(Mallorca, segle XVIII – )
Títol concedit per Felip V de Borbó el 1717 a Marc Antoni de Cotoner i de Sureda-Vivot, últim senyor d’Ariany, jurat en cap del Regne de Mallorca i després regidor perpetu de Palma de Mallorca.
El títol continua a la mateixa família.
(Valldellou, Llitera, segle XVIII – )
Família d’industrials. A la segona meitat del segle XVIII ja estaven establerts a Igualada, on tingueren fàbriques d’indianes i de filatura de cotó.
El primer membre documentat és el paraire Ramon Godó (Valldellou, Llitera, 1717 – Igualada, Anoia, segle XIX) Paraire. Fou el pare de:
Ramon Godó i Mas (Valldellou, Llitera, 1742 – Igualada, Anoia, 1813) Teixidor. Passà a Igualada a la segona meitat del segle XVIII i s’hi establí com a teixidor. Fou el pare d’:
Antoni Godó i Domingo (Igualada, Anoia, 1777 – 1830) Fabricant d’indianes. Fou el pare de Ramon Godó i Llucià i de:
Leopold Godó i Llucià (Igualada, Anoia, segle XVIII – Catalunya, segle XIX) Diputat a les corts per Igualada.
(Lleida, 1 setembre 1300 – 1717)
Centre de cultura superior. Creat per privilegi reial de Jaume II el Just, amb les facultats de lleis civils, medicina, filosofia i arts, etc. Se sostenia econòmicament gràcies a les aportacions de la ciutat i l’església. Els estudiants gaudien dels privilegis concedits als universitaris de Bolonya.
L’època més esplendorosa de l’Estudi s’ha de situar entre la meitat del segle XIV i la del segle XV. Al segle XVII, fou afectat per la crisi de la societat catalana d’aquell temps. Malgrat tot, àdhuc en les èpoques de crisi, conservà sempre un cert prestigi. El 1717 fou abolit per Felip V de Borbó i traslladat a la Universitat de Cervera.
El nom d’Estudi General fou aplicat a les delegacions universitàries barcelonines de Lleida des del 1968 fins al 1991, en què es constituí la Universitat de Lleida.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial, donat sobre el castell d’Esponellà per l’emperador Carles VI d’Àustria el 1717 a Gaspar de Berard i de Cortiada.
Passà als Fluvià, als Carpi i als Fortuny.
(Sardenya, Itàlia, 1324 – 1717)
Ciutat molt important durant la influència catalana de l’illa.
L’infant Alfons (futur Alfons III el Benigne), assetjà Càller (1324) i ocupa el Castell (1326), on, des de llavors, només habitaren catalans. Fou introduïda l’administració catalana, amb un governador i diversos oficials; el municipi fou organitzat segons les institucions del de Barcelona.
Els jutges d’Arborea l’assetjaren el 1375, però fou alliberada per l’estol català. Al seu port es reuniren les flotes de les expedicions a Tunis d’Alfons IV el Magnànim (1432) i de Carles I de Catalunya (1535) i la dels sards que participaren a la batalla de Lepant (1571).
Durant la guerra de Successió, Càller, partidària de Felip V de Borbó, passà al bàndol austriacista després d’un bombardeig de l’esquadra anglesa (1708). Després del tractat d’Utrecht (1713) s’organitzà una expedició que assetjà la ciutat, la qual es rendí a Felip V el 1717, després d’una heroica defensa dirigida pel coronel català Jaume de Carreres.
La biblioteca de la Università di Cagliari conserva els volums del bibliòfil Montserrat Rosselló, del segle XVI. La catedral gòtica conserva el mausoleu barroc (1675-86) del rei Martí I el Jove (mort el 1409).
La llengua catalana hi fou oficial fins ben entrat el segle XVII. Les armes de la ciutat, fins al 1766, foren les quatre barres catalanes.
(Igualada, Anoia, 10 octubre 1717 – Barcelona, 1 setembre 1791)
Eclesiàstic i erudit. Doctor en filosofia i teologia. Ingressa el 1742 i fou abat del convent de Bellpuig de les Avellanes (1754-57, 1766-69) i en classificà i ordenà l’arxiu. Treballà també en els arxius de diversos monestirs del país, i en el de la catedral de Barcelona. Es va dedicat a la investigació històrica, bé que molts dels seus grans projectes no van poder ésser realitzats.
Entre els seus treballs, destaca la Disertación histórica sobre la antigua población de Cataluña en la Edad Media, anomenada generalment Carta al barón de la Linde. Aquesta obra, escrita el 1780 i publicada el 1821, és una descripció històrico-geogràfica del Principat en la qual analitza els factors econòmics i demogràfics de la decadència de Catalunya a partir del segle XV. Una altra obra del mateix estil que l’anterior és l’anomenada Agricultura, comercio e indústria y consistencia y estado en que se halla cada partido de los que componen el Principado de Cataluña, que restà inèdita.
Altres obres importants són: Sobre el primado de la Iglesia de Tarragona (editada en català el 1924) i Sanctus Severus episcopus et martyr (Vic, 1764); també col·laborà a l’España sagrada d’E. Flórez; i com a obres no publicades hi ha un complement a la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, una història dels monestirs catalans, un episcopologi general, un comentari dels concilis sagrats celebrats a Catalunya i un estudi dels monuments eclesiàstics catalans.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 