(Palma de Mallorca, 1763 – 1831)
Missioner franciscà. S’embarcà cap a Nova Espanya (1786), on fou ordenat sacerdot. Fundà (1804) un col·legi a Orizaba, com els que havia fundat el mallorquí Antoni Llinars.
Retornat a Mallorca (1815), fou nomenat comissari general d’Índies (1816-20, 1823-30).
Escriví contra les teories mil·lenaristes de Manuel de Lacunza.
(Pollença, Mallorca, 1763 – 1843)
Historiador. Es dedicà a treballs d’història local.
(Cervera, Segarra, 10 abril 1763 – Salta, Argentina, 11 abril 1816)
Arquebisbe de Charcas, Bolívia (1805-16). Fill de Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa, primer baró de Juras Reales i germà petit de Josep Antoni de Moixó, segon baró de Juras Reales.
Inicià la primera formació a Barcelona al monestir de Sant Pau del Camp, on, als quinze anys, ingressà, el 1778, a l’orde benedictí, i després professà al monestir de Sant Salvador de Banyoles, d’on fou traslladat al de Sant Cugat del Vallès.
Estudià filosofia i teologia i, més tard, passà a la Universitat de Cervera, on es doctorà en filosofia. En tornar a ser destinat al monestir de Sant Cugat, l’abat Eustaquio de Azara l’envià a Roma, on estudià llengües clàssiques (1784-88).
Ordenat sacerdot, el 1788, retornà a Sant Cugat, i a Sant Pau del Camp es dedicà a l’ensenyament. Fou admès a l’Acadèmia de Bones Lletres (1787) i, més tard, ingressà, també, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències (1789). Publicà, a Barcelona, Memorias Históricas de San Cucufate del Vallés (1790).
El 1792 fou nomenat titular d’humanitats de la Universitat de Cervera, i posteriorment catedràtic (1796) i el 1798 fou elegit membre de l’Academia de la Historia. La universitat li demanà, arran de la seva influència familiar a la cort borbònica, de defensar els seus interessos a Madrid (1800) i de donar la benvinguda als reis, en la seva visita a Cervera (1802).
El rei Carles IV de Borbó el va presentar com a bisbe auxiliar de Michoacán (Mèxic), amb seu a Valladolid (l’actual ciutat de Morelia, Mèxic). Anà a la cort, on es consagrà arquebisbe de Mèxic i el gener de 1804 salpà del port de la Corunya cap a aquest país. Tanmateix, no va poder exercir-hi de bisbe per defunció del bisbe titular (1804).
Durant l’any i mig que romangué a Nova Espanya, administrà la diòcesi, recorregué la regió i aplegà informació sobre les antigues cultures autòctones indígenes, de les quals es declarà defensor; tota aquesta informació apareix reflectida en la seva obra Cartas mejicanas, editades a Gènova el 1837.
En morir, el 1804, l’arquebisbe de Charcas, el consistori de Roma l’investí per al càrrec el 1805. En acabar d’arribar a Charcas, a la capital virregnal del moment (Buenos Aires), es produí la primera invasió britànica del 1806 i es tornà a repetir el 1807. Moixó va condemnar obertament els estrangers heretges.
El seu treball i gestió episcopal es caracteritzà pel zel d’una actuació eclesiàstica ben disciplinada. Conservà una actitud de fidelitat patriòtica reialista, tant pel que fa a les esmentades invasions britàniques al Rio de la Plata com també en començar els primers aixecaments i manifestacions de patriotisme crioll (1809).
Després de 1810, la seva actuació indecisa, el conduí al desterrament a Salta (Argentina, 1815), que li imposà el general Rondeau, d’on ja no es mogué.
El llegat literari de la seva estada a Amèrica inclou nombroses cartes pastorals, homilies i altres escrits polèmics d’autodefensa, uns impresos i d’altres manuscrits. Escriví sobre el monestir de Sant Cugat (1777), una defensa dels filòsofs clàssics, De vetustissimis philosophis ab atheismi crimine vindicandi, (1798), la biografia del jurista J. Rialp (1802), discursos d’exaltació monàrquica, etc.
Fou germana seva Maria Josefa de Moixó i de Francolí (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Monja bernarda. El 1807-11 fou abadessa del monestir de Vallbona.
(Cardona, Bages, 2 abril 1763 – Barcelona, 19 abril 1838)
Metge. Exercí a l’hospital militar de Figueres, al Rosselló i al Voló, i, després, a Vic.
El 1820 fou nomenat vocal de la Junta de Sanitat del Principat, i tingué una actuació destacada a Barcelona durant l’epidèmia de febre groga del 1821.
Publicà Arte de desterrar y aniquilar las epidemias… (1815).
(Tortosa, Baix Ebre, 1719 – Montserrat, Bages, 3 gener 1763)
Compositor. L’any 1749 ingressà al monestir de Montserrat, on fou mestre de capella de l’escolania, a partir del 1753.
Les seves composicions pertanyen a obres religioses, totes d’una gran qualitat, entre les quals destaquen les obres per a veus i orquestra, en estil concertant, i algunes són influïdes per l’òpera italiana de l’època.
La seva producció comprèn, entre altres obres, dos Magnificat, un Stabat Mater, cinc responsoris de Nadal, quatre de la Nativitat de la Mare de Déu, dues cantates de Nadal, sis lamentacions de Setmana Santa i el salm Confitebor. També deixà una missa, una cantata amb text marià i obres per a teclat.
Diverses obres seves han estat enregistrades en disc.
(Barcelona, juliol 1684 – Ourense, Galicia, 11 desembre 1763)
Prelat i escriptor. Professà en l’orde dels agustins l’any 1699 i obtingué el títol de mestre en teologia el 1720.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1732), aquell mateix any fou nomenat bisbe d’Ourense, ciutat on va residir la resta de la seva vida.
Escriví composicions poètiques en castellà i dues obres en llatí, de caràcter polèmic. Figura de l’època de la decadència, com a poeta en català en destaquen les obres religioses Anatomia mental del cos humà i En memòria d’una sepultura, l’extens poema Descripció de la Muntanya e Santuari de Montserrat i, sobretot, un Art de ben morir, que obtingué una gran difusió.
Traduí al català les Lamentacions de Jeremies profeta i una heroida d’Ovidi. Li és atribuït també Lo tractat de la llengua catalana, perdut. La seva obra resta manuscrita, excepte la Descripció…, publicada el 1859.
(Oristà, Osona, 1763 – Lleida, 9 agost 1841)
Gravador i impressor. Establert a Lleida, després d’haver treballat a Barcelona i a Osca.
Passà un temps internat a França, acusat d’haver fet impresos contra els napoleònics.
(Tarragona, 1763 – 1845)
Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.
El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.
Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.
Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.
(Lleida, 1763 – 1765)
Institució. Fundada pel corregidor de Lleida, Procope François de Bassecourt, baró de Maials, que en fou el president.
Tenia per objecte l’experimentació agrícola en terres comunals sotmeses al projecte de repartiment previst pel rei el 1758. Les iniciatives per artigar dutes a terme durant aquest any per la confraria de llauradors de Lleida al marge d’aquesta institució fan creure que la seva acció no fou massa eficaç.
Sembla que l’acadèmia deixà d’existir amb la mort del baró de Maials, esdevinguda el 1765.
Dades dels Països Catalans 