(Anglesola, Urgell, 1804 – Catalunya ?, 1863)
Eclesiàstic. Es doctorà en cànons i es llicencià en lleis a Cervera, i el 1835 fou nomenat rector de Castelltort (Solsonès).
Incorporat a les forces carlines com a vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya, dita després Junta de Berga. Tingué una intervenció important en el destitució del comte d’Espanya com a capità general carlí i en el seu assassinat.
Per la seva implicació en aquests fets hagué de deixar el ministeri sacerdotal.
(Barcelona, 11 setembre 1863 – 9 juliol 1906)
Escriptor i dibuixant. Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, director artístic de l’Enciclopedia Universal Ilustrada i autor del Resumen Gráfico de la Historia del Arte.
El 1905 guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona amb la novel·la El Ton de la Muga. Col·laborà a la “Il·lustració Catalana” i en altres revistes i diaris catalans.
Fou el pare d’Eudald, Estanislau, Raimon i Francesc Duran i Reynals.
(Barcelona, 28 novembre 1798 – Madrid, 6 febrer 1863)
Metge. Es distingí en l’epidèmia de còlera de 1821. Estudià a fons aquesta malaltia, encara que el govern li negà tot ajut.
Els seus escrits són nombrosos.
(Barcelona, 23 novembre 1802 – 2 març 1863)
Polític, financer i advocat.
El 1835 fou batlle major de Barcelona, nomenat per la Junta Auxiliar Consultiva, i posteriorment, com a dirigent del partit progressista, fou diputat a corts (1841) i ministre de governació (1843).
El 1853 deixà el progressisme per ésser ministre d’hisenda (setembre 1853-juliol 1854) en el govern del moderat comte de San Luis.
La seva pretensió d’aconseguir l’anticipació en la recaptació fiscal el féu molt impopular, i hagué d’exiliar-se arran de la revolució de juliol de 1854.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1863 – Barcelona, 1920)
Advocat i polític. Milità en el Centre Nacionalista Republicà.
Elegit diputat provincial (1905), fou vice-president de la diputació provincial de Barcelona (1907), que presidia Prat de la Riba, amb el qual col·laborà activament.
El 1909 fou diputat republicà a corts per Sabadell.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Arenys de Mar, Maresme, 21 agost 1863 – 17 febrer 1950)
Avicultor. Després de tres anys d’estudis a Bèlgica, fundà, a Arenys de Mar, l’Escola Pràctica d’Avicultura (1896), a la granja Paraíso, primera escola d’aquesta especialitat a Catalunya.
Fundador de la Societat Nacional d’Avicultura i de la revista “La Avicultura Práctica” (1897), fou professor de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i organitzador de nombroses exposicions i societats columbòfiles.
És autor d’una trentena d’obres de la seva especialitat, així com de l’estudi sobre els coloms missatgers Colombofilia.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 17 juny 1804 – Riudaura, Garrotxa, 1 maig 1863)
Metge. Es doctorà a Montpeller. Fou metge administrador de l’hospital de Sant Jaume d’Olot.
És autor, entre altres treballs, de Descripción de la enfermedad epidémica observada en Olot en 1846 i d’Ensayo topográfico-filosófico-médico o sea reseña circunstanciada de la localidad y los habitantes de la M.I.V. de Olot (1849).
Morí en ple exercici de la seva professió a conseqüència d’una epidèmia de tifus.
(Barcelona, 30 octubre 1790 – després 1863)
Metge. Membre de la Real Academia de Medicina Práctica, fou metge de l’Hospital de la Santa Creu, vocal de la Junta de Sanitat de Catalunya (1820). Inspector general durant l’epidèmia de pesta del 1823 a Mallorca.
Per les activitats polítiques com a membre del partit liberal, emigrà a Arequipa (Perú), on exercí l’homeopatia.
Ideà el casalímetre, màquina pneumàtica per comprovar les teories de la inflamació, i el casalimagnes, per detectar fluids nerviosos.
Publicà La única anatomía fisiológico-patológica fundada en un nuevo método de explorar el cuerpo humano, o la filosofía de la organización descubierta por D. Buenaventura Casals (1864).
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1863 – Granollers, Vallès Oriental, 1935)
Escriptor i metge.
És autor de les obres teatrals: La nissaga dels Rouredes, Ocells d’estiu, amb música de Josep Maria Ruera, Sempre de pega, monòleg, Amb gust i amb disgust, Honors fúnebres, Les calces d’en Cinto i Una herència, comèdia lírica; dels reculls de contes Tot per una carta, Pinzellades i Cuentos curts; de les novel·les Mariagneta i Un clavell i la falsia; i del recull poètic Trilogia del cor (1904).
Dades dels Països Catalans 