(Barcelona, 1894 – 1968)
Pintor-decorador i dibuixant.
Excel·lí en la decoració d’interiors i de jardins i com a retratista al carbó i a la sanguina. Practicà el cartell i fou president de l’Associació de Cartellistes de Catalunya.
Fins al 1966 féu de professor de dibuix i de procediments pictòrics a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, de Barcelona.
(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)
Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.
Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.
L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.
També fou el pare de Humbert Capó i Pascual (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995) Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.
(Cardedeu, Vallès Oriental, 25 desembre 1894 – Rennes, França, 1987)
Sindicalista. Milità en la CNT i fou un destacat dirigent del sindicat tèxtil. Actuà especialment a Sant Andreu de Palomar (Barcelona).
Durant la guerra civil fou conseller d’Economia (abril-maig 1937) i president del Consell d’Economia de la Generalitat. S’exilià a Perpinyà el 1939.
Ha donat nombroses conferències i ha col·laborat regularment als periòdics sindicalistes com “Le Combat” de París i “L’Espoir” de Tolosa de Llenguadoc.
(Barcelona, 1834 – 1894)
Advocat i polític. Fou membre de l’Associació per a la Reforma Penitenciària i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Milità en el partit conservador i fou alcalde accidental de Barcelona.
Publicà una sèrie d’articles al “Diario de Barcelona”, reeditats amb el títol de Mejoras de Barcelona (1878).
Fou el pare de Domènec Call i Morros.
(la Canonja, Tarragonès, 27 juny 1894 – Barcelona, 23 març 1979)
Violinista. Fou pensionat a Brusel·les. S’establí a Londres en 1914, on debutà com a solista l’any següent i hi adquirí aviat un gran prestigi.
S’ha especialitzat en la interpretació d’autors moderns. Fundà a Londres el quartet Brosa (1925-38).
Féu concerts a moltes sales d’Europa i d’Amèrica i fou professor als cursos internacionals de Santiago de Compostel·la.
(Badalona, Barcelonès, 15 març 1894 – Barcelona, 16 gener 1939)
Compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on obtingué el premi Maria Barrientos, i fou deixeble d’Enric Morera.
Escriví una seixantena de sardanes, entre les quals destaquen La sardana de Ripoll (1920), Primavera, L’ametller, Plou i fa sol i Caterineta. Compongué el poema simfònic Venus i Adonis, obres de cambra i corals.
Harmonitzà cançons populars catalanes i fou fundador-director de l’Orfeó Badaloní.
(Barcelona, 30 agost 1894 – 1980)
Pintor autodidacte. Impulsor de l’avantguardisme, practicà l’estil fauve. Fou un dels fundadors de l’Agrupació d’Artistes Catalans i soci del Saló dels Evolucionistes.
Un dels seus temes predilectes fou el paisatge urbà, que pintà amb colors exuberants i amb gran emotivitat. El 1926 féu la primera exposició individual a les Galeries Dalmau; l’any 1931 guanyà el premi Cambó en el concurs Barcelona vista pels seus artistes, del Cercle Artístic, i el 1968 el premi de dibuix Ciutat de Barcelona amb l’obra Hivern.
(Besalú, Garrotxa, 28 juny 1827 – Barcelona, 20 juliol 1894)
Advocat i comerciant. Presidí el Foment de la Producció Nacional, organisme fundat pels industrials catalans per oposar-se a la política lliurecanvista de Laureà Figuerola (1870).
Fou un dels organitzadors de les manifestacions proteccionistes del març de 1869, en col·laboració amb els obrers agrupats al federalisme republicà.
Diputat a Corts (1876-86 i 1891-93), propugnà la unió duanera amb Portugal i els països sud-americans. Però algunes diferències sorgides entre ell i d’altres industrials l’obligaren a formar un nou grup, el Foment de la Producció Espanyola (1876), escissió que durà fins al 1889, quan va crear-se el Foment del Treball Nacional.
La seva obra dispersa fou publicada el 1929 amb el títol de Discursos y escritos.
Fou el pare de Lluís Bosch-Labrús i Blat.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1894 – Barcelona, 1 juliol 1967)
Compositor. Deixeble de Manuel Burgès, aviat s’establí als EUA, on actuà amb èxit com a arranjador a diferents estudis de ràdio (1932-63) i fou director artístic de l’emissora Firestone.
Escriví amb constància sobre temes catalans (unes cent-cinquanta sardanes per a cobla i altres per a cor), així com obra simfònica, de cambra, lieder, etc.
Tornà a Catalunya el 1963, després d’obtenir nombrosos premis.
(Castellserà, Urgell, 20 maig 1818 – Madrid, 28 febrer 1894)
Químic. Nomenat catedràtic de química a la Universitat d’Oviedo (1847), obtingué una llicència de quatre anys, que aprofità per treballar amb els químics de més renom d’aquell temps: Dumas, Berzelius, Bunsen i Fresenius.
En retornar a la Península fou nomenat professor de química del Real Instituto Industrial de Madrid, després passà a la càtedra d’anàlisi química de la Universidad Central.
És autor d’un treball sobre la fermentació alcohòlica i d’un altre sobre la composició de les aigües minerals. Fou un dels millors químics analistes de la seva època.
Dades dels Països Catalans 