(Sabadell, Vallès Occidental, 1863 – 1872)
Entitat creada pel Gremi de Fabricants de Sabadell. Destinat a la realització de la política proteccionista.
Entre les seves activitats figuraren cursos d’ensenyament econòmic, mercantil i industrial (1863-65) i la publicació del periòdic “El Eco del Vallés”.
(Catalunya, 1860 – 1863)
Obra de Víctor Balaguer, en cinc volums. Primera història general de Catalunya des dels Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya (1709).
Arriba fins a la fi de la guerra del Marroc el 1860 i l’Ortegada, i l’arrodoneix amb un capítol d’història cultural, dedicat sobretot a la Renaixença literària. Clou l’obra una mena de diccionari biogràfic d’escriptors catalans moderns en català i castellà.
L’obra té molt poc esperit crític i donà cabuda a tota mena de fantasies pròpies i estranyes. Juntament amb la Crònica universal de Jeroni Pujades, editada completa en 1829-32, fou una font inesgotable de poemes i drames patriòtics.
Fou asprament censurada per Antoni de Bofarull.
(Barcelona, 16 juny 1863 – 24 febrer 1933)
Actor i director teatral. Debutà al Teatre Espanyol de Barcelona. Del 1890 al 1895 actuà en la companyia d’Antoni Tutau i formà part de les de Josep Valero i Martínez Sierra.
Prengué part en l’estrena de moltes obres teatrals modernistes estrangeres (d’Ibsen, Maeterlinck, Hauptmann, Wilde, etc) i d’autors catalans (com Frederic Soler, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol, etc).
Participà en les representacions de l’Agrupació Avenir organitzades per Felip Cortiella. Fou director del Teatre de les Arts (1904-05) i de la companyia del Foment del Teatre Català.
Fou el pare del també actor Enric Guitart i Matas.
(Barcelona, 5 febrer 1863 – 7 maig 1929)
Pintor i empresari. Estudià a l’Escola de Llotja i el 1886 anà a París, on residí fins al 1891, en què tornà a Barcelona.
Participà en diverses exposicions nacionals i estrangeres (París, Berlín, Düsseldorf, Munic, etc) amb una obra situada dins el corrent realista que té com a temàtica principal la vida de la gent humil, la seva feina i les seves diversions (Guitarrista, El nen del fanal, Bevedors).
El 1904 abandonà la pintura i obrí la famosa sala Mercè, decorada per Antoni Gaudí; els espectacles que hi tenien lloc (Visions Musicals) eren una combinació de les diferents arts -poesia, música, cinema-. També fou empresari del teatre Principal, on es presentaren els famosos Espectacles-Audicions Graner.
Després, i fins al 1927, residí als EUA, on es va dedicar altra vegada a la pintura.
(Vic, Osona, 1802 – Saragossa, Aragó, 1863)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Josep, junt amb el qual crearen diverses empreses.
El 1862 els seus fills Pere i Manuel Garriga i Nogués quedaren com a únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills, per la sortida de l’empresa del seu germà i els fills d’aquest, Josep i Joan Garriga i Vergés.
(Castellterçol, Moianès, 1863 – 1920)
Pintor. Format a Barcelona.
Pintà diversos retrats per a la galeria de castellterçolencs il·lustres. Conreà també la pintura religiosa.
Fundà a Castellterçol el Museu Gallès, on reuní diverses peces arqueològiques i artístiques.
(Igualada, Anoia, 1863 – Barcelona, 1936)
Pintor. Destacà en el camp de l’aquarel·la i del dibuix, i fou membre del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona.
Conreà el paisatge i tingué una gran predilecció per les vistes portuàries. Prengué part en diverses exposicions de belles arts de Barcelona. Al Museu d’Art Modern hi ha dibuixos seus.
També conreà la literatura, i traduí l’obra teatral La Gioconda, de Gabriele d’Annunzio.
Formà part de la colla anarquitzant d’El Foc Nou (1896) i col·laborà a “La Revista Blanca”.
(Anglesola, Urgell, 1804 – Catalunya ?, 1863)
Eclesiàstic. Es doctorà en cànons i es llicencià en lleis a Cervera, i el 1835 fou nomenat rector de Castelltort (Solsonès).
Incorporat a les forces carlines com a vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya, dita després Junta de Berga. Tingué una intervenció important en el destitució del comte d’Espanya com a capità general carlí i en el seu assassinat.
Per la seva implicació en aquests fets hagué de deixar el ministeri sacerdotal.
(Barcelona, 11 setembre 1863 – 9 juliol 1906)
Escriptor i dibuixant. Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, director artístic de l’Enciclopedia Universal Ilustrada i autor del Resumen Gráfico de la Historia del Arte.
El 1905 guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona amb la novel·la El Ton de la Muga. Col·laborà a la “Il·lustració Catalana” i en altres revistes i diaris catalans.
Fou el pare d’Eudald, Estanislau, Raimon i Francesc Duran i Reynals.
(Barcelona, 28 novembre 1798 – Madrid, 6 febrer 1863)
Metge. Es distingí en l’epidèmia de còlera de 1821. Estudià a fons aquesta malaltia, encara que el govern li negà tot ajut.
Els seus escrits són nombrosos.
Dades dels Països Catalans 