(València, 1510 – Skiki, Japó, 3 octubre 1570)
Missioner jesuïta. Després d’ensenyar a València i Mallorca, fou destinat a Nova Espanya (1538), i passà a les Filipines l’any 1542.
A Goa ingressà al noviciat dels jesuïtes, admés per Francesc Xavier (1548), amb el qual entrà al Japó, on restà fins a la mort, treballant en l’organització de les primeres comunitats cristianes.
(Castella, segle XVI – 1536)
Noble. Fill de Diego Gómez de Sandoval-Rojas y Manrique de Lara. Fou segon marquès de Dénia, gran senescal de Sicília i majordom reial i curador de la reina Joana I la Boja.
Fou creat primer comte de Lerma (1484), títol concedit per als primogènits dels marquesos de Dénia. Lluità al Rosselló contra els francesos.
El seu fill fou Luis de Sandoval-Rojas y Enríquez (Castella, segle XVI – 1570) Noble. Fou tercer marquès de Dénia. A la mort del seu pare continuà el càrrec de custodi de la reina Joana I la Boja fins que aquesta morí. Fou el pare de:
Francisco de Sandoval-Rojas y de Zúñiga (Castella, segle XVI – 1574) Noble. Fou el quart marquès de Dénia. Pare de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja i de:
Juan de Sandoval-Rojas y de Borja (Castella, segle XVI – segle XVII) Noble. Fou lloctinent general de València.
(País Valencià, 1570 – Manila, Filipines, 1640)
Frare dominicà. Prengué l’hàbit el 1585. Després de viure a Barcelona, Tortosa i Saragossa, fou destinat a les missions de Pangasinan (Filipines). Es retirà després a Manila per manca de salut. Fou provincial de l’orde el 1618.
Després de nova estada a Pangasinan i d’altres missions, on es distingí, tornà a Manila, on fou rector de la universitat de San Tomás i prior del convent de Santo Domingo.
(Cocentaina, Comtat, 1559 – País Valencià, després 1623)
Pintor. Fill del també pintor Antoni Domènec (País Valencià, segle XVI – després 1570) i deixeble del seu oncle Nicolau Borràs.
És autor del retaule de l’Adoració dels Reis de l’església de Santa Maria de Cocentaina.
(Perpinyà, 1570 – 1631)
Historiador i jurista. Jutge del Rosselló i de la Cerdanya. Impulsà la construcció de la catedral de Sant Joan i la instal·lació d’un mausoleu per a Francesc Eiximenis a l’església dels frares menors de Perpinyà (1623).
Va escriure Summari, índex i epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya, i de les gràcies, privilegis i prerrogatives, preeminències, llibertats e immunitats gosan segons les pròpies i naturals lleis (1628), estructurada de forma cronològica, aquesta obra és encara avui fonamental per a l’estudi de la seva època i de la defensa de la llengua catalana, i conté, a més, un apèndix amb 1.097 documents relatius a Perpinyà del 1173 al 1620.
(Fraga, Baix Cinca, 1570 – Sardenya, Itàlia, 1626)
Jurista. Va estudiar dret a l’Estudi General de Lleida.
Fou autor de treballs jurídics notables i assessor jurídic del justícia d’Aragó.
Galceran-Miquel de Cruïlles de Santa Pau i de Barutell (Catalunya, segle XVI – vers 1570) Baró de Castellfollit i de Mosset. Fou el successor de Guerau Joan de Cruïlles i de Santa Pau, i fou succeït per Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cabrera.
Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – després 1611) Comte de Montagut i baró de Llagostera. Fou el successor de Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cabrera, i fou succeït per:
Hug de Cruïlles de Santa Pau i de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – 1625) Noble. Comte de Montagut i baró de Llagostera. Germà i successor de Guerau. A la seva mort fou succeït per:
Galceran de Cruïlles de Santa Pau i de Vila-seca (Catalunya, segle XVII – vers 1701) Noble. Comte de Montagut i baró de Llagostera. Fou el successor d’Hug de Cruïlles de Santa Pau i de Cruïlles. Morí sense fills, i féu hereva la seva muller, que transmeté els béns als Margarit, els quals es cognomenaren també Cruïlles de Santa Pau i s’intitularen comtes de Montagut.
(Tarragona, 1570 – 1638)
Religiosa carmelitana. Escriví un llibre sota el curiós títol del Libro de poesías y versos diferentes de un gusto fino y piadoso.
(Vic, Osona, 9 octubre 1510 – Barcelona, 13 novembre 1570)
Bisbe de Barcelona (1561-70). Fill de Joan Caçador, nebot de Guillem Caçador i successor del seu oncle Jaume en la mitra barcelonina.
Ocupà diversos càrrecs civils i fou elegit diputat de la generalitat (1563). Va assistir al concili de Trento (1563), assessorat pel lul·lista Joan Lluís Vileta.
Com a bisbe de Barcelona procurà l’aplicació del concili: renovà la pràctica sinodal, decretà l’erecció del seminari -que no tingué efecte-, reactiva la reforma dels religiosos i publicà el seu ordinari i el breviari i presidí el concili de Barcelona (1569) en nom de l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta.
S’enfrontà amb el poder reial, tot i ésser canceller de Catalunya, en defensa de la jurisdicció eclesiàstica malmesa per Felip II.
Va escriure Ordinarium Barcinonense.
(Mataró, Maresme, vers 1570 – Perpinyà, 1639)
Religiós agustí del convent de Barcelona (1588).
Redactà la història de les diverses fundacions augustinianes de Catalunya com també les biografies dels religiosos més notables; l’obra, però, quedà inèdita i no fou publicada fins al 1699 pel també agustí, Josep Massot.
Dades dels Països Catalans 