(Cabanes de l’Arc, Plana Alta, 1589 – València, 19 maig 1660)
Prelat. Pertanyia a l’orde dels jerònims, en la qual tingué càrrecs importants.
El 1651 fou elegit general de l’orde. Felip IV el nomenà bisbe de Sogorb (1652).
(València, segle XVII – abans 1660)
Impressor. Fill potser del llibreter i impressor aragonès Martín de Esparsa (veí de València des del 1580) i actiu a València almenys del 1628 al 1657.
Imprimí diversos texts oficials universitaris, romanços i un gran nombre de relacions i plecs solts.
A la seva mort la seva vídua regí la impremta almenys fins al 1663.
(Perpinyà, 1660 – 1789)
Òrgan de justícia i de govern. Creat per Lluís XIV de França, amb plena jurisdicció sobre el comtat de Rosselló i la part del de Cerdanya incorporada a França pel tractat dels Pirineus (1659), en substitució del tribunal del governador.
Exercia una magistratura independent del poder central i era cort d’apel·lació de darrera instància. En principi, el president, els consellers i l’advocat general eren del país o barcelonins refugiats; només el procurador general era francès.
Fins el 1676, l’idioma utilitzat fou el català. Jutjava segons les Constitucions de Catalunya i els Costums de Perpinyà, protegia els interessos generals, vetllava per la moralitat pública, dirigia l’ensenyament, arma eficaç de francesització.
Dugué a terme amb particular rigor la repressió contra la resistència dels rossellonesos a acceptar el nou règim. Exercia, per tant, un poder polític similar al dels parlaments de les províncies franceses.
Persistí fins a la Revolució Francesa.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 10 abril 1660 – València, 8 abril 1731)
Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu pare Juli Capuç i els seus germans Francesc i Ramon.
Fou el més barroc de tots, esculpí les portades del Carme (València) i el retaule de la Santa Cova (Sogorb).
Subsisteixen també dues imatges de sant Vicent Ferrer a l’església del Salvador de València i un bust de Felip V de Borbó (Museu de Belles Arts de València).
(Palma de Mallorca, 1660 – 1709)
Religiosa agustina. La veu popular li atribuïa dons profètics, i per aquesta raó fruí de gran fama.
(Normandia, França, 1660 – Perpinyà, 1721)
Bisbe d’Elna (1696-1721). Publicà el Cateéchisme diocésain (1698) per substituir el manual d’instrucció religiosa del pare Juan Eusebio Nieremberg, i es preocupà molt especialment dels futurs sacerdots.
Féu edificar el palau episcopal de Perpinyà (1707).
Municipi i capital comarcal del Vallespir (Catalunya Nord): 37,86 km2, 154 m alt, 7.621 hab (2012)
Estès per la vall mitjana del Tec fins a la serralada que separa la comarca de l’Alt Empordà. La zona muntanyosa és coberta de boscos de diverses espècies.
La vida econòmica del municipi es reparteix entre la ramaderia i l’agricultura, de secà i de regadiu, dedicada especialment a les cireres (que són la fruita més primerenca del mercat francès) i a la vinya, que produeix vi dolç de qualitat i ha donat lloc a una cooperativa vinícola. La indústria ha estat superada pel creixement de l’estiueig i el turisme, que han impulsat l’economia del municipi.
La vila és al vessant septentrional del turó de Bolaric, conserva part de les antigues muralles i el pont del Diable (o pont de Ceret), sobre el Tec, del 1340; l’església parroquial de Sant Pere, amb un campanar del segle XI, va ser restaurada el XVIII; destaquen també, la font dels Nou Raigs (segle XIV), restaurada el 1713, i el Museu d’Art Modern (1950), amb obres dels nombrosos artistes que s’hi van establir a començament del segle XX i que foren anomenats de l’escola de Ceret (Ceret ha estat anomenat la Meca del Cubisme).
El 1660 hi tingué lloc la conferència de Ceret per tal d’establir la frontera franco-espanyola després del tractat dels Pirineus.
Dins el terme hi ha el barri del Pont de Ceret, el veïnat de la Cabanassa, el santuari de Sant Ferriol i l’església de Sant Jordi del Carner. Al sector del sud-est hi ha la zona residencials dels Alts de Ceret.
(Illes Balears, 1660 – segle XVII)
Frare dominicà. Fou teòleg remarcable i bon estudiós de la filosofia tomista.
(Barcelona, 1660 – 1725)
Compositor. Fou cantor de la seu de Barcelona. Pertanyia a l’Acadèmia Desconfiada.
Compongué música religiosa.
(Torelló, Osona, segle XVII – Valls, Alt Camp, després 1660)
Argenter. Té documentades nombroses obres.
Fou administrador de l’hospital de Valls i prohom de la vila.
Dades dels Països Catalans 