(Barcelona ?, vers 1672 – 1742 ?)
Pintor. Deixeble de Josep Vives des de l’any 1689.
Hom en conserva, al Museu d’Art de Catalunya de Barcelona, un retrat de dama amb atributs de Diana (1725), d’estil francès i, al Museu d’Història de Barcelona, una miniatura -gènere en el qual hom sap que fou especialista- de l’arxiduc Carles d’Àustria (1708).
(Itàlia, segle XVIII)
Títol concedit a les Dues Sicílies el 1742 per Carles III de Borbó al coronel Jerónimo-José de Baños-Piedrola y de Utrera, mort a Barcelona el 1796 essent tinent general.
S’havia casat a Barcelona (1757) amb Manuela de Sentmenat i de Cartellà, filla del marquès de Castelldosrius, i fou governador militar de Barcelona i comandant interí de l’exèrcit de Catalunya.
(Saragossa, Aragó, 4 juny 1742 – 21 maig 1814)
Historiador, jurista i naturalista. Estudià al col·legi de Cordelles de Barcelona. Es graduà en arts a Cervera (1760).
Edità sota el pseudònim de Melchor de Azagra una col·lecció de cartes adreçades a l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí (Cartas de algunos Literatos Españoles, 1773).
(Barcelona, 24 gener 1742 – Pamplona, Navarra, 23 novembre 1823)
Militar. Fou nomenat capità general de Catalunya el 1808.
En arribar-hi les tropes franceses manades per Duhesme, mancat d’instruccions de la cort, no pogué oposar-se a l’entrada dels francesos a Barcelona ni a llur ocupació de la Ciutadella i del castell de Montjuïc.
Romangué, però, en el càrrec fins que, pel setembre de 1808, es negà a sotmetre’s a l’autoritat directa de Duhesme. Fou empresonat per l’abril de 1809 i dut a França. Alliberat en finir la guerra del Francès (1814).
Fou el pare de Joaquín de Ezpeleta y Enrile.
(Barcelona, 1742 – Santiago de Xile, Xile, 1802)
Organista i compositor.
S’instal·là a Xile el 1793, on es féu càrrec de la capella de música de la catedral de Santiago. Influí sobre la vida musical xilena dels darrers anys de la colònia (1793-1817).
Emprà la tècnica del baix xifrat en nombroses composicions litúrgiques, entre les quals sobresurten dues misses per a veus, orgue i conjunt d’instruments de cordes, motets, etc.
(Lleida, 1742 – Madrid, segle XVIII)
Botànic. Apotecari major de l’hospital reial i farmacèutic militar dels exèrcits de Carles III de Borbó; botànic major de la Cambra Reial i president de la junta superior governativa.
Escriví alguns tractats de botànica, entre d’altres un Catálogo de las plantas, fet a base del jardí botànic d’Algesires, l’any 1781.
(Barcelona, 11 febrer 1742 – Cervera, Segarra, 14 desembre 1832)
Jurista, polític i economista. Germà d’Ignasi de Dou. Doctorat en lleis per la Universitat de Cervera (1765), on fou deixeble de Josep Finestres. Va residir a Barcelona del 1770 al 1776 i després tornà a Cervera, on guanyà la càtedra de dret canònic i, més tard, la de dret civil (1789).
Ordenat sacerdot el 1795, fou canonge de la catedral de Barcelona. Conseller de la Universitat de Cervera (1805), dos anys més tard va iniciar la docència en el camp de l’economia política, en el qual fou contrari al lliurecanvisme.
Elegit (1810) diputat per Catalunya, fou el primer president de les Corts de Cadis (1811), on defensà els interessos de Catalunya i protestà per l’espoli a què havia estat sotmesa d’ençà del 1714.
Escriví Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña (1800-03), síntesi del dret públic de l’Antic Règim i recopilació dels drets catalans no suprimits pel Decret de Nova Planta; Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra en que está empeñada España (1810) i Equivalencia del catastro de Cataluña con las ventajas principales de Castilla (1822). Difongué també les idees de l’economista Adam Smith, del qual va publicar La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (1815).
(Barcelona, 24 novembre 1742 – Cadis, Andalusia, 14 novembre 1813)
Historiador, filòleg i polític. Prengué part a la campanya contra Portugal (1762) i més tard col·laborà amb Olavide en la colonització de Sierra Morena al front d’un grup de catalans (1770). Instal·lat a Madrid, hi ocupà diversos càrrecs, especialment el de secretari de l’Academia de Historia (1790).
Diputat per l’ajuntament de Barcelona a Madrid, durant la invasió napoleònica tingué un paper destacat a les corts de Cadis, ciutat on morí víctima de la pesta, allí defensà la supressió de la Inquisició, però desaprovà la desaparició de les senyories. Exaltà l’esplendor de la Catalunya medieval, tot i que considerant el català una llengua “morta per a la república de les lletres”, produí en castellà tota la seva obra.
La seva primera obra de caire econòmic fou Discurso económico-político en defensa del trabajador mecánico de los menestrales (1778), la qual és un elogi dels gremis i una rèplica a Campomanes; encara que la seva obra fonamental, encarregada per la Junta de Comerç de Barcelona, fou Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), peça mestra de la metodologia històrica i al·legat econòmic a favor de Catalunya.
També és autor de Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807) i Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-94).
Dades dels Països Catalans 