(Barcelona, 1748 – Nueva Segovia, Filipines, 1803)
Religiós augustinià i bisbe de Nueva Segovia (1803).
El 1779 passà a les Filipines, on es dedicà a l’evangelització de l’illa d’Ilocos i fou comissari de la inquisició.
És autor d’in Índice de las cosas más notables que contienen las pastorales de Benedicto XIV i d’una Epistola ad litterariam Societatem Vulgo Sociedad económica de amigos del País.
Els tres germans Feliu, Jacint i Joan Batlló i Barrera fundaren l’any 1842 la indústria Batlló Germans al carrer d’Urgell de Barcelona, que, amb els seus 2.200 obrers, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l’època. Després de canviar el nom de l’empresa pel de Batlló i Batlló (1876-95), l’edifici fou venut (1906) per instal·lar-hi l’Escola o Universitat Industrial de Barcelona.
Jacint Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 1803 – Barcelona, 27 agost 1866) Industrial. Establí una fàbrica a Olot i posteriorment la indústria Batlló Germans.
Joan Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 7 novembre 1812 – Barcelona, 27 octubre 1892) Industrial. Amb els seus germans fundà la gran fàbrica Batlló Germans.
Feliu Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 1819 – Barcelona, 5 març 1878) Industrial. Un dels impulsors de la indústria tèxtil a Catalunya. Fundà, amb els seus germans, l’empresa Batlló Germans.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
(Barcelona, 1716 – 1803)
Acadèmia d’enginyeria militar, també coneguda per Acadèmia Militar de Barcelona. Fou fundada pel marquès de Worboom, general de l’exèrcit de Felip V de Borbó, el 1716, però no es posà en marxa fins el 1720; fou la primera de la península.
Residí inicialment a la Ciutadella de Barcelona i el 1752 es traslladà a l’antic convent de Sant Agustí Vell. Suprimida aleshores la universitat de Barcelona, restà com una de les poques institucions d’ensenyament superior de la ciutat.
El 1803 fou traslladada a l’Acadèmia d’Enginyers d’Alcalá de Henares.
(el Vilosell, Garrigues, 9 juliol 1803 – Roma, Itàlia, 26 agost 1879)
Eclesiàstic. Fou canonge de Tarragona (1833) i bisbe d’Urgell (1853-79). Estudià a Tarragona, on ensenyà Sagrada Escriptura i obtingué una canongia (1831). Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Cervera.
Essent bisbe d’Urgell assistí al Concili Vaticà I, on intervingué activament en les discusions. Membre destacat del partit carlí, topà durament amb les autoritats liberals, s’exilià el 1855 i redactà la Carta a los españoles, que signà la princesa de Beira (1864), en la qual s’afirmava la total incompatibilitat del carlisme amb el liberalisme i es proclamava com a candidat carlí el futur Carles VII, fill gran de Joan Carles de Borbó i de Bragança (Joan III) que havia renunciat a les seves pretensions.
Fou senador (1870-72), representant de la província eclesiàstica de Tarragona, durant el regnat d’Amadeu de Savoia; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Proclamada la República (1873), es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per tal d’unir-se a l’exèrcit carlí, del qual fou nomenat vicari general castrense. Un cop conquerida la Seu d’Urgell pels carlins, es reintegrà a la seva diòcesi. En conquerir la plaça les tropes alfonsines (1875), fou pres i confinat a Alacant i, més tard, desterrat a Roma. El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Morí a Roma, fou enterrat a la Seu d’Urgell.
És autor de Luchas del alma con Dios o conferencias espirituales… (1843), Breu resumen del catecisme de la doctrina cristiana… Per l’ús i ensenyança uniforme del bisbat d’Urgell (1856) i Veni mecum pii sacerdotis quod ex variis devotis libris excerptum (1856).
Dades dels Països Catalans 