(Barcelona, 1791 – 1863)
Metge. Participà com a metge militar a la guerra del Francès (1808-14).
A Barcelona contribuí a la lluita contra diverses epidèmies i fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia d’aquesta ciutat.
Publicà una Memoria sobre las enfermedades venéreas (1845).
(Florència, Itàlia, 1791 – Barcelona, 27 març 1824)
Arquitecte. Després de viatjar per Grècia i Egipte, s’establí a Barcelona (1814?).
És autor dels plànols del cementiri Vell (1818); hi edificà la capella neoclàssica d’aquest, la portalada i el monument als morts de l’epidèmia del 1821.
En la seva obra, escassa i poc coneguda, hi ha una combinació original d’elements grecs, romans i egipcis que li donen un caràcter molt particular, i que fou durament criticada per Antoni Cellers.
Fou vice-cònsol de la Toscana a Barcelona.
(Barcelona, 7 gener 1791 – 28 novembre 1859)
Farmacèutic. Cursà estudis de medicina al Col·legi de Cirurgia, i es doctorà en farmàcia al col·legi de Sant Victorià de Barcelona (1817), i aquell mateix any hi obtingué una càtedra per oposició.
Posteriorment, del 1821 al 1823, ensenyà a l’Escola Especial de la Ciència de Guarir, fins que el govern absolutista de l’època li prohibí la docència (1824-30).
A partir d’aquest darrer any reprengué la seva tasca com a professor i fou catedràtic de química orgànica i farmàcia químico-operatòria a la Facultat de Farmàcia, fins al 1854.
Presidí, a partir del 1839, l’Acadèmia de Ciències i Arts, on des del 1817 havia fet nombroses comunicacions.
Va escriure Tratado de farmacia operatoria (1841), el qual tingué una gran difusió.
(Barcelona, 1722 – 1791)
Advocat, filòleg i historiador. Baró de Santa María das Arenas. Estudià a Cervera, i fou superintendent de Zamora (1752-62).
El 1762 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí treballs d’història, d’epigrafia i d’etimologia catalans.
(Tarragona, 22 desembre 1715 – Forli, Romanya, Itàlia, 18 març 1791)
Matemàtic i filòsof. Entrà als jesuïtes el 1732. Ensenyà filosofia al col·legi de Saragossa i a la Universitat de Cervera, i teologia a Girona.
El seu pensament entra de ple en l’escola eclesiàstica europea del seu temps, tendent a renovellar l’antiga filosofia amb la ciència moderna.
Ensenyà matemàtiques al Col·legi de Cordelles de Barcelona i al Colegio Imperial de Madrid, on fou també cosmògraf del Consejo de las Indias. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) passà a Itàlia.
Com a filòsof, en resten les Iesuiticae philosophiae theses (Cervera, 1753); com a matemàtic, els dos volums de les seves Lecciones de matemática (Barcelona 1758-60), és a dir, de geometria i d’algèbra, apreses a França.
Les seves Theses foren judicades als Mémoires de Trévoux com un senyal de la renovació de la cultura a Espanya.
(Valls, Alt Camp, 1791 – )
Festes solemnes de caràcter religiós i popular que se celebren a la ciutat el dia 2 de febrer de cada deu anys, des del 1791.
Fou instituïda per iniciativa de Pau Baldric, amb intenció votiva, a la fi d’una pesta, en honor de la Mare de Déu de la Candela, imatge molt venerada, patrona de la ciutat (fou coronada canònicament el 1911).
(Barcelona, 1791 – Catalunya ?, 1859)
Polític i escriptor. Va ésser confinat a les Canàries arran dels esdeveniments de Barcelona del 1839.
Soci fundador de la Societat d’Amics de l’Home, es distingí per les seves idees anticlericals. Actuà després com a agent de la Societat Bíblica protestant.
Entre les seves obres: Catecismo político, arreglado a la Constitución española (1837), Fr. Fulgencio o sea la vida de un seductor (1840), Descripción geográfica, histórica, política y pintoresca de España y sus establecimientos de Ultramar, Itinerario descriptivo de Cataluña (1847), Un milagro y una mentira: vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea (1858), etc.
(Igualada, Anoia, 10 octubre 1717 – Barcelona, 1 setembre 1791)
Eclesiàstic i erudit. Doctor en filosofia i teologia. Ingressa el 1742 i fou abat del convent de Bellpuig de les Avellanes (1754-57, 1766-69) i en classificà i ordenà l’arxiu. Treballà també en els arxius de diversos monestirs del país, i en el de la catedral de Barcelona. Es va dedicat a la investigació històrica, bé que molts dels seus grans projectes no van poder ésser realitzats.
Entre els seus treballs, destaca la Disertación histórica sobre la antigua población de Cataluña en la Edad Media, anomenada generalment Carta al barón de la Linde. Aquesta obra, escrita el 1780 i publicada el 1821, és una descripció històrico-geogràfica del Principat en la qual analitza els factors econòmics i demogràfics de la decadència de Catalunya a partir del segle XV. Una altra obra del mateix estil que l’anterior és l’anomenada Agricultura, comercio e indústria y consistencia y estado en que se halla cada partido de los que componen el Principado de Cataluña, que restà inèdita.
Altres obres importants són: Sobre el primado de la Iglesia de Tarragona (editada en català el 1924) i Sanctus Severus episcopus et martyr (Vic, 1764); també col·laborà a l’España sagrada d’E. Flórez; i com a obres no publicades hi ha un complement a la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, una història dels monestirs catalans, un episcopologi general, un comentari dels concilis sagrats celebrats a Catalunya i un estudi dels monuments eclesiàstics catalans.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 