(Barcelona, 1871 – 27 març 1931)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i amb Jaume Morera a Madrid. Participà en diverses exposicions nacionals.
Conreà el retrat i el paisatge a Mallorca i Granada.
Va morir a la pobresa a l’Hospital de Sant Pau.
(Barcelona, 1871 – 29 març 1956)
Polític i advocat. Un dels delegats d’Unió Catalanista a la reunió que acordà les Bases de Manresa. Fou membre de la Lliga Regionalista i col·laborà després amb el Partit Democràtic de Canalejas.
Es presentà com a independent per la Solidaritat Catalana i fou elegit diputat. Representà a corts el districte de la Seu d’Urgell i el de Barcelona. La Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País l’elegí per al senat fins al 1923.
Col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “Revista Jurídica de Cataluña” i “Diario Mercantil”.
(Reus, Baix Camp, 15 agost 1871 – Barcelona, 19 abril 1954)
Pintor i decorador. Estudià a Barcelona i a Madrid. Es presentà a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1894.
La seva obra, composta principalment de quadres de gènere i paisatges de tonalitats molt delicades, fou premiada en exposicions internacionals (Bodapest i Filadèlfia).
Fou, també, decorador d’interiors, i el 1909 restaurà la sala d’espectacles del Liceu.
(Sueca, Ribera Baixa, 16 març 1871 – Barcelona, 18 març 1952)
Naturalista. Doctor en ciències naturals, va ésser catedràtic d’història natural a l’Institut General i Tècnic de Palma de Mallorca (1900-13) i de biologia a la Universitat de Barcelona (1913-41).
Fou elegit regidor de Palma de Mallorca el 1904 i nomenat alcalde accidental el 1906.
Va escriure Aves de Cataluña (1912), Diccionario tecnológico de biología (1931), Manual de zoología (1938), etc.
(Barcelona, 7 maig 1844 – 6 març 1908)
Actor. Debutà en l’estrena de L’Esquella de la Torratxa (1864), de Frederic Soler, en la Societat Melpòmene d’afeccionats.
Com a professional fou galant còmic dels teatres Odeon i Romea (1867-1907).
Fou el pare de Frederic Fuentes i Agulló (Barcelona, 1871 – 1959) Actor i autor teatral.
(Granada, Andalusia, 1833 – Buenos Aires, Argentina, gener 1871)
Escriptor. Pertany als inicis de la Renaixença i figura en l’antologia de Los trobadors moderns (1859).
Fou fundador i director del setmanari il·lustrat “El Cafè” (1860).
En una època anterior a la consolidació del Teatre Català, fou autor de peces de costums al·lusives a fets d’actualitat, com la guerra d’Àfrica, en obres com A l’Àfrica, minyons! (1859) i Ja hi van, a l’Àfrica (1860), entre les més conegudes.
(Mataró, Maresme, 4 desembre 1871 – Terrassa, Vallès Occidental, 11 agost 1934)
Naturalista i enginyer químic. Feu estudis sobre entomologia i botànica i col·laborà amb Joan Cadevall i Diars en l’estudi de la flora de la part oriental del Pirineu català.
Fou soci fundador i president (1904) de la Institució Catalana d’Història Natural.
Publicà Assaig monogràfic sobre les cicendeles catalanes (1911).
(Catalunya, 1871 – 1885)
Període. Nom amb el qual és designat a Catalunya el període que es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a França), l’augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom i de coure i l’estabilitat política de la Restauració.
La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l’extensió de la fil·loxera a l’Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d’or.
(Olot, Garrotxa, 23 novembre 1805 – 21 juliol 1871)
Metge i escriptor. Després d’estudiar filosofia a Girona i medicina a Cervera, València i Barcelona, exercí a Olot i Mataró, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura.
Seguidor del grup d’iniciadors del moviment de la Renaixença, prengué part en la tasca de restauració de la llengua.
Es va dedicar a la literatura humorística amb el pseudònim de Lo Tamboriner del Fluvià, però es destacà com a assagista: Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i Gramàtica de la llengua catalana (1857).
Conreà el gènere dramàtic amb obres de caire popular, com La Tuietes del Malloll (1865) i La festa del Santuari.
(Manresa, Bages, 1 desembre 1871 – 1895)
Periodista i polític. Fou director, des del 1890, del “Setmanari Català” de Manresa, des del qual defensà postures regionalistes. Prengué part en els treballs preparatoris de les Bases de Manresa.
A la seva mort fou publicat un recull en prosa i en vers de la seva producció (Escrits, 1895).
Dades dels Països Catalans 