(Gandia, Safor, 1803 – Damasc, Síria, 1860)
Beat franciscà. Amb el llec Francesc Pinazo fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels drusos musulmans.
Fou beatificat per Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
(Palma de Mallorca, 6 agost 1742 – 2 gener 1803)
Naturalista i pintor. Enriquí el gabinet de història natural de Madrid amb diverses donacions. Féu quadres amb representacions d’animals, alguns dels quals, conservats a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, de la qual fou membre.
Deixà curiosos manuscrits sobre història natural de Mallorca.
(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1803, amb grandesa d’Espanya, a Manuel de Godoy y Álvarez de Faria.
Ha passat als Rúspoli.
(Petra, Mallorca, 1741 – Palma de Mallorca, 1803)
Eclesiàstic, científic, filòsof i arquitecte. Ingressà a l’orde caputxí el 1755 i professà el 1757 amb el nom de Miquel de Petra, amb el qual és conegut. Estudià filosofia, matemàtiques i dibuix. S’ordenà el 1765. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Mallorca.
Dissenyà el nou temple caputxí de Palma i fou un dels iniciadors del neoclassicisme a Mallorca amb el baptisteri per a la catedral (1794). Hom li atribueix també la capella dels Quatre Sants Coronats a la parròquia de Santa Eulàlia. Féu dibuixos per a l’acabament de l’església de la cartoixa de Valldemossa.
Home inquiet, viatjà força i formà un museu i una biblioteca notables, que continuà Lluís de Vilafranca. Deixà manuscrits sobre matemàtiques, filosofia lul·liana, arquitectura, rellotges de sol, etc. Féu també mapes de les Illes Balears (1771 i 1801).
(País Valencià, 1803 – 1854)
Gravador. Excel·lí en els baixos relleus i les medalles.
(Sogorb, Alt Palància, 18 maig 1731 – València, 14 juliol 1803)
(o Boronat) Pintor. Establert a València, fou cofundador de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, després anomenada de Sant Carles, de la qual fou director; membre de l’Academia de San Fernando de Madrid. Home culte i refinat, tingué una gran influència en la renovació de l’art valencià.
La seva pintura té una amanerada gràcia rococó, amable i irònica, i un colorit agradable. En la seva obra abunden els temes religiosos, les escenes galants i bucòliques, les figures femenines. Són notables també els seus dibuixos i les seves miniatures.
Se’n conserven obres en esglésies, museus i col·leccions privades del País Valencià, Madrid, Barcelona, etc.
Fou el pare de Josep Joan i de Manuel Camaron i Melià.
(València, 1733 – 30 maig 1803)
Escultor. Era deixeble de Josep Vergara. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. També practicà la pintura.
De la seva producció destaca el Sant Mateu d’una capella de la seu de València.
Era germà seu: Manuel Bru i Pérez (València, 1736 – 1802) Gravador. És autor d’obres remarcables. Ocupà diversos càrrecs a l’Acadèmia de Sant Carles.
(Benicarló, Baix Maestrat, 1803 – Madrid, 26 juny 1859)
Polític. Fou diputat a corts per Castelló i secretari del congrés (1854), ministre de marina al gabinet del general O’Donnell (1856) i president del consell suprem de guerra i marina (1857).
(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)
Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).
Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.
Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.
Dades dels Països Catalans 