(Sarrià, Barcelona, 5 agost 1864 – Barcelona, 22 octubre 1923)
Metge. Catedràtic i rector (1913-23) de la Universitat de Barcelona.
El 1919 li fou concedit el marquesat de Carulla.
Carulla i Margenat, Valentí
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1864
Cama i Prats, Martí
(Palafrugell, Baix Empordà, 1864 – Reims, França, 1914)
Industrial. Continuà els negocis suro-tapers que el seu oncle Antoni Prats havia fundat a Reims el 1845, i creà un conjunt d’indústries, a Palafrugell i a Reims, on treballaven més de 250 obrers.
Fou president de la Cambra Oficial de Comerç d’Espanya a París.
Benlloch i Vivó, Joan Baptista
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
Barrau i Buñol, Laureà
(Barcelona, 1864 – Santa Eulària des Riu, Eivissa, 21 octubre 1957)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Deixeble d’Antoni Caba, amplià estudis a París amb Geróme.
Inicialment cultivà la pintura d’història (Rendició de Girona, 1887). Més tard, s’interessà pel paisatge de la Costa Brava i d’Eivissa, que va pintar amb gran luminisme, semblant al de Sorolla.
Va publicar Pour comprendre les musiques d’aujour d’hui (1969).
El 1963 fou inaugurat un petit museu que porta el seu nom a Santa Eulària des Riu, en record de les llargues estades que féu a l’illa.
Baldrich i de Veciana, Albert Felip de
(Valls, Alt Camp, 18 setembre 1786 – Madrid, 26 setembre 1864)
Polític i general. Segon marquès de Vallgornera i marquès vidu de Torremejía.
Intervingué en la Guerra del Francès amb el grau de sots-tinent i fou fet presoner a l’acció de Margalef (1810) i tramés a França. El 1814 es reincorporà a la península i fou assignat a la secció d’història militar de l’estat major. Exercí de professor de fortificacions i artilleria.
Intervingué en la Primera Guerra Carlina i, després, fou agregat en diverses ambaixades, fet que li permeté d’estar al dia en tàctica militar i estratègia. Esdevingut expert en enginyeria militar, fou nomenat director del col·legi general militar d’Alcalá de Henares.
Fou elegit diputat per Barcelona (1837 i 1839) i senador per Tarragona i per Girona (1833, 1843) i després ininterrompudament ministre de la governació, del govern del duc de Frías el 1838, en plena guerra civil. Fou conservador de la biblioteca del senat i membre d’algunes acadèmies madrilenyes.
Publicà el volum primer d’una Historia de la guerra de España contra Napoleón (1818), la qual havia d’ésser continuada per d’altres autors, un Pequeño manual para el servicio y fortificación en campaña (1823), un Reglamento y Catálogo de la Biblioteca del Senado (1851), i deixà inèdita una Descripción de la villa y término de Valls, a l’Academia de Ciencias, de Madrid.
Arañó i Arañó, Claudi
(Barcelona, 1827 – 7 juny 1884)
Industrial. Dins la línia pròpia del Foment del Treball Nacional, s’ocupà molt activament de qüestions relatives a la indústria tèxtil llanera.
Fou el pare de Josep Arañó i Arañó (Barcelona, 2 gener 1864 – 15 novembre 1914) Industrial. Fou un dels membres més actius de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
Alsina i Amils, Antoni
(Tàrrega, Urgell, 24 gener 1864 – Barcelona, 16 gener 1948)
Pintor i escultor Germà de Ramon. Féu estudis artístics a Barcelona i els amplià a Roma. En tornar, fou professor d’escultura a les escoles de Belles Arts de Màlaga, Sevilla i, finalment, a la de Barcelona.
Fou premiat en exposicions nacionals i en les de Madrid i París (on li fou atorgada la medalla d’or per l’obra Astúcia i força).
Com a pintor, la seva obra és qualitativament inferior. Està representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Malagrida i Fontanet, Manuel
(Olot, Garrotxa, 20 abril 1864 – Barcelona, 15 maig 1946)
Industrial. El 1890 emigrà a l’Argentina. Hi obrí un petit establiment de venda de tabac, que amb el temps esdevingué una important indústria de fabricació de cigarros. Amb la finalitat de promoure els seus productes, el 1900 i 1901 organitzà concursos de cartells per als “Cigarrillos París”.
