(Alacant, 1837 – València, 6 octubre 1895)
Polític i marquès de Montornal. Llicenciat en dret (1864).
Preparà la restauració borbònica el 1874. Fou diputat a corts (1867, 1879, 1884) i dirigent del conservadorisme a València. Posteriorment fou silvelista.
Presidí l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1886) i s’esmerçà per enriquir el seu museu, i aconseguí per a aquesta institució, durant un breu temps, la direcció de l’Escola de Belles Arts de València.
(Cocentaina, Comtat, 10 març 1837 – Alacant, 10 setembre 1862)
Compositor i violoncel·lista. Germà de Vicent. Fou organista de l’església de Sant Nicolau d’Alacant.
Autor de música religiosa, d’obres per a piano i de dues sarsueles.
(Palma de Mallorca, 1837 – Barcelona, 1912)
Pintor. Destacà com a retratista. La seva obra reflecteix una formació més popular que no pas acadèmica.
(Benissa, Marina Alta, 23 abril 1837 – Madrid, 18 maig 1916)
Dirigent protestant. Primer bisbe (1896-1916) de l’Església Episcopal Espanyola. Sacerdot escolapi, el 1863 abandonà l’orde i es refugià a Gibraltar, on es convertí al protestantisme i es casà amb la mestra Josefa Latorre. Arran de la revolució del 1868 s’establí a Sevilla, on tingué un paper destacat en la introducció a la península de la primera església evangèlica, l’Església Cristiana Espanyola, de ritu presbiterià.
Dirigí “El Cristianismo” (1869-71), primer periòdic protestant aparegut a l’estat espanyol. Establert a Madrid (1875), propugnà l’adopció de l’organització episcopal, la qual cosa provocà una escissió; ell i els seus adherents fundaren l’Església Espanyola Reformada Episcopal. Instaurà a Madrid la seu episcopal, fet que produí un gran enrenou i fins i tot interpel·lacions a les corts. L’antic arquebisbe anglicà de Dublín, Plunket, el consagrà bisbe (1896).
A part algunes obres de tipus literari i religiós i traduccions de tipus doctrinal, féu la compilació d’una Liturgia (1884), basant-se en antigues fonts litúrgiques del tipus mossàrab, romà i anglicà, encara actualment en ús.
(Elx, Baix Vinalopó, 1837 – València, 1889)
Polític. Germà de Francesc. Membre del partit conservador.
Fou diputat a corts en diverses legislatures, senador per València i governador civil d’aquesta mateixa província en dues ocasions durant la Restauració.
(València, 3 desembre 1745 – 1837)
Erudit i jurista. Pertanyent a una antiga família d’advocats de València. Fou catedràtic de dret a la Universitat de València i diputat a les Corts de Cadis (1810-13), on defensà de forma moderada la restauració dels furs valencians i la subsistència del Tribunal de les Aigües. Va ésser també oïdor de l’Audiència valenciana durant les etapes absolutistes del govern de Ferran VII de Borbó. Durant el Trienni Constitucional hagué de fugir de València.
Escriví diverses obres, entre les quals cal esmentar Fidelidad de la Ciudad y Reyno de Valencia en tiempos de las guerras civiles que empezaron en el año 1705 (1810), Discurso sobre la Constitución que dió al Reino de Valencia su invicto conquistador (1810) i Tratado de la distribución de las aguas del río Turia y del Tribunal de los Acequieros de la Huerta de Valencia (1828).
Amic personal de Gregori Maians i de Francesc Pérez i Bayer, és possiblement l’últim representant de la gran generació il·lustrada valenciana. La seva magnífica biblioteca és conservada a la Biblioteca de la Universitat de València. Al final de la seva vida fou arxiver de l’Arxiu del Regne de València.
(Prats de Molló, Vallespir, 1837 – Perpinyà, 1898)
Poeta. Nebot de Gabriel Boixeda. Capellà del Col·legi de Perpinyà (1878), professor de retòrica i canonge.
És autor del recull de poemes Noms de casa (1889), que il·lustren el significat d’alguns cognoms catalans. Traduí el Llibre de Job i himnes eclesiàstics.
Amb el coronel Antoni Puiggarí i amb Carles Bosch de la Trinxeria publicà l’estudi Mots catalans d’etimologia grega a la “Revista Catalana”.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1773 – Madrid, 30 octubre 1837)
Mariscal de camp. Germà de Lluís.
Fou ministre de la Guerra (octubre 1837) en el govern d’E. Bardaxí.
(Palma de Mallorca, 1837 – 1838)
Institució fundada per un grup d’erudits, entre els quals, Joaquim M. Bover i Antoni Furió. Les seves activitats foren dirigides a la recol·lecció d’objectes arqueològics, de llibres rars i d’obres d’art.
Foren redactades diverses memòries sobre temes històrics i literaris. Nomenà membres corresponents. Establí relacions amb altres acadèmies catalanes i de diversos països.
Fou dissolta abans d’un any de la seva fundació per ordre del rei, a causa de la significació política d’alguns dels seus membres.
Berenguer Gisbert (Catalunya, segle XV) Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.
Esteve Gisbert (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716) Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.
Gregori Gisbert (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837) Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.
Jaume Gisbert (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).
Llorenç Gisbert (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.
Miquel Joan Gisbert (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604) Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.
Pere Gisbert (Catalunya, 1215 – 1294) Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.
Dades dels Països Catalans 