Arxiu d'etiquetes: 1516

Fenollar, Bernat -poeta-

15 Respostes

(Penàguila, Alcoià, vers 1438 – València, 28 febrer 1516)

Eclesiàstic i poeta. Documentat l’any 1467 com a beneficiat de la seu de València, fou mestre i escrivà de Ferran II el Catòlic el 1479 i nomenat per a ocupar la càtedra de matemàtiques de l’Estudi General de València. Es va fer cèlebre la tertulia que celebrava a casa seva i en la qual participaren els poetes menors de l’escola valenciana.

Poeta de gran habilitat versificadora, mantingué debats amb diversos escriptors, alguns dels quals són inclosos al Cancionero general (1511) d’Hernando del Castillo.

Va escriure poesia religiosa: Lo passi en cobles (1493), Lo procés de les olives (1497) i Escacs d’amor (imprès el 1914). Sembla que també fou coautor amb Jeroni Pau de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols.

Escrivà de Romaní i Ram, Eiximèn Peres

5 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1516)

Baró de Beniparrell. Fill i successor d’Eiximèn Peres Escrivà de Romaní i Saranyó i de Beatriu Ram. Sostingué, el 1457, lluites cavalleresques amb Pere Roger Lladró. Es mullerà amb Castellana de Montpalau, cunyada del seu germà Joan.

Vengué Beniparrell a Lluís de Vilanova, i mitja baronia de Patraix al comte de Cocentaina. Implicat novament en bandositats amb Joan del Milà en 1477-79, aquest darrer any fou nomenat lloctinent de València, càrrec que no arribà a exercir.

Virrei de Sardenya el 1479, s’hi casà amb Rosa Gambella, vídua del sasserès Andreu Maròngiu (1482). Acusat d’haver-la assassinada per rebre’n l’herència i de diverses enemistats amb d’altres oficials del regne, fou suspès del càrrec (1483), però hi fou reposat (1485-86), bé que el 1487 fou obligat a restituir 12.000 lliures al tresor reial. A Sardenya passà a quartes noces amb Caterina Senna.

Lloctinent de Mallorca (1486-93), amb l’encàrrec de dur a terme el redreç econòmic del regne, fou també destituït. A València féu el cinquè matrimoni amb Beatriu de Corella, germana del comte de Cocentaina, a qui posà plet per raó del dot de la muller. L’any 1510 Ferran II el Catòlic li atorgà una pensió anual de 3.150 sous, i el 1513 era clavari de la generalitat de València.

Fou el pare de:

  • Jaume Escrivà de Romaní i Serra  (País Valencià, segle XV – 1519)  Hereu del seu pare. Inicià a la cort del governador, per raó de vincle, la recuