(València, 1733 – 30 maig 1803)
Escultor. Era deixeble de Josep Vergara. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. També practicà la pintura.
De la seva producció destaca el Sant Mateu d’una capella de la seu de València.
Era germà seu: Manuel Bru i Pérez (València, 1736 – 1802) Gravador. És autor d’obres remarcables. Ocupà diversos càrrecs a l’Acadèmia de Sant Carles.
(Benicarló, Baix Maestrat, 1803 – Madrid, 26 juny 1859)
Polític. Fou diputat a corts per Castelló i secretari del congrés (1854), ministre de marina al gabinet del general O’Donnell (1856) i president del consell suprem de guerra i marina (1857).
(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)
Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).
Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.
Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.
(Maó, Menorca, 3 abril 1803 – 14 gener 1881)
Compositor, mestre de capella i organista. Fou mestre de capella (1826) i organista de l’església de Santa Maria de Maó.
A El canto llano simplificado en su anotación y sus reglas (1851) exposa les reformes que havia introduït en el cant pla.
Autor de nombroses composicions d’església, dues farses (1832 i 1838) i una òpera titulada La fidanzata corsa (1846).
(Perpinyà, 24 juliol 1803 – 24 març 1883)
Impressor. Continuador de l’obra del seu pare Joan Alzina.
Són conegudes més d’una seixantena d’impressions seves, entre elles la continuació de “Le Roussillonnais”, fundat pel seu pare, la de l’Ordo diocesà anual, així com la de “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales”, fins a la seva fi, l’any 1837.
La seva obra principal fou el “Bulletín de la Société Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales”, del qual va imprimir 15 volums.
(València, 1803 – Madrid, 1850)
Economista i funcionari de duanes. Fill d’un industrial seder, fou educat pel seu oncle matern, Esteve Sayró. Ingressà en el cos de duanes i fou destinat a Tarragona (1831-34) i a València (1834-41). Escriví obres com Refutación a las famosas proposiciones del ex-fraile Febrer, emigrado en Inglaterra (1838) i Prontuario del régimen de las aduanas de España y Francia (1839).
Fou membre de l’Institut Industrial i del Fomento de la Ilustración, de Barcelona, i de les Societats Econòmiques de Tarragona i València, de les quals fou animador i per a les quals redactà diverses memòries industrialistes.
Intentà de formar un bloc industrial entre els seders valencians i els cotoners catalans enfront de l’agrarisme dominant.
(Catalunya, 1803 – 1870)
Títol, atorgat el 1803 a Manuel de Godoy y Álvarez de Feria, pel fet d’ésser el regidor degà perpetu de Reus.
Fou suprimit el 1870.
(Barcelona, 1803 – Palma de Mallorca, 1883)
Sisè marquès d’Alfarràs, vuitè de Llupià i cinquè del Poal. Fou un dels fundadors i primer president (1851-60) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, hi dirigí la secció d’agricultura.
(Manresa, Bages, 1803 – 1883)
Escriptor i periodista. Edità a Manresa els periòdics “El Lacetano” i “La Correspondencia Periódica” i fou corresponsal del diari madrileny “El Heraldo”. Alcalde de Manresa el 1869.
Autor, entre altres obres, dels estudis erudits Ensayos históricos sobre Manresa (1836 i 1882) i de la Memoria histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa (1837).
(l’Escala, Alt Empordà, 1803 – 1878)
Polític progressista. Estudià la carrera de lleis i fou diputat a corts el 1859.
Va ésser president de la diputació provincial de Girona (1864-65) i presidí la Junta Revolucionària de l’Escala (1868).
Fou el pare de Josep Maria Maranges i de Diago.
Dades dels Països Catalans 