Arxiu d'etiquetes: 1846

Güell i Bacigalupi, Eusebi

16 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1846 – 8 juliol 1918)

Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Cursà a Barcelona i a França estudis de dret, economia, política i ciències aplicades. El seu matrimoni amb la filla del marquès de Comillas uní dues de les famílies més representatives de la gran burgesia catalana del nou-cents. Fabricant de panes a Santa Coloma de Cervelló, en la Colònia Güell, fundà la companyia de ciments Asland.

Intervingué en política com a regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, i va presidir el Centre Català, fins que es va formar la Lliga Regionalista (1887).

Va patrocinar els Jocs Florals, i és sobretot recordat com a mecenes d’Antoni Gaudí, que li construí entre altres obres la capella de la Colònia Güell, el palau Güell, el parc Güell i El Capricho a Comilles (Cantàbria).

L’any 1918 rebé el títol de comte de Güell.

Fou el pare d’Isabel, Joan Antoni, Eusebi, Maria Lluïsa, Maria Cristina, Claudi, Santiago i Francesc Güell i López.

Font i Carreras, August

4 Respostes

(Barcelona, 2 juny 1846 – 6 març 1924)

Arquitecte (1869). Deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona (1883) i construí el seminari conciliar d’aquesta ciutat. Dirigí les obres de reforç de la cúpula del Pilar, a Saragossa. i moltes obres a Barcelona (Banys Orientals (1872), edifici de la Caixa d’Estalvis de la plaça de Sant Jaume, palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal del 1888, plaça de toros de les Arenes (1892-99), etc). Acabà la decoració de la façana principal de la catedral, en col·laboració amb Josep Oriol Mestres (1906-12), dins un estil neogòtic.

És autor, també, de nombroses i importants reconstruccions i restauracions d’edificis antics (campanar de Santa Maria del Mar). Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, i catedràtic de l’escola d’arquitectes de Barcelona.

Collell i Bancells, Jaume

10 Respostes

(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)

Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.

Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.

Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.

Cadevall i Diars, Joan

6 Respostes

(Castellgalí, Bages, 23 juny 1846 – Terrassa, Vallès Occidental, 19 novembre 1921)

Científic. Va llicenciar-se en ciències exactes i naturals a Barcelona (1869) i es doctorà en ciències naturals (1871). Va exercir la docència com a director del Col·legi Terrassenc, fins al 1901, de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa (1901-04) i professor de l’Escola Superior d’Indústries (1904-18).

Deixeble d’Antoni Cebrià Costa i Cuxart, es va dedicar principalment als estudis botànics i meteorològics, herboritzà per tot el Vallès, i posteriorment per altres  comarques, especialment el Bages i el Berguedà, i realitzà nombrosos treballs científics, pedagògics i didàctics, entre els quals cal destacar: Una geografía física, descriptiva e histórica del Vallés (1886), Flora del Vallès (1887), Apuntes de botánica (1900), Botànica popular (1907, resum d’unes conferències fetes al Centre Excursionista de Catalunya), Necesidad de una rigurosa precisión en las descripciones fitográficas (1909), Caricologia catalana (1911), i la seva obra més important, la Flora de Catalunya (1913-37), que no va poder ésser publicada totalment fins al 1936 per l’IEC.

El seu herbari, amb més de 8.000 exemplars, es troba a l’Institut Botànic de Barcelona. Elaborà, per encàrrec, un mapa agronòmic de la província de Barcelona. La seva tasca va deixar empremta en força deixebles.

Bofill i Poch, Artur

4 Respostes

(Barcelona, 13 abril 1846 – 16 juny 1929)

Naturalista i geòleg. Fou el fill de Pere Nolasc Bofill i Mascaró. Després de cursar estudis de ciències naturals, es va decantar per les branques de paleontologia i geologia. El 1887 va passar a dirigir el Museu Geològic de Barcelona -aleshores anomenat Museu Martorell- i, al cap de poc, la Junta de Ciències Naturals.

Féu algunes expedicions als països del nord d’Àfrica a la recerca de materials geològics i malacològics. Preocupat per la divulgació dels coneixements, es va prodigar en conferències, cursos i articles. El 1896 va ser nomenat secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Col·laborador en diversos treballs amb naturalistes de renom com Francesc Carreras i Candi, Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Jaume Almera, com la Geografia General de Catalunya, el Mapa geològic de la província de Barcelona.

Entre les seva producció bibliogràfica cal destacar obres com ara Catálogo de los moluscos testáceos del llano de Barcelona (1879), Nova fauna malacològica terrestre i d’aigua dolça de Catalunya (1898), Estudi sobre la malacologia de les valls pirinenques (en set volums, 1901-21) i El Noguera Ribagorzana Vallis clausa (1909).

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.