(Vic, Osona, 1802 – Saragossa, Aragó, 1863)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Josep, junt amb el qual crearen diverses empreses.
El 1862 els seus fills Pere i Manuel Garriga i Nogués quedaren com a únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills, per la sortida de l’empresa del seu germà i els fills d’aquest, Josep i Joan Garriga i Vergés.
(Castellterçol, Moianès, 1863 – 1920)
Pintor. Format a Barcelona.
Pintà diversos retrats per a la galeria de castellterçolencs il·lustres. Conreà també la pintura religiosa.
Fundà a Castellterçol el Museu Gallès, on reuní diverses peces arqueològiques i artístiques.
(Igualada, Anoia, 1863 – Barcelona, 1936)
Pintor. Destacà en el camp de l’aquarel·la i del dibuix, i fou membre del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona.
Conreà el paisatge i tingué una gran predilecció per les vistes portuàries. Prengué part en diverses exposicions de belles arts de Barcelona. Al Museu d’Art Modern hi ha dibuixos seus.
També conreà la literatura, i traduí l’obra teatral La Gioconda, de Gabriele d’Annunzio.
Formà part de la colla anarquitzant d’El Foc Nou (1896) i col·laborà a “La Revista Blanca”.
(Anglesola, Urgell, 1804 – Catalunya ?, 1863)
Eclesiàstic. Es doctorà en cànons i es llicencià en lleis a Cervera, i el 1835 fou nomenat rector de Castelltort (Solsonès).
Incorporat a les forces carlines com a vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya, dita després Junta de Berga. Tingué una intervenció important en el destitució del comte d’Espanya com a capità general carlí i en el seu assassinat.
Per la seva implicació en aquests fets hagué de deixar el ministeri sacerdotal.
(Barcelona, 11 setembre 1863 – 9 juliol 1906)
Escriptor i dibuixant. Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, director artístic de l’Enciclopedia Universal Ilustrada i autor del Resumen Gráfico de la Historia del Arte.
El 1905 guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona amb la novel·la El Ton de la Muga. Col·laborà a la “Il·lustració Catalana” i en altres revistes i diaris catalans.
Fou el pare d’Eudald, Estanislau, Raimon i Francesc Duran i Reynals.
(Barcelona, 28 novembre 1798 – Madrid, 6 febrer 1863)
Metge. Es distingí en l’epidèmia de còlera de 1821. Estudià a fons aquesta malaltia, encara que el govern li negà tot ajut.
Els seus escrits són nombrosos.
(Barcelona, 23 novembre 1802 – 2 març 1863)
Polític, financer i advocat.
El 1835 fou batlle major de Barcelona, nomenat per la Junta Auxiliar Consultiva, i posteriorment, com a dirigent del partit progressista, fou diputat a corts (1841) i ministre de governació (1843).
El 1853 deixà el progressisme per ésser ministre d’hisenda (setembre 1853-juliol 1854) en el govern del moderat comte de San Luis.
La seva pretensió d’aconseguir l’anticipació en la recaptació fiscal el féu molt impopular, i hagué d’exiliar-se arran de la revolució de juliol de 1854.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1863 – Barcelona, 1920)
Advocat i polític. Milità en el Centre Nacionalista Republicà.
Elegit diputat provincial (1905), fou vice-president de la diputació provincial de Barcelona (1907), que presidia Prat de la Riba, amb el qual col·laborà activament.
El 1909 fou diputat republicà a corts per Sabadell.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Arenys de Mar, Maresme, 21 agost 1863 – 17 febrer 1950)
Avicultor. Després de tres anys d’estudis a Bèlgica, fundà, a Arenys de Mar, l’Escola Pràctica d’Avicultura (1896), a la granja Paraíso, primera escola d’aquesta especialitat a Catalunya.
Fundador de la Societat Nacional d’Avicultura i de la revista “La Avicultura Práctica” (1897), fou professor de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i organitzador de nombroses exposicions i societats columbòfiles.
És autor d’una trentena d’obres de la seva especialitat, així com de l’estudi sobre els coloms missatgers Colombofilia.
Dades dels Països Catalans 