(València, 1 octubre 1816 – Madrid, 5 desembre 1893)
Militar. Participà en la primera guerra carlina, amb els liberals, a Euskadi, a Aragó i al País Valencià. Capità de la guàrdia reial (1840), governador a Visayas (Filipines), mariscal i capità general a Granada, Burgos i Valladolid.
Ascendit a tinent general (1876), fou diputat per Alcoi, senador per Alacant (1878) i director general de la guàrdia civil.
Era germà d’Antoni i pare d’Anníbal Moltó i Izquierdo.
(Narbona, França, segle XVIII – Perpinyà, 1816)
Pintor. Anà a residir a Perpinyà, on fou l’iniciador de la família de pintors del mateix cognom.
La seva obra, d’estil neoclàssic, és de qualitat notable.
Foren fills seus:
(València, 1752 – Bolonya, Itàlia, 1816)
Historiador, filòsof i naturalista. Ingressà als jesuïtes (1766) i, en ésser expulsada l’orde d’Espanya, passà a residir a Bolonya, on deixà els jesuïtes.
Cal destacar les obres Saggio apologetico degli storici e conquistatori spagnuoli dell’America (1804) i Richerche storico apologetiche sulla prigionia e morte del principe D. Carlos figliulode Fillippo II rei de Spagna (1815).
(València, 4 novembre 1816 – Cartagena, Múrcia, 8 setembre 1862)
Músic. Fill del tenor Carles Llorens. Fou músic de diferents registres a partir del 1840.
Les seves principals obres són l’òpera El cuerno de oro (1850) i les sarsueles Federico II el Grande (1853) i Por balcones y ventanas (1867). És autor d’obres simfòniques de caràcter descriptiu i de música religiosa.
(Alberic, Ribera Alta, 29 setembre 1816 – València, 26 octubre 1871)
Polític i advocat. Fou diputat a les corts espanyoles.
Es distingí com a orador i publicista, abans que hagués de retirar-se a causa de trastorns mentals. Morí al manicomi de València.
(Cullera, Ribera Baixa, 1816 – València, 1879)
Advocat. Rebutjà càrrecs administratius als jutjats de Montcada i de Palma de Mallorca per dedicar-se a l’ensenyament.
Fou catedràtic numerari de dret romà a les universitats de Barcelona i de València. Era professor de l’Escola del Notariat, creada el 1868. Hi professà dret civil, mercantil i penal.
(Rotier, Llenguadoc, 23 març 1816 – 26 maig 1893)
Polític. S’establí a Perpinyà, on es casà. Durant el Segon Imperi es féu remarcar com a republicà i el 1870, en proclamar-se la Tercera República Francesa, fou elegit maire de Perpinyà (1870-74).
Presidí diversos anys l’assemblea departamental; fou diputat d’extrema esquerra (1871-73 i 1876-81) a l’assemblea nacional pel departament dels Pirineus Orientals, i senador pel mateix departament del 1881 al 1891. Aquest any, derrotat a les eleccions, es retirà a Rotier.
(València, 7 novembre 1816 – Segòvia, Castella, 9 octubre 1877)
Polític. Fill d’Ildefonso Díez de Rivera. Quart comte d’Almodóvar (gran d’Espanya des del 1875).
Fou diputat a les corts per València i per Madrid, i senador. Alcalde de València (1857-59 i 1875-76).
El 1874 cooperà a la restauració borbònica (Alfons XII de Borbó).
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1816 – Portvendres, Rosselló, 31 gener 1892)
Guerriller carlí. De família camperola, s’incorporà a l’exèrcit carlí (1872) quan el govern embargà una de les seves finques.
Organitzà una petita partida (del Requetè) que augmentà molt arran de la proclamació de la República. Operà al Maestrat i després a Alacant, i aconseguí apoderar-se temporalment de poblacions com Tortosa, Alcoi, Xàtiva i Ontinyent. Arribà a assolir el grau de brigadier.
Derrotat a Yecla (1874), fugí a França, on morí.
(Portvendres, Rosselló, 1816 – Argelers, Rosselló, 5 novembre 1887)
Poeta. Fou mestre d’escola a Portvendres i a Banyuls de la Marenda.
Publicà Flors de Canigó (1868), recull de poesies en un català força net de gal·licismes. El 1874 publicà Dolçures i La pedregada.
És considerat un dels precursors de la Renaixença a la Catalunya Nord.
Dades dels Països Catalans 