(Ceuta, 1790 – Madrid, 15 octubre 1853)
Militar d’origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d’Evaristo Pérez de Castro.
Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.
(Palma de Mallorca, 1714 – Malta, 1790)
Frare de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Fou prior de l’orde.
Escriví tres treballs relatius als santjoanistes.
(Barcelona, 1790 – 18 novembre 1866)
Compositor. Del 1817 al 1826 fou mestre de capella a la catedral de Lleida. Després residí a Barcelona.
La seva producció comprèn una Missa a gran orquestra i diverses obres de música sacra.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1719 – Barcelona, 1790)
Quart marquès de Moja. Fill d’Agustí de Copons i de Copons. Heretà el marquesat a la mort del seu germà Gaietà Lluís de Copons i d’Oms.
Féu construir, amb la seva muller, marquesa de Cartellà, l’anomenada Casa Moja, a la Rambla de Barcelona.
(Calaf, Anoia, 1790 – Barcelona ?, segle XIX)
(o Montfort) Cartògraf. És autor d’un Plano de la ciudad de Barcelona y sus cercanías (1818, que dedicà al capità general F.J. Castaños).
També edità un globus celeste i terraqüi (1829), que foren adoptats pels centres d’ensenyament.
(Catalunya, 1790 – 1870)
Mestre ferrer i fonedor. Fill de Francesc Lacambra i Terradelles.
Continua la foneria de campanes i canons del seu pare.
Creà la farga d’aram coneguda per la Farga d’Ordeig, i posteriorment per Colònia Lacambra.
(Catalunya, 1728 – Faenza ?, Itàlia, 1790)
Escriptor jesuïta. Destinat a l’Argentina, residí al Gran Chaco fins a l’expulsió dels jesuïtes (1767).
Anà a Itàlia, on publicà el primer volum de Saggio sulla storia naturale della provincia de Gran Chaco (Faenza, 1789) i deixà preparats els materials per a tres volums més.
Hervas i Panduro, del qual fou col·laborador per a la llengua lule, juntament amb Diego González, aprofità els seus treballs.
(Manresa, Bages, 1734 – Gènova, Itàlia, 1790)
Missioner jesuïta i lingüista. Exercí la tasca pastoral entre els araucans, a Xile.
Publicà una gramàtica araucana: Arte de la lengua general del reino de Chile… (1764).
Expulsat (1767) en ésser proscrits els jesuïtes, s’establí a Itàlia, on publicà una Memoria católica (1783) en defensa del seu orde.
(Barcelona, 1790 – 1792)
Edifici. Projectat i construït al pla de Palau per Miguel de Roncali, potser amb la participació de Josep Ivern, a qui algun contemporani atribuí la paternitat absoluta de l’obra.
Té planta rectangular, pati emporxat classicitzant, quatre façanes de pedra i estuc decorades amb pilastres i columnes d’estuc negre adossades al mur; la cornissa, de marbre blanc, amb uns grans gerros decoratius, corona el conjunt, que té un cert aire encara rococó.
L’interior conserva diverses sales decorades amb pintures al·lusives al comerç barceloní i temes mitològics i relatius a don Quixot; les de la sala d’actes, obra de Pere Pau Muntanya, són una glorificació de Carles III de Borbó.
El 1902 esdevingué seu del govern civil de la província.
(Melilla, 26 març 1722 – A Corunya, Galícia, 15 desembre 1790)
Enginyer militar. Projectà l’església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta (1753), la seu nova de Lleida (1760), el pont ja desaparegut de Molins de Rei (1765) i completà la urbanització de la Rambla de Barcelona (1776-78).
El 1770, essent mariscal de camp, arribà a Mallorca per ajudar a la defensa de l’illa.
Hom ha confós la seva activitat amb la del seu probable germà Juan Martín Cermeño.
Dades dels Països Catalans 