurdament de còmplice de Paulí Pallàs, autor d’un atemptat contra Martínez Campos.
Fou el pare de Ramon Archs i Serra, al qual escriví una carta on li demanava que morís com ell, si calia, en la tasca d’emancipació del proletariat.
(Barcelona, 1894 – 17 desembre 1983)
Violinista, compositor i professor. Estudià a l’Escola Municipal de Música. L’Ajuntament de Barcelona li atorgà un premi extraordinari de violí, el 1914.
Ha fundat una acadèmia per a l’ensenyament musical. És autor d’algunes obres de música de cambra.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, juny 1835 – Madrid, 1894)
Enginyer. Va pertànyer a la primera promoció d’enginyers industrials.
Va dirigir “La Gaceta Industrial” (1865-90), on publicà més de tres-cents treballs.
Autor de diverses monografies de caràcter divulgador.
(Girona, 20 juliol 1894 – 21 febrer 1917)
Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut.
A partir del 1915 col·laborà amb l’arquitecte Rafael Masó en diversos projectes.
És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.
(Barcelona, 16 maig 1894 – 7 agost 1924)
Poeta. Fill d’un fogoner que morí d’accident, l’acolliren a l’Asil Naval. De formació autodidacta, va ser redactor de la revista anarquitzant “Los Miserables” i de “Justícia Social” de Reus, on escrivia en castellà sota el pseudònim de Gorkiano. El llibre Humo de fábrica (1918) recull articles d’aquesta etapa. A vint anys es declarà dolorit, cristià i socialista.
El 1917 publicà “Un Enemic del Poble”, amb el subtítol de fulla de subversió espiritual, i altres revistes de vida curta: “Arc-Voltaic”, “Mar Vella” (1919), en col·laboració amb Tomàs Garcés, i “Proa” (1921). Escriví, signant Aristarc, a “La Publicitat”.
“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar” (Joan Salvat-Papasseit)
L’actitud inicial de revolta social fou duta al camp de la poesia, dominada pel noucentisme, moviment en el qual no participà, tot i que n’admirava alguns capdavanters. El manifest Contra els poetes en minúscula (1920), més que un programa coherent d’estètica nova, era un crit contra l’estancament, el formalisme i les tendències evasives.
Per a ell el poeta era l’encarnació més digna de l’home, una mena d’heroi, però no de superhome. Oposa sinceritat a artifici, ètica a estètica. La seva trajectòria literària fou fortament marcada per la tuberculosi. Com a contrapunt escrivia una poesia vitalista, rica d’instint i de vivències.
El primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), participà del moviment avantguardista. L’avantguardisme de L’irradiador del port i les gavines (1921), obscurit per una poesia més original, primigènia, optimista, recollia la visió del port del mariner místic, del suburbi, dels veïns del seu carrer, com en el gran poema Tot l’enyor de demà.
Salvat, terriblement malalt, s’aferrà a la vida, li reté culte a través de la poesia i exaltà el paradís terrenal que volia Maragall, amb el qual coincidí, encara que no en fou mai un epígon. Se sentia fascinat per la realitat immediata i visual, el món tangible i present.
Les conspiracions (1922) és una mostra de poesia civil, d’afirmació nacionalista catalana, amb l’ideal iberista al fons. La gesta dels estels (1922) és una transfiguració de la vida quotidiana, i la poesia hi esdevé més col·loquial, directa, amb aires de cançó popular i concessions a la fantasia: “viatjar terres, no quedar-se en cap”. El poema de la rosa als llavis (1923) és influenciat pel Càntic dels càntics, l’exaltació nupcial vol tenir en ell la innocència del paradís.
Poeta de la joia amorosa, sensual, vitalista, és lluny dels trobadors i del dolce stil nuovo. Óssa Menor (1925) recollí ecos de l’avantguardisme i confirmà la seva línia de poeta independent. Publicà també Els nens de la meva escala (v1923), recull de contes infantils.
Pòstumament, es van recollir pràcticament tots els seus texts en català en el volum Mots propis (1975). El 1962 van ésser editades les seves Poesies completes il·lustrades pel pintor Josep Guinovart.
Enllaç: Poesies de Joan Salvat-Papasseit
Dades dels Països Catalans 