Arxiu d'etiquetes: 1823

Corominas -industrials-

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 1943)

Família d’industrials tèxtils originària de Mura i establerta a Sabadell.

Fou iniciada per Josep Corominas i Humbert (Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 3 juny 1874) Instal·là a Sabadell un taller rudimentari.

El seu fill, Joan Baptista Corominas i Pla (Sabadell, Vallès Occidental, 1823 – 1887), continuà l’activitat del seu pare. Construí el vapor Corominas, també conegut per l’Esmolet. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell (1881).

El seu fill, Manuel Corominas i Ferret (Sabadell, Vallès Occidental, 1868 – 1931), continuà l’empresa del seu pare, que gira sota el nom de M. Corominas SA. Fou president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

El seu fill, Manuel Corominas i Sánchez (Sabadell, Vallès Occidental, 1895 – 1943), també fou industrial tèxtil i continuà l’empresa familiar. Fou president de la Cambra de Propietat i del Banc de Sabadell.

Coll i Vehí, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)

Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.

Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.

Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).

El seu germà fou Narcís Coll i Vehí  (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851)  Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).

Coll, Antoni

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – Girona, 1823)

Guerriller (dit Mossèn Anton). Essent estudiant participà en la guerra del Francès, i ja havia estat ordenat diaca quan el 1821 prengué les armes contra el règim constitucional organitzant una partida guerrillera al Montseny.

El 1822 arribà a ocupar Olot juntament amb els homes d’en Misses, però des de la tardor d’aquell mateix any la seva partida, molt afeblida pels atacs de la columna del liberal Francesc Milans del Bosch, deixà pràcticament d’actuar.

Fou nomenat brigadier de l’Exèrcit de la Fe, que entrà a Espanya acompanyant els Cent Mil Fills de Sant Lluís, i morí de resultes d’una ferida rebuda al setge d’Hostalric.

Cent Mil Fills de Sant Lluís -1823/24-

14 Respostes

(Països Catalans, 14 abril 1823 – juny 1824)

Nom donat a l’exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó que penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional (Trienni Constitucional).

Als Països Catalans la resistència fou molt més dura que a la resta de l’estat espanyol. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18.000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8.000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz y Mina (20.000 homes), les quals lluitaren aferrissadament.

La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Francesc Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya.

Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 novembre 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins al 1827. València encara resistí fins al juny de 1824.

Catalunya, província de -1812/23-

1 Resposta

(Catalunya, maig 1812 – 1823)

Demarcació administrativa creada per les corts de Cadis que comprenia el Principat, peró a causa de l’ocupació napoleònica no es pogué mai constituir.

Amb el restabliment, el 1820, de la constitució de 1812, la província i la diputació provincial de Catalunya foren de fet establertes; un estudi presentat a les corts el 1821 per Felip Bauzà dividia el Principat en quatre províncies i la que tenia per capital Barcelona rebé el nom de província de Catalunya, però el projecte fou abandonat amb el restabliment absolutista.

Mañé i Flaquer, Joan

13 Respostes

(Torredembarra, Tarragonès, 15 octubre 1823 – Barcelona, 8 juliol 1901)

Periodista i escriptor. El 1841 es traslladà a Barcelona i començà a introduir-se en els cercles literaris de la ciutat. Va publicar diverses col·laboracions científiques en diferents revistes, com “El Genio” i “La Discusión”, aquesta última dirigida per Pau Piferrer, el qual el protegí i l’introduí al “Diario de Barcelona” (1847). Mentrestant, s’havia llicenciat en filosofia i lletres.

A ell es deu el canvi esdevingut en aquell diari, que, de mitjà merament informatiu, es convertí en un òrgan polític de línia moderada. En fou director des de l’any 1865, i com a tal va consolidar el matís marcadament conservador que li havia conferit Antoni Brusi i que el féu adherir, successivament, al partit moderat, a la unió liberal i, amb la Restauració, al partit conservador de Cánovas.

Fou un dels definidors del regionalisme de dreta i un dels orientadors de la burgesia catalana.

Entre els seus escrits sobresurten La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876), l’article a la mort del bisbe Urquinaona (1883) i l’obra El oasis: viaje al país de los fueros. (Provincias Vascongadas y Navarra) (1878). Davant el fenomen creixent del catalanisme, va escriure El Regionalismo (1866), exposició del seu pensament sobre el problema català.

La seva muller fou la poetessa Amàlia Fenollosa i Peris.

Duran i Bas, Manuel

18 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)

Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).

Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.

Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.

Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.

En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.

Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.

De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).

Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.