Arxiu d'etiquetes: 1808

Dulce y Garay, Domingo

(Sotés, Rioja, 7 maig 1808 – els Banys d’Arles, Vallespir, 23 novembre 1869)

Militar. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40 contra els carlins (preses de Morella i Berga).

Fou governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i 1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i capturà el pretendent Carles VI. L’èxit li valgué el marquesat de Castelflorite.

El seu mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors: protegí Narcís Monturiol i afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861).

Crema del Paper Segellat, la -1808-

(Manresa, Bages, 2 juny 1808)

Moviment popular, que inicià la guerra del Francès al Principat.

L’ajuntament havia rebut i acomplert l’ordre de substituir, a l’encapçalament del paper segellat, el nom del rei pel del lloctinent Murat; reunit el poble a la plaça Major, cremà, entre crits de fidelitat al rei Ferran VII de Borbó, el paper novament segellat.

Aquell mateix dia les autoritats convocaren els gremis i amb representants d’aquests i del poble alt i amb eclesiàstics formaren la Junta de Govern de Manresa, la primera del Principat, que organitzà la defensa juntament amb les poblacions de les comarques veïnes.

El general napoleònic Duhesme envià un exèrcit per sotmetre la ciutat, que fou derrotat al primer combat del Bruc.

Corrons, Ignasi

(Manresa, Bages, 1808 – Nàpols, Itàlia, 1874)

Monjo de Montserrat des del 1826.

Durant l’exclaustració es refugià a Montecassino (1836-41). Fou nomenat superior del priorat montserratí de Nàpols (1841), on residí fins a la mort, llevat dels anys 1853-55, que ocupà accidentalment la presidència de Montserrat.

És autor d’un poema titulat Joan Garí, l’ermità de Montserrat (Manresa 1868).

Coromina i Subirà, Bartomeu-Tomàs

(Barcelona, 1808 – Madrid, 1867)

Gravador. Fou professor de l’Academia de Bellas Artes de Madrid.

S’especialitzà en encunys i ocupà el càrrec de director a la Fábrica Nacional del Sello a Madrid.

El seu germà, Francesc Coromina i Subirà (Barcelona, 1797 – Madrid ?, 1868), també gravador, treballà a la Casa de la Moneda de Sevilla, i més tard a la de Madrid.

Chantreau, Pierre

(París, França, 1741 – Auch, Gascunya, França, 1808)

Historiador. El 1792 fou enviat a Barcelona com a agent revolucionari.

Publicà un llibre d’impressions personals sobre la Revolució Francesa, interessant per les dades que aporta referent a l’emigració francesa al Principat: Lettres écrites de Barcelone à un zélateur de la liberté qui voyage en Allemagne (1792).

Castells i Comas, Josep

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 6 desembre 1808 – Barcelona, 9 agost 1850)

Metge i cirurgià. Catedràtic d’anatomia del Col·legi de Cirurgia (1835), el 1838 ingressà en el cos militar de sanitat i el 1843 obtingué la càtedra d’anatomia de la Facultat de Medicina de Barcelona.

Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Col·laborà activament en els congressos científics de Florència (1842) i de Nàpols (1846), contribuí a la introducció de l’anestèsia amb èter (1847) i traduí al castellà el Diccionario de Medicina, Cirugía, Farmacia, Medicina legal, etc, de Nyster (1848).

Canton, Josep

(Milà, Itàlia, segle XVIII – Barcelona, 1808)

Usurer. Establert a Barcelona, on durant l’ocupació napoleònica fou funcionari de l’administració de rendes unides.

Fou detingut i assassinat per agents del cap de policia, Ramon Casanova, amb l’aquiescència del governador Giuseppe Lechi, per tal d’apropiar-se les joies que posseïa.

L’afer Canton fou aprofitat pel mariscal Augereau (1810) per a guanyar-se la població barcelonina fent empresonar Casanova i modificant l’estructura de la policia.

Canaleta i Font, Joan

(Barcelona, 1744 – 1808)

Fabricant d’indianes. Nebot i hereu de Josep Canaleta i Poc.

En esclatar la Guerra Gran (1793) es comprometé a pagar deu homes armats i a muntar la guàrdia de la ciutat amb trenta homes de la fàbrica un cop a la setmana.

L’any 1798 formà part del consistori municipal.

Cabanyes i Ballester, Manuel de

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 27 gener 1808 – 16 agost 1833)

Poeta en castellà. Fill de Llorenç de Cabanyes i Fuster i germà de Josep Antoni i de Joaquim. Estudià a Cervera i es llicencià en dret a Saragossa.

Un xic apartat del moviment català de la Renaixença, demostrà posseir una sòlida formació clàssica (Horaci) i un coneixement dels romàntics europeus (Byron, Foscolo). Destaca per les innovacions de la mètrica.

La primera poesia que publicà fou Oda a Doña María Josefa Amalia, reyna de España (1828), després escriví les composicions poètiques recollides a Preludios de mi lira (1833), Cántico nupcial (1833), la traducció en vers del conte Belfagor Arquidiablo (1839) de Maquiavel i de Las noches (1832) de Compagnoni.

Hom conserva fragments de la seva temptativa de redacció d’una Historia de la filosofía. La tragèdia Mirra d’Alfieri i Pensamientos sueltos, foren publicats dins Producciones escogidas (1858).

Morí de tuberculosi.

primer combat del Bruc

Bruc, primer combat del -6 juny 1808-

(el Bruc, Anoia, 6 juny 1808)

Fet d’armes de la guerra del Francès. Entre una columna de 3.800 soldats, la majoria italians, de l’exèrcit francès, comandada pel brigadier Schwartz que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, en missió de càstig, per imposar una contribució de guerra.

Les tropes resistents estaven integrades per un destacament de suïssos del regiment d’infanteria Wimpffen número 1, un grup de guàrdies valons escàpols de la guarnició francesa de Barcelona i entre 1.000 i 2.000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent suís Francesc Krutter i Grotz.

La presència inesperada d’un exèrcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i manà de recular; les baixes franceses foren però unes 300.

La victòria popular, la primera des de la invasió francesa, desvetllà l’esperit de resistència, amb àmplies repercussions per al futur de la guerra.

Aquest combat donà lloc a una llegenda en la qual la victòria era obra d’un exèrcit integrat únicament per gent del poble sense preparació militar, i a la confusió que creà l’eco del repic del timbal d’un minyó, que féu suposar als francesos un gros exèrcit.

Al cop de pocs dies tingué lloc el segon combat del Bruc.