Arxiu d'etiquetes: 1888

Font i Quer, Pius

15 Respostes

(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.

Font i Puig, Pere

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.

Carrion i Juan, Ambrosi

5 Respostes

(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 juliol 1888 – Cornellà de Conflent, Conflent, 28 novembre 1973)

Dramaturg, poeta i novel·lista. Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar. Iniciat en el modernisme, publicà obres de teatre: Epitalami (1912), La núvia verge (1915), Cap de flames (1918), El fogueral (1925), Niobé (1928), L’ombra (1935), etc.

Promotor del teatre, traduí autors grecs i francesos i fundà “El Teatre Català” i fou professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fou secretari dels Estudis Universitaris per a Obrers (1933).

Director del Teatre de Guerra de la Generalitat, s’exilià a París el 1939, on fou president del Casal de Catalunya i on continuà escrivint i estrenant (Nit d’embruixament, 1950). També publicà un extens poema èpic: El comte Arnau (1972).

Batlle i Mestre, Antoni

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 31 juliol 1888 – Barcelona, 26 novembre 1955)

Pedagog i dirigent escolta. Fou ordenat sacerdot a Barcelona el 1912. Doctor en filosofia i en teologia, fou deixeble del cardenal Isidre Gomà i tingué una gran amistat amb el cardenal Vidal i Barraquer.

Fou un home d’acció i d’esperit obert. Interessat en la pedagogia activa, participà amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Maria Montessori en el moviment de pedagogia activa com a professor de l’Escola Blanquerna i l’Escola del Mar i com a secretari del seminari laboratori de pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1918-21).

Col·laborador amb Batista i Roca en l’organització de l’escoltisme, fundà l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat (1930), del qual fou consiliari. L’any 1933 celebrà a Llorà (Collsacabra) la primera missa de campament per a les seccions de Minyons de Muntanya.

Del 1936 al 1939 visqué exiliat a Suïssa. En tornar a Barcelona exercí de professor d’ensenyament privat. L’any 1943, juntament amb antics dirigents, reprengué les activitats escoltes; reorganitzà el seu grup i desenvolupà el moviment a Catalunya contra els intents de desintegració.

Al novembre de 1955, en estat d’agonia, rebé de part del bisbe de Barcelona el nomenament de consiliari diocesà d’escoltisme. El seu enterrament constituí una gran manifestació ciutadana. Els seus Escrits foren publicats el 1966.

Abadal i de Vinyals, Ramon d’

7 Respostes

(Vic, Osona, 1 octubre 1888 – Barcelona, 17 gener 1970)

Historiador i polític. Doctor en dret, completà estudis d’història a Barcelona, Chartres i París.

Afiliat a la Lliga Regionalista (1914), fou un dels promotors d’Acció Catalana (1922-30), de la qual se separà durant la República per tornar a la Lliga. Membre de l’IEC i altres institucions culturals.

Com a historiador destacà pels seus estudis sobre el dret català i el període comtal i els seus antecedents. Autor, entre moltes altres obres, de Les partides a Catalunya (1914), L’abat Oliba, bisbe de Vic (1948), La batalla del adopcionismo (1949), Els primers comtes catalans (1958) i la gran obra incompleta Catalunya carolíngia, que sota el títol general Dels visigots als catalans publicà dos volums: La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia (1969) i La formació de la Catalunya independent (1970).