(València, 1733 – 30 maig 1803)
Escultor. Era deixeble de Josep Vergara. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. També practicà la pintura.
De la seva producció destaca el Sant Mateu d’una capella de la seu de València.
Era germà seu: Manuel Bru i Pérez (València, 1736 – 1802) Gravador. És autor d’obres remarcables. Ocupà diversos càrrecs a l’Acadèmia de Sant Carles.
(Benicarló, Baix Maestrat, 1803 – Madrid, 26 juny 1859)
Polític. Fou diputat a corts per Castelló i secretari del congrés (1854), ministre de marina al gabinet del general O’Donnell (1856) i president del consell suprem de guerra i marina (1857).
(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)
Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).
Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.
Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.
(Maó, Menorca, 3 abril 1803 – 14 gener 1881)
Compositor, mestre de capella i organista. Fou mestre de capella (1826) i organista de l’església de Santa Maria de Maó.
A El canto llano simplificado en su anotación y sus reglas (1851) exposa les reformes que havia introduït en el cant pla.
Autor de nombroses composicions d’església, dues farses (1832 i 1838) i una òpera titulada La fidanzata corsa (1846).
(Perpinyà, 24 juliol 1803 – 24 març 1883)
Impressor. Continuador de l’obra del seu pare Joan Alzina.
Són conegudes més d’una seixantena d’impressions seves, entre elles la continuació de “Le Roussillonnais”, fundat pel seu pare, la de l’Ordo diocesà anual, així com la de “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales”, fins a la seva fi, l’any 1837.
La seva obra principal fou el “Bulletín de la Société Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales”, del qual va imprimir 15 volums.
(Barcelona, 1803 – Palma de Mallorca, 1883)
Sisè marquès d’Alfarràs, vuitè de Llupià i cinquè del Poal. Fou un dels fundadors i primer president (1851-60) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, hi dirigí la secció d’agricultura.
(Catalunya, segle XVIII – 1803)
Escriptor i científic. Doctor en dret, el 1776 ingressà en la Conferència Físico-Matemàtica, on llegí nombrosos treballs sobre l’electricitat i el parallamps, alhora que registrava la documentació de la Llotja de Barcelona, per fer una relació de l’actuació del Tribunal de Mar.
Juntament amb Josep Bellvitges i Joaquim Esteve, publicà, a partir dels materials recollits per Fèlix Amat, el Diccionario catalán-castellano-latino (1803-05).
Col·laborà, anònimament o amb pseudònim, al “Diario de Barcelona” glosant antics fets d’armes catalans.
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Olot, Garrotxa, 1803 – 1868)
Advocat. Es doctorà en dret a Cervera el 1829. Germà de Francesc Josep, Miquel i Pau.
El 1837 fou diputat a les corts constituents i més tard ocupà els càrrecs de promotor fiscal i d’alcalde d’Olot.
Entre els seus poemes i escrits inèdits destaca La vida i la mort del pobre mendicant de la muntanya, escrit en català ‘sicut sonat’.
(Manresa, Bages, 3 març 1803 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 13 juny 1870)
Historiador i sacerdot. Fou primer rector de Santa Maria de Sants (1846) i escriví Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851), interessant aplec de dades històriques.
Nomenat canonge de la Seu d’Urgell el 1852, impulsà la construcció de la carretera de l’Urgellet.
És autor, a més, de poesies en català i en castellà, inèdites, i d’una Història d’Urgell (1870), també inèdita.
Dades dels Països Catalans 