(Falset, Priorat, 5 desembre 1855 – Manresa, Bages, 7 setembre 1920)
Escultor. A Barcelona, fou deixeble de l’Escola de Llotja i dels germans Vallmitjana i Barbany. Estudià, també, a Roma.
Treballà en el monument a Colom, de Barcelona. Les seves obres més apreciades són les estàtues sedents dels naturalistes Félix de Azara i Jaume Salvador (façana del Museu Martorell de Barcelona).
(Reus, Baix Camp, 9 gener 1855 – Poblet, Conca de Barberà, 26 abril 1941)
Diplomàtic, escriptor i arqueòleg. Estudià la carrera de dret a Madrid, i es llicencià en dret civil i canònic el 1873. Des del 1875 fins al 1901, any en què dimití, es dedicà al servei consular i recorregué diversos països.
Es dedicà també al periodisme, i la seva bibliografia de temes jurídics, històrics, literaris i egiptològics és extensa; són de remarcar principalment els seus estudis sobre el monestir de Poblet. Fou, també, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Comissió de Monuments i de la Societat Arqueològica de Tarragona; al capdavant del Patronat de Poblet des del 1930 endegà la restauració del monestir.
Formà diverses biblioteques, donades a la Biblioteca de Catalunya, al Col·legi d’Advocats, al monestir de Montserrat, a l’Arxiu de la Casa de l’Ardiaca, a Vilanova i la Geltrú i, principalment, a Poblet.
Escriví també Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888) i, de fet, restablí el contacte cultural entre l’Alguer i la resta de les terres de parla catalana. Altres obres seves són: Bibliografía española de Italia (1927-31) i Estudis pobletans (1925).
(Barcelona, 1855)
Pla de reforma i d’eixamplament de la ciutat, projectat per Ildefons Cerdà i Sunyer. Aquest pla fou imposat pel govern (1859-60) contra la decisió de l’ajuntament de Barcelona, el qual havia premiat en el concurs previ (1859) el projecte de l’arquitecte Antoni Rovira.
Consistia en l’ordenació de tot el pla de Barcelona (limitat pels pobles de Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí) en carrers perpendiculars encreuats per dues diagonals. A la zona del barri antic preveia també una remodelació, amb el traçat de dues noves vies dirigides de mar a muntanya (Via Laietana i avinguda de les Drassanes) i tres més horitzontals, dirigides de Montjuïc a la Ciutadella.
Les illes de cases que Cerdà havia planejat no s’havien d’edificar totalment, sinó simplement en dos dels seus costats, per tal de permetre d’aquesta manera l’aprofitament de l’espai interior per fer-hi parcs i jardins. El pla, però, sofrí diverses modificacions segons els interessos polítics i econòmics de cada moment.
(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)
Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.
Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.
L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.
Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.
Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.
(Tàrrega, Urgell, 24 octubre 1789 – Madrid, 17 març 1855)
Compositor. Germà de Miquel. Deixeble de l’organista Carles Bagué. Durant la Guerra del Francès visqué a Maó, on fou organista.
Després d’una estada a Itàlia dirigí orquestres i masses corals a Barcelona, reorganitzà la vida operística de la ciutat, hi introduí Rossini i impulsà l’òpera italiana al teatre de la Santa Creu, on el 1816 contractà una companyia de música italiana i a partir del 1918 dirigí el teatre esmentat, on estrenà àries, duets i tercets que hom intercalava a les òperes de Rossini.
Escriví una obertura per a Il barbiere di Siviglia. Autor de la música de l’himne nacional de Xile i de nombroses òperes: Adele di Lusignano (1819), Elena e Constantino (1822), Don Giovanni Tenorio (1822).
El 1827 s’encarregà de la direcció dels teatres de Madrid, on estrenà amb èxit Elena e Malvina (1829), Cristoforo Colombo (1831), Eufemio di Messina (1832) i Ismalia (1838).
Ensenyà composició al Conservatori de Música de Madrid (1830-54).
(Mataró, Maresme, 18 abril 1771 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 7 juliol 1855)
Escultor. Treballà dins la concepció neoclàssica desenvolupada per Canova, de qui fou amic, a Itàlia. Residí a Roma del 1797 al 1815 pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona.
Tornat a Barcelona, fou nomenat professor d’escultura i director de la secció d’escultura (1819) de l’Escola de Llotja, on el 1840 li fou oferta la direcció que no acceptà. Després d’una breu estada a Madrid, s’establí definitivament a Barcelona i inicià un període de gran producció.
Bon tallista, sobretot de marbre, féu conèixer als seus deixebles barcelonins el cànon de Policret. Féu també talles d’imatgeria per a algunes esglésies.
Qualificat com un dels grans escultors neoclàssics d’Europa, d’entre la seva obra destacà sobretot una Lucrècia moribunda, i també Diana, Cleopatra, Marc Antoni i Cleopatra, Fe conjugal, La primavera, etc.
Dades dels Països Catalans 