(els Banys d’Arles, Vallespir)
Petit fort quadrat, d’uns 70 o 80 m de costat, construït el 1670 per l’enginyer militar francès Saint-Hilaire i millorat per Vauban (1683) a l’indret d’una antiga torre de defensa medieval que havia estat construïda per Nunyó Sanç i que és citada el 1389 com a torre del Puig dels Banys. Fou derruïda el 1688.
És damunt de la població, a la dreta del riu de Montdony. Aquest poble fou anomenat durant un quant temps, per aquest motiu, el Fort dels Banys.
Isidre Ballester (Catalunya, 1637 – 1670) Pintor. Conreà la pintura d’inspiració religiosa. En 1665 féu una tela representant Sant Josep per al monestir de Santa Maria de l’Estany.
Joan Baptista Ballester (País Valencià, segle XVII) Metge que assolí gran prestigi. És autor d’un tractat de toxicologia.
Joaquim Ballester (País Valencià, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Gravador. S’establí a Madrid. Hi realitzà obres notables. Fou nomenat director honorari de l’Acadèmia de Sant Carles de València, el 1778.
Nicolau Ballester (Palma de Mallorca, segle XVII – 1702) Religiós mercenari. Exercí càrrecs públics i fou autor de diversos escrits religiosos en llatí i en castellà.
(Agullent, Vall d’Albaida, 5 octubre 1624 – València, 20 juliol 1670)
Predicador i poeta. Doctorat en teologia a València, el 1650 ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri.
Autor del Sermó de la conquista de la molt insigne… ciutat de València (1666), de poesies en llatí i d’un himne en la mateixa llengua a la Immaculada Concepció, deixà inèdits dos volums de sermons.
El 1671 la universitat de València edità un llibre a la seva memòria amb composicions en llatí, castellà i català.
(València, 1670 – segle XVII)
Institució. Els seus membres, entre els quals hi hagué Gaspar Mercader i de Cervelló, es dedicaren a la representació de comèdies i sarsueles i al conreu de la poesia festiva, àulica i amorosa en castellà, rivalitzant amb l’Acadèmia del Parnàs.
Ambdues escoles signifiquen el moment final de la literatura barroca, que coincideix amb la mort de Calderón, en memòria del qual l’Acadèmia de l’Alcàsser publicà un volum de poesies titulat Fúnebres elogios (1681).
(Catalunya, segle XVII – Escaladei ?, Priorat, 1670)
Escriptor cartoixà i prior d’Escaladei. Traduí del grec al llatí les obres de sant Dionís Areopagita. Acompanyà la versió de comentaris propis.
El 1654 i 1663 publicà estudis sobre l’esmentat sant.
(Lucena, Andalusia, 4 gener 1608 – Madrid, 14 gener 1670)
(o Lluís Ramon de Cardona) Comte d’Empúries i de Prades, duc de Cardona, marquès de Pallars i vescomte de Vilamur, Fill i successor d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Va afegir als seus títols el gran lot del ducat de Lerma i el marquesat de Dénia pel seu matrimoni amb Isabel de Sandoval i Rojas. El 1660 es tornà a casar amb la marquesa de Las Navas Maria Teresa de Benavides y Dávila-Corella.
(Barcelona, 1670 – segle XVIII)
Frare caputxí. Fou orador sagrat molt remarcable.
És autor d’unes Vidas de los Venerables Capuchinos de Barcelona (1712).
(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)
Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.
Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.
Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.
En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).
Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.
El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.
Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.
(la Pobla de Lillet, Berguedà, 1670 – Banyoles, Pla de l’Estany, 4 novembre 1744)
Eclesiàstic. Abat del monestir de Sant Pere de Banyoles (1703-44).
Nomenat per Felip V de Borbó, els partidaris de l’arxiduc Carles III li confiscaren les rendes (1705); s’exilià a Itàlia fins al 1715, i en tornar impulsà la restauració del monestir de Sant Pere i hi féu acabar les obres del temple.
(Barcelona, 8 setembre 1670 – 10 juny 1718)
Diplomàtic i historiador. Fill d’un acabalat comerciant.
Doctorat en arts i filosofia (1688), formà una gran biblioteca i promogué la creació de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
A les Corts Catalanes del 1701-02 fou nomenat primer cronista de Catalunya; l’any 1705 actuà d’ambaixador a Madrid, per obtenir la llibertat d’uns presos, però també ell fou empresonat. Alliberat pocs mesos després, es passà al partit dels Àustries i participà en diverses gestions durant la guerra de Successió.
El 1713 fou ambaixador català a Londres i tractà d’aconseguir l’ajut d’Anglaterra. Però les dilacions de la Regència anglesa, després de la mort de la reina Anna, feren fracassar la missió. Un cop capitulà Barcelona (1714), passà a París, se sotmeté a Felip V de Borbó i retornà a Barcelona.
Entre les seves obres cal remarcar Disertación histórica sobre la patria de Paulo Orosia (1702), Historia general de Cataluña i Notas a la biblioteca de Nicolás Antonio.
Dades dels Països Catalans 