Arxiu d'etiquetes: 1593

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Erill i de Queralt -germans-

4 Respostes

Eren fills de Pere d’Erill i de Cardona-Anglesola.

Acard d’Erill i de Queralt  (Catalunya, segle XVI)  Prengué el cognom Desplà i es casà amb Joana d’Areny, baronessa de Castellnou de Montsec, senyora d’Altet, Lluçà i Estorm. Foren pares d’Acard d’Erill-Desplà i d’Areny.

Galceran d’Erill i de Queralt  (Catalunya, segle XVI – 1593)  Fou executat sota l’acusació d’intervenir en la mort de la seva cunyada Maria Anna Ferrer i dels pares i germans d’ella.

Hug d’Erill i de Queralt  (Catalunya, segle XVI – 1585)  Morí deixant dos fills menors.

Cardona, Lluís de -varis-

1 Resposta

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Personatge. Apareix documentat com un dels cònsols a Cardona del comte Joan Ramon Folc I, arran d’un privilegi atorgat per aquest a la vila.

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Lluità contra els francesos al Rosselló, el 1542. En caigué presoner. Fou alliberat amb un rescat de mil florins d’or.

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1593)  Baró de Sant Mori. Era fill de Jaume de Cardona i de Rafaela Sunyer. El 1587 vengué a la corona, Verges, Bellcaire i la Tallada. Era casat amb Pràxedes d’Ança. Fill seu era Joan, que l’heretà.

Lluís de Cardona  (Lucena, Andalusia, segle XVI – Catalunya, 1596)  Fill gran de la duquessa Joana Folc de Cardona i de Diego Fernández de Còrdoba. Morí abans que els seus pares i els títols de Cardona passaren en tot cas al seu germà Enric d’Aragó Folc de Cardona. Sembla que visqué poc a Catalunya.

Lluís de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1574)  Noble. Era fill de Ferran de Cardona, duc de Somma, i de Beatriu. A la mort del pare, en 1571, n’heretà el patrimoni, ja que els germans més grans eren morts de feia anys. Ell mateix morí no gaire després, sense deixar fills. Per aquesta raó seria succeït pel germà Anton de Cardona, duc de Sessa.

Lluís de Cardona  (Catalunya, s XVII)  Noble. Fou mestre de camp a la campanya del Rosselló del 1674.

Ferrera i Boscà, Felip de

1 Resposta

(Barcelona, segle XV – 1536/43)

Ciutadà de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i de Llobera i germà de Francesc, de Jeroni i de Joan de Ferrera i de Llobera.

Doctor en ambdós drets i regent de la cancelleria de Mallorca. Es casà primerament amb Elisabet d’Olzina i desprès (1516) amb Violant Boscà i Almogàver, germana del poeta Joan Boscà. Foren fills seus:

Francesc de Ferrera i d’Olzina  (Barcelona, segle XVI – després 1535)  Cavaller de Sant Joan.

Felip de Ferrera i d’Olzina  (Barcelona, segle XVI – abans 1576)  Ciutadà honrat i veguer de Barcelona (1553). Heretà les senyories de Vallferosa i Salomó. Fou pare de Josep de Ferrera i Amat  (Barcelona, 1557 – 1593)  Ciutadà honrat de Barcelona. Es casà el 1557 amb Maria de Cordelles i d’Oms i foren pares de Felip de Ferrera i de Cordelles.

Joan Valentí de Ferrera i Boscà  (Barcelona, segle XVI – 1577)  Conseller en cap de Barcelona (1562). Morí sense fills.

Cordelles, Col·legi de

20 Respostes

(Barcelona, 1593 – 1812)

Institució d’ensenyament. Creada amb privilegi de l’emperador, amb el nom de Reial Col·legi de Santa Maria i Sant Jaume, pel jurista Miquel de Cordelles segons les disposicions testamentàries del seu oncle, el canonge de Barcelona Jaume de Cordelles, que n’havia redactat els estatuts.

Oferta la direcció als jesuïtes, esdevingué el centre d’estudis de les classes nobles i benestants de Catalunya, enfrontat sovint a l’estudi general; tingué càtedres d’història i geografia, llengua francesa, gramàtica i retòrica, filosofia moral, filosofia escolàstica i matemàtiques.

L’expulsió dels jesuïtes (1767) suposà l’inici de la decadència del col·legi, tancat definitivament durant la guerra del Francès, posteriorment fou enderrocat.

Aquest col·legi fou la seu de la Conferència Fisico-Matemàtica Experimental.

Contijoc, Jeroni

Deixa un comentari

(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, 1509/15 – Santes Creus, Alt Camp, 30 agost 1593)

XXXIII abat de Santes Creus (1560-93). Fou comissari general de l’orde del Cister.

Féu bastir el castell proper de Conesa, en 1569. Foren construïdes sota el seu govern algunes obres de millora general per al monestir, i també el palau de l’abat.

Instituí la salve sabatina entre la comunitat.

Calbet d’Estrella, Joan Cristòfor

1 Resposta

(Sabadell ?, Vallès Occidental, 1505 – Salamanca, Castella, 1593)

Humanista i historiador. Estudià humanitats i grec a Alcalà (1545-47). Mestre de patges de Felip (després Felip II). El 1557 promogué a Barcelona l’edició d’obres literàries castellanes.

Vinculat a la cort -el 1587 fou nomenat cronista reial-, escriví per encàrrec uns intencionats elogis poètics, en llatí, de personatges com el duc d’Alba o dels qui ell anomenava pacificadors del Perú.

Va escriure El felicísimo viaje del muy alto y… poderoso príncipe don Felipe (1552), que tracta del viatge per Flandes i Alemanya de Felip II, el qual va acompanyar.

Altres obres són: De Afrodisio expugnato quod vulgo Aphricam vocant (1551), Túmulo imperial (1559), Encomio latino de don Fernando Álvarez de Toledo (1573), i aquelles que es refereixen al tema de les Índies (De rebus indicis o Vaccaeis i Rebelión de Pizarro en el Perú y vida de don Pedro Gasca).