Arxiu d'etiquetes: 1835

Crema de Convents, la -1835-

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 22 juliol 1835 – Barcelona, 26 juliol 1835)

Fets anticlericals ocorreguts en diversos pobles, centrada en l’incendi de residències religioses i en l’assassinat de religiosos.

S’inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l’assassinat d’uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos.

Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms.

A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 juliol), una multitud excitada pel fracàs d’una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l’ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana.

També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre.

Aquesta demostració d’anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d’odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.

Congregació Claustral Tarraconense

8 Respostes

(Catalunya, 1215 – 1835)

Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.

Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.

Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.

Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.

Cellers i Azcona, Antoni

2 Respostes

(Lleida, 1775 – Barcelona, 23 desembre 1835)

Arquitecte. Estudia pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona a l’Academia de San Fernando de Madrid (1790), de la qual fou després membre, i a Roma (1803-14) per estudiar-hi l’art monumental.

L’any 1817 inaugurà les lliçons gratuïtes d’arquitectura organitzades per la Junta de Comerç de Barcelona, i dos anys més tard inicià les classes regulars.

Autor del palau neoclàssic d’Alòs i de Dou (vers el 1818) de Barcelona, intervingué en la restauració de Montserrat. Estudià, amb el seu deixeble Josep Oriol Mestres, les restes del temple romà de Barcelona: deduí que les columnes i els arquitraus del carrer de Paradís eren de l’antic temple d’Hèrcules, en una interessant memòria, inèdita.

Publicà un opuscle sobre la utilització de les roques volcàniques de la comarca d’Olot (1829).

Castelucho i Vendrell, Antoni

3 Respostes

(Barcelona, 1835 – París, França, 1910)

Dibuixant i gravador. Iniciador de la dinastia.

A Barcelona fundà (1895) una acadèmia de dibuix i pintura; autor d’un important tractat de perspectiva teatral (1896), juntament amb el seu fill Claudi Castelucho i Diana, germà d’Emili.

Carreras i Aragó, Lluís

6 Respostes

(Barcelona, 16 febrer 1835 – 25 maig 1907)

Oftalmòleg. Fill de Francesc d’Assís Carreras i Duran i germà de Gaietà, Francesc i Josep.

Va modificar alguns instruments per a l’exploració de l’agudesa visual, sobretot l’optòmetre-astigmòmetre, per reconèixer les alteracions de la refracció.

Dirigí la “Revista de Ciencias Médicas” i fou professor de l’Institut Mèdic de Barcelona. Col·laborà en la formació de l’estadística geogràfica de les malalties dels ulls i de la ceguesa a Europa.

Les seves obres més importants són: Examen y mejora de la visión (1880), La ceguera en España (1881) i De las cataratas hereditarias y de su transmisión (1884).

Fou el pare de Lluís Carreras i Solà.

Brusa, batalló de la

Deixa un comentari

(Barcelona, 1835 – maig 1837)

Batalló de la milícia urbana. Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger, integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837.

Fou dissolt pel general Francisco Parreño, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba.

Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d’on provingué el nom de la unitat.

Pere Borrell i del Caso

Borrell i del Caso, Pere

14 Respostes

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 13 desembre 1835 – Barcelona, 16 maig 1910)

Pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Lorenzale i Milà i Fontanals, i decebut de la formació rebuda, s’inspirà directament en la natura, actitud que inculcà després als seus deixebles.

Conreà la pintura de gènere, el retrat i els temes religiosos. Rebutjà dues vegades una càtedra a Llotja i preferí de fundar (1868) una acadèmia particular (Acadèmia Borrell), enfrontada amb l’art oficial més en l’actitud que no pas en l’estètica.

Del seu mestratge, que omplí més de trenta anys de la vida artística del país, sortiren deixebles com Romà Ribera, Adrià Gual, Josep M. Sert, Ricard Canals, Xavier Nogués, etc.

Fou el pare de Ramon i de Juli Borrell i Pla.

Bocous, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1772 – Florència, Itàlia, 1835)

Escriptor. Passà la seva joventut a Itàlia. Tornà a Catalunya per tal de fer les campanyes de 1793 i 1794 contra França.

Durant la guerra del Francès es negà a prestar jurament a Josep Bonaparte. Aquest determini motivà la confiscació dels seus béns, que ja no havia de recuperar, i un temps de captiveri a Dijon (França).

Escriví indistintament en italià, castellà i francès: Racolta di varie poesie (Milà, 1792), Comedias (Madrid, 1797), Poesies, Amélie et Clotilde (París, 1813), Mémoires sur l’expedition de Quiberon (París, 1820), Museum moral (París, 1823) i Angélique (París, 1930).

Bertran i d’Amat, Felip

3 Respostes

(Barcelona, 3 desembre 1835 – 26 juny 1911)

Jurisconsult i historiador. Fill de Josep Bertran i Ros. Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1907).

Diputat a les corts el 1863, sota la restauració milità en el partit liberal conservador de Cànovas i el 1902 ingressà en el senat.

Entre els seus treballs jurídics cal esmentar Memorias sobre expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1889), Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893), i d’altres escrits dirigits a la conservació i defensa del dret català.

Bernaldo de Quirós Mariño, Francisco

4 Respostes

(Astúries, 1760 – ?, 1835)

Militar. Marquès de Campo Sagrado. Fou tres cops capità general de Catalunya (1814, 1824, 1826-27), protegí els liberals barcelonins de la repressió absolutista i dirigí l’exèrcit que combaté l’alçament dels Malcontents.

Féu portar les aigües de Montcada a Barcelona, fet que commemora el monument que li fou dedicat al pla de Palau (1856).