(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 17 juny 1804 – Riudaura, Garrotxa, 1 maig 1863)
Metge. Es doctorà a Montpeller. Fou metge administrador de l’hospital de Sant Jaume d’Olot.
És autor, entre altres treballs, de Descripción de la enfermedad epidémica observada en Olot en 1846 i d’Ensayo topográfico-filosófico-médico o sea reseña circunstanciada de la localidad y los habitantes de la M.I.V. de Olot (1849).
Morí en ple exercici de la seva professió a conseqüència d’una epidèmia de tifus.
(Barcelona, 30 octubre 1790 – després 1863)
Metge. Membre de la Real Academia de Medicina Práctica, fou metge de l’Hospital de la Santa Creu, vocal de la Junta de Sanitat de Catalunya (1820). Inspector general durant l’epidèmia de pesta del 1823 a Mallorca.
Per les activitats polítiques com a membre del partit liberal, emigrà a Arequipa (Perú), on exercí l’homeopatia.
Ideà el casalímetre, màquina pneumàtica per comprovar les teories de la inflamació, i el casalimagnes, per detectar fluids nerviosos.
Publicà La única anatomía fisiológico-patológica fundada en un nuevo método de explorar el cuerpo humano, o la filosofía de la organización descubierta por D. Buenaventura Casals (1864).
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1863 – Granollers, Vallès Oriental, 1935)
Escriptor i metge.
És autor de les obres teatrals: La nissaga dels Rouredes, Ocells d’estiu, amb música de Josep Maria Ruera, Sempre de pega, monòleg, Amb gust i amb disgust, Honors fúnebres, Les calces d’en Cinto i Una herència, comèdia lírica; dels reculls de contes Tot per una carta, Pinzellades i Cuentos curts; de les novel·les Mariagneta i Un clavell i la falsia; i del recull poètic Trilogia del cor (1904).
(Ciutadella, Menorca, 1826 – Barcelona, 1863)
Metge i escriptor. El 1850 es llicencià en medicina a Barcelona. Mantingué a “El Barcelonés” una polèmica amb Marià Cubí sobre el magnetisme animal.
És autor de la novel·la històrica d’ambient menorquí Sor Águeda Ametller. Ajudà Francesc Piferrer en la confecció de l’obra sobre Catalunya: Recuerdos y bellezas de España. Escriví poesies en català, francès, castellà i llatí.
Pot ésser considerat com un dels primer menorquins adherits culturalment a la Renaixença.
(Barcelona, 8 juliol 1863 – 29 desembre 1940)
Químic, farmacèutic i escriptor. Publicà nombroses obres de divulgació científica.
Dirigí i impulsà algunes revistes de caràcter tècnic, com la “Revista de Farmacia”, la “Revista Hortícola”, “El Mundo Científico” i la “Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro“. Col·laborà a “La Renaixença” i a “La Veu de Catalunya”.
(Tarragona, 5 maig 1804 – Barcelona, 31 agost 1863)
Metge. Cursà medicina a Barcelona i a Saragossa, ciutat on es doctorà el 1828.
Fou professor de la Universitat de Saragossa, on l’any 1833 obtingué la càtedra d’Institucions Mèdiques. El 1845 fou nomenat catedràtic d’Obstetrícia de la Universitat de València.
Tornà a Barcelona el 1852, on fou president de la Reial Acadèmia de Medicina (1856-60). També conreà la fisiologia, la clínica mèdica i la toxicologia.
Fou el pare d’Eduard Bertran i Rubio.
(Artesa de Segre, Noguera, 1863 – Bluefields, Nicaràgua, 1930)
Bisbe missioner caputxí. Exercí l’apostolat a l’Equador, a Colòmbia i a Costa Rica des del 1906.
Nomenat vicari apostòlic de Guam (illes Marianes) i bisbe titular de Mesopotàmia (Creta), el 1913 fou consagrat a Montserrat, pel bisbe Torras i Bages.
En 1914 fou nomenat vicari apostòlic de Bluefields, a Nicaragua.
(Barcelona, 1786 – Santiago de Compostela, Galícia, 1863)
Flautista i compositor. Primer flautista del Teatro alla Scala, de Milà, on amplià estudis, i de la catedral de Santiago. Músic major de l’exèrcit de Ferran VII de Borbó.
Compongué unes Canciones al nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo, drama sacre que contrasta amb l’Himno de Riego que, entre altres obres, se li atribueixen.
(Barcelona, 11 novembre 1863 – 8 novembre 1925)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Academia de San Fernando de Madrid.
Convidat pel president de Veneçuela, el general Crespo, residí un temps en aquell país. De retorn a Catalunya, participà a l’Exposició Universal del 1888. Posteriorment, residí un cert temps a París.
A la primeria del segle XX fundà a Barcelona l’Acadèmia Baixas de pintura i dibuix. Entre els seus deixebles excel·leixen Joaquim Torres i Garcia, Ignasi Mallol, i els seus fills Ignasi, Mercè, Montserrat i Josep Maria Baixas i Castellví.
Fou un dels fundadors de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
(Barcelona, 1863 – )
(EIC) Entitat privada. Fundada per vetllar pels interessos professionals dels enginyers industrials de Barcelona.
El 1866 edità el primer número d’un butlletí. El 1899 s’incorporà a l’Asociación Nacional de Ingenieros Industriales, d’àmbit estatal. Després de gaudir d’un període efectiu d’autonomia (del 1931 al 1939), va tornar a formar part de l’Asociación Nacional.
Es va transformar en l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.
Enllaç web: Enginyers Industrials de Catalunya
Dades dels Països Catalans 