(Barcelona, 1670 – segle XVIII)
Frare caputxí. Fou orador sagrat molt remarcable.
És autor d’unes Vidas de los Venerables Capuchinos de Barcelona (1712).
Barcelona, Josep Maria de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1670
Du Plessis-Besançon, Bernard
(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)
Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.
Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.
Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.
En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).
Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.
El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.
Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.
Descatllar i de Tord, Joan Baptista
(la Pobla de Lillet, Berguedà, 1670 – Banyoles, Pla de l’Estany, 4 novembre 1744)
Eclesiàstic. Abat del monestir de Sant Pere de Banyoles (1703-44).
Nomenat per Felip V de Borbó, els partidaris de l’arxiduc Carles III li confiscaren les rendes (1705); s’exilià a Itàlia fins al 1715, i en tornar impulsà la restauració del monestir de Sant Pere i hi féu acabar les obres del temple.
Dalmases i Ros, Pau Ignasi de
(Barcelona, 8 setembre 1670 – 10 juny 1718)
Diplomàtic i historiador. Fill d’un acabalat comerciant.
Doctorat en arts i filosofia (1688), formà una gran biblioteca i promogué la creació de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
A les Corts Catalanes del 1701-02 fou nomenat primer cronista de Catalunya; l’any 1705 actuà d’ambaixador a Madrid, per obtenir la llibertat d’uns presos, però també ell fou empresonat. Alliberat pocs mesos després, es passà al partit dels Àustries i participà en diverses gestions durant la guerra de Successió.
El 1713 fou ambaixador català a Londres i tractà d’aconseguir l’ajut d’Anglaterra. Però les dilacions de la Regència anglesa, després de la mort de la reina Anna, feren fracassar la missió. Un cop capitulà Barcelona (1714), passà a París, se sotmeté a Felip V de Borbó i retornà a Barcelona.
Entre les seves obres cal remarcar Disertación histórica sobre la patria de Paulo Orosia (1702), Historia general de Cataluña i Notas a la biblioteca de Nicolás Antonio.
Brichfeus, Pere
(Castellterçol, Moianès, 1670 – Àustria, 1724)
Militar austriacista. Durant la Guerra de Successió lluità sota les ordres d’Antoni Desvalls, marquès del Poal, a la batalla de Mura i a la d’Esparreguera (maig 1714).
Després de la caiguda de Barcelona (11 setembre 1714), s’acollí a la capitulació de Cardona; malgrat els pactes, li foren embargats els béns i, perseguit, s’hagué d’exiliar.
Partí a Àustria i, a la divisió imperial d’Antoni Desvalls, amb altres exiliats, lluità a Hongria contra els turcs.
Berwick, duc de
(Molins, França, 21 agost 1670 – Philippsburg, Alemanya, 12 juny 1734)
(James FitzJames Stuart) Mariscal francès. Fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, per a qui el rei creà el títol.
Establert a França (1691) i naturalitzat francès, Lluís XIV l’envià a la península ibèrica per ajudar Felip V de Borbó en la Guerra de Successió. Recuperà Madrid, obtingué la victòria d’Almansa i conquerí el País Valencià (1707); en agraïment, Felip V l’anomenà duc de Llíria i Xèrica amb grandesa d’Espanya.
Marxà a França per continuar les empreses militars de Lluís XIV, però el 1714 tornà de nou a la Península per posar-se al capdavant de les tropes que assetjaren i conqueriren Barcelona l’Onze de setembre.
Armendáriz y Perurena, José de
(Ribaforada, Navarra, 2 novembre 1670 – Madrid, 16 abril 1740)
Primer corregidor de Tarragona (1717). Tinent general de les tropes filipistes que actuaren a Catalunya durant la Guerra de Successió. Fou responsable de la repressió de Manresa de l’agost de 1713.
Fou el primer corregidor de Catalunya, i, per tant, el seu nomenament fou també el primer títol oficial de Catalunya expedit en castellà.
Durant el seu exercici tingué problemes de jurisdicció i d’atribució de funcions amb l’arquebisbat de Tarragona (abril 1717).
Amat i de Planella, Josep d’
(Barcelona, 1670 – 1715)
Primer marquès de Castellbell. Participà en la defensa de Barcelona com a capità de la Coronela el 1697, fet que, ensems amb la seva adhesió a Felip V de Borbó, li valgué la concessió del títol de marquès.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700), i com a secretari d’aquesta corporació, s’encarregà de l’edició de Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II (1701), col·lecció poètica a la qual aportà també la seva col·laboració, en català i castellà.
Fou el pare de Manuel d’Amat i de Junyent i l’avi de Rafael d’Amat i de Cortada.
Dades dels Països Catalans 