Arxiu d'etiquetes: 1892

Casals i Defilló, Enric

6 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1892 – 31 juliol 1986)

Violinista i compositor. Germà de Pau Casals. Deixeble del mestre Rafael Gálvez i de Matthieu Crickboom i de Frantisek Suchy, a Praga.

Fundador del quartet de corda del seu nom, figurà com a solista en diferents agrupacions i a l’Orquestra Pau Casals, que, a vegades, dirigí. Col·laborà també en l’organització dels Festivals de Prada.

Compongué concerts per a violí i per a violoncel, una sonata per a violoncel i orquestra, diverses obres del seu germà, entre les quals El Pessebre i Himne a les Nacions Unides; ultra Dramàtica, sardana per a orquestra, i la transcripció orquestral de Juny de Juli Garreta, escriví per a cobla, entre d’altres sardanes Lluny, Heroica, Tarragona i Sardana de carrer.

Dugué a terme, així mateix, una important tasca pedagògica, i foren alumnes seus Gonçal Comellas i els germans Gerard i Lluís Claret.

Fou el pare de la violoncel·lista Pilar Casals i Vidal.

Carrasco i Formiguera, Rossend

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juliol 1892 – 17 agost 1990)

Metge. Germà de Manuel. Estudià a Barcelona i a Harvard. Col·laborà a les “Monografies Mèdiques” i amb August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia i en la Societat de Biologia de Barcelona.

Es dedicà a l’endocrinologia, especialment a la diabetologia, i, juntament amb Pere González, fou l’introductor de l’ús de la insulina a Europa. Durant el curs 1934-35 fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1935 s’exilià i es dedicà a l’ensenyament, primer a Mèxic i després a Veneçuela, on va ser catedràtic de fisiologia de la Universitat Central i on ha cooperat a nombroses iniciatives a favor de la cultura catalana.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

17 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Anglada i Sarriera, Dolors

10 Respostes

(Barcelona, 29 octubre 1892 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1984)

“Lola Anglada“  Narradora i dibuixant. El seu estil va ser un dels més característics del noucentisme, aplicat al dibuix infantil. Va il·lustrar tots els seus llibres: Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), Margarida (1929), Monsenyor Llargandaix (1929) i Martinet (1960).

En d’altres gèneres va publicar La Barcelona dels nostres avis (1949), La meva casa i el meu jardí (1958) i Les meves nines (1983). Va col·laborar, amb Francesc Curet, en la sèrie Visions barcelonines (1925-58) i va il·lustrar llibres clàssics i moderns.

Cal remarcar la seva col·lecció de nines, instal·lada al Museu Romàntic de Sitges.