(València, segle XVII – 1658)
Religiós agustí. Ocupà càrrecs en el seu orde i excel·lí com a predicador, així com pels escrits que publicà preparant la canonització de sant Tomás de Villanueva.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1658 – Elx, Baix Vinalopó, 1719)
Arquitecte. Des del 1677 està documentat a Elx, on dirigí les obres de l’església de Santa Maria com a successor del mestre Pere Quintana (1681).
També dirigí la construcció de l’església de les Agustines d’Almansa.
(Dénia, Marina Alta, 19 octubre 1582 – València, 3 novembre 1658)
Predicador. Franciscà observant, comissari de la Santa Casa de Jerusalem (1614) i predicador apostòlic.
Predicà en català durant més de quaranta anys per les places i carrers de València a un públic popular; els seus sermons eren acomodats a la llengua dialectal, amb molts castellanismes i nombroses notes còmiques.
Partidari de Felip IV, participà directament en la lluita durant la guerra dels Segadors, sobre la qual escriví diferents composicions en vers (La guerra de Catalunya, Carta als miquelets). És autor també de goigs i d’una Història del Sant Sepulcre, en general de molt poca qualitat.
(Tarassona, Aragó, 1590 – Catalunya, 1658)
Escriptor i religiós carmelità. Nom amb què és conegut Marc Antoni Alegre i Casanate.
És autor de Paradisus Carmelitici decoris… (1639), obra de caràcter històric que fou censurada per la Sorbona i posada a l’Index, de Vida y encomios de san Prudencio, obispo de Tarazona, catálogo de sus obispos y de algunos sucesos notable de aquella ciudad (1626), i d’altres obres de caràcter històric i religiós.
Deixà inèdits uns comentaris morals i un martirologi carmelità.
(Barcelona, 1658 – Nàpols, Itàlia, 1715)
Noble i diplomàtic. Capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del mariscal Vendôme. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada el 1700. Posteriorment, el braç militar de les Corts catalanes l’elegí com a representant per a demanar a Felip V de Borbó que nomenés un virrei per a Catalunya abans de jurar els privilegis.
El 1703 ja es decidí per l’arxiduc Carles d’Àustria, i durant la guerra de Successió dirigí forces militars a Tarragona i Lleida (arribà al grau de coronel) i actuà com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Fou nomenat coronel d’infanteria i comte de Ferran (1706).
L’any 1713 fou designat ambaixador català a l’Haia i tractà de pressionar les representacions estrangeres i Jordi I d’Anglaterra, que acabava d’accedir al tron i li plantejà el Cas dels Catalans, per tal d’obtenir una protecció per a la República catalana.
La notícia de la rendició de Barcelona li provocà una crisi que el dugué ràpidament a la mort.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
(Catalunya, segle XVII)
Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).
Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1595 – Perpinyà, 1658)
Polític i eclesiàstic. Col·laborador de Pau Claris. Ambaixador de la Generalitat a París (1640). Contribuí a la intervenció francesa a Catalunya.
President de l’Audiència de Barcelona a partir del 1641, mantingué una estreta fidelitat a les autoritats franceses, en caure Barcelona (1652), serví d’assessor polític als francesos del Rosselló.
Dades dels Països Catalans 