Arxiu d'etiquetes: 1558

Salaia, Joan

1 Resposta

(València, 1490 – 5 desembre 1558)

(o Celaia)  Teòleg. Es doctorà en teologia a París (1522) i hi fou professor d’arts. Havent retornat a València, fou nomenat rector perpetu de la universitat i catedràtic de teologia tomista (1526).

Publicà a París bon nombre de comentaris als escrits d’Aristòtil, Porfiri i Petrus Hispanus, i altres obres lògiques, entre les quals uns Magna exponsabilia (1518) molt celebrats al seu temps, i a València els quatre volums de les Sentències de Pere Llombard (1527-31). Fou un seguidor de l’escola terminista de John Mair i, amb cert eclecticisme, dels dogmes occamistes.

A València imposà l’ensenyament d’Aristòtil seguint els comentaris de Tomàs d’Aquino i exercí un fort monopoli ideològic que impossibilità la docència universitària a erasmistes com Pere Joan Oliver (1528) i Pere Joan Nunyes. Aquest darrer li atribuí la responsabilitat de la desaparició dels vestigis romans de la ciutat per tal d’evitar tot rebrot de gentilitat.

Constantinoble, acta de

1 Resposta

(Constantinoble, Turquia, 7 octubre 1558)

Document notarial estès en català pel notari Pere Quintana i signat per diversos testimonis, entre els quals el regent de la governació de Menorca Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots ells captius a conseqüència del saqueig de Ciutadella pels turcs, en el qual fan constar detalladament els incidents d’aquest, com a justificació de llur conducta, i la nòmina dels presoners.

El document, recuperat el 1623 pels jurats de Menorca, fou incorporat al Llibre Vermell.

Des del 1940 es conserva a l’arxiu municipal de Ciutadella (el 1722 havia estat portada a Maó pel disposició del governador anglès Kane).

L’acta fou publicada en facsímil el 1958.

Ciutadella, saqueig de -1558-

2 Respostes

(Ciutadella, Menorca, de l’1 al 9 de juliol de 1558)

Incursió de corsaris turcs (140 veles). Venien de saquejar diverses viles napolitanes i d’ésser rebutjats davant Maó pels canons de Sant Felip. Desembarcaren davant la vila a la qual posaren setge tot seguit.

La defensa fou organitzada pel batlle general Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete (amb 700 homes), que demanaren ajuda, en va, al Principat i a Mallorca. El dia 9 els turcs entraren a l’assalt, saquejaren la vila i n’incendiaren els arxius i les esglésies; la destrucció fou gairebé general, i més de 2.500 captius foren embarcats i, en part, duts a Constantinoble.

El mateix any, el notari Pere Quintana, que figurava entre els captius, aixecà l’anomenada Acta de Constantinoble, amb la relació dels fets i els noms dels presoners. Posteriorment el clergue Marc Martí anà a Constantinoble i aconseguí el retorn de molts dels captius.

L’any de l’esdeveniment és conegut popularment com l’any de sa desgràcia, i és commemorat anualment el 9 de juliol.

Català de Valeriola i Cifré, Guillem Ramon

1 Resposta

(València, 1487 – 4 juny 1558)

Cronista. De l’estament militar, lluità contra els agermanats valencians. Fou jurat de València el 1522 i el 1523.

Escriví una Relació verdadera de com se començà i se proseguí la Germania en la ciutat i regne de València que fonc en los anys 1519 fins al 1521, interessant per alguns detalls personals que hi figuren.

Fontana, Aleix

Deixa un comentari

(Sàsser, Sardenya, Itàlia, segle XVI – 1558)

Cavaller. Fou jurista de la cancelleria imperial per a la corona catalano-aragonesa i el 1535 acompanyà Carles I de Catalunya a l’expedició a Tunis; després del 1556 fou mestre racional de Sardenya.

Humanista, es relacionà amb l’erasmista català Miquel May; fou amic i admirador d’Ignasi de Loiola, i gràcies als seus béns, cedits en testament de 1556, féu construir a Sàsser el primer col·legi de la companyia a Sardenya.

Escobar, Francesc

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1558)

Preceptista i hel·lenista. Es doctorà en arts a París (1536) i en medicina (abans del 1545) a Barcelona.

Catedràtic de retòrica i de grec de la Universitat de Barcelona des del 1545. Renovador dels mètodes d’ensenyament, introduí al pla d’estudis dues obres d’Erasme: els Colloquia, expurgats (1557), i la Sintaxi, amb comentaris seus i exemples traduïts al català (1557), obres que foren objecte de nombroses edicions fins al segle XVIII.

Edità, també amb finalitat pedagògica, el Gestorum romanorum epitome, de L. Florus, i els Progymnasmata, d’Aftoni d’Antioquia, traduïts del grec al llatí amb comentaris erudits, refosos més tard per un deixeble seu, l’humanista sevillà Juan de Mallara (1567).

Deixà inacabada una nova versió llatina de la Retòrica d’Aristòtil.

Doria, Girolamo

Deixa un comentari

(Gènova, Itàlia, 1495 – 25 març 1558)

Eclesiàstic. Nebot d’Andrea Doria.

Fou bisbe d’Elna (1530-32), administrador de Cuixà (1533-35) i Osca (1532-34) i arquebisbe de Tarragona (1533-58).

President de la Generalitat de Catalunya (1539-42).

Carles I de Catalunya

131 Respostes

(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)

Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.

A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.

A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.

A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.

Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).

Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.

A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.

Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).

Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).

Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.

El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.