Enriquit amb els seus negocis, tornà a Catalunya el 1913 i s’establí a la seva ciutat natal. Entre 1916 i 1925 promogué i urbanitzà, dins la modalitat de ciutat jardí, l’eixample d’Olot cap al sud-oest de la ciutat, a banda i banda del riu Fluvià, el que és actualment l’Eixample Malagrida, obra de l’arquitecte Joan Roca i Pinet. Amb la finalitat de retre homenatge a la unió d’Espanya i Amèrica, posà el nom de Pont de Colom el pont sobre el Fluvià que uneix els dos sectors de la ciutat jardí. Les places principals i centrals i els carrers i avingudes que en surten tenen noms de diverses regions espanyoles i de països americans.
La Casa Malagrida del passeig de Gràcia de Barcelona també fa un homenatge a l’Argentina, ben palès, a més a més, amb l’efígie del còndor dels Andes i un medalló dedicat a Bartolomé Mitre.
Fill il·lustre d’Olot (1957), el seu retrat figura a la Galeria d’Olotins Il·lustres.
Llimona i Bruguera, Josep
(Barcelona, 8 abril 1864 – 27 febrer 1934)
Escultor. Format a l’Escola de Llotja i al taller dels germans Vallmitjana. El 1880 guanyà la pensió Fortuny i anà a Roma, on va rebre la influència de l’escultura renaixentista florentina.
El seu estil es caracteritza per un idealisme naturalista i pel gust del pintoresquisme. Les primeres obres, encara acadèmiques, retraten una sèrie de personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de Berenguer el Gran, modelada a Roma (1888), i Modèstia (1891).
Després el seu estil derivà cap a un modelatge més esfumat, de característiques plenament modernistes, influït per Rodin i Meunier: La primera comunió (1897), de gran tendresa religiosa, Desconsol (1907-17) o Joventut (1913), són exemples característics de la seva obra. Sabé combinar la tendresa i la força física, com en la figura de l’Estudiant, en el monument al doctor Robert, o en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi, a Montjuïc.
A l’idealisme naturalista típic del modernisme, la seva obra aporta una nota de tendresa i la creació de tipus nous (l’heroi víctima, la dona intel·ligent i misteriosa, etc).
Durant molt de temps fou president de la Junta de Museus de Barcelona. Fou el primer a rebre la medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1932).
Fou el pare de Maria, Rafael i Lluís Llimona i Benet.
Lerroux García, Alejandro
(La Rambla, Andalusia, 4 març 1864 – Madrid, 25 juny 1949)
Polític. S’inicià en política i periodisme a Madrid, l’any 1890; posteriorment es traslladà a Barcelona, on dirigí “La Publicidad” i fundà “El Progreso”, “El Intransigente” i “La Casa del Pueblo”. Cap de l’anomenada Unión Republicana, fou elegit diputat els anys 1901, 1903 (primer èxit electoral important) i 1905. El 1906 trencà amb N. Salmerón i amb tots els altres republicans (federals, nacionalistes) que s’integraren a Solidaritat Catalana i, encara que fou derrotat estrepitosament per aquesta (1907), fundà el nou Partit Radical.
Lerroux s’emparà en els sectors anticatalanistes (generalment immigrants) i en bona part de la massa obrera, que renegà momentàniament l’apoliticisme anarquista per raó del fracàs de les grans vagues de començament de segle. El seu moviment s’alimentà d’una extrema demagògia revolucionària i republicana i d’un exagerat anticlericalisme.
Barcelona esdevingué l’escenari d’un constant enfrontament entre els radicals i la dreta regionalista (Lliga Regionalista), amb introducció de la violència per part dels elements joves del seu partit (els anomenats Jóvenes Bárbaros); bé que no fou present en la Setmana Tràgica, hi fou molt activa la participació del seu partit.
L’any 1910, quan dominava l’ajuntament de Barcelona, fou acusat per Jaume Carner i Joan Ventosa, davant el Congrés, d’irregularitats en l’expedient per a la conducció d’aigües a la ciutat, i per això hagué d’abandonar la conjunció republicano-socialista. A partir d’aleshores adoptà posicions cada cop més moderades.
Participà en l’Assemblea de Parlamentaris (1917) i, després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), signà el pacte de Sant Sebastià i participà en el comitè que preparà l’adveniment de la República. Posteriorment fou ministre d’estat i l’any 1933 formà govern, en el qual donà entrada a tres membres de la CEDA. S’emparà en l’extrema dreta, sobretot arran de la repressió dels moviments revolucionaris d’octubre de 1934 a Catalunya i a Astúries. En les eleccions de 1936 no aconseguí acta de diputat i, començada la guerra civil, fugí a Portugal, des d’on donà suport a la insurrecció; tornà a Espanya el 1947.
Escriví, entre d’altres, les obres: Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).
Dades dels Països Catalans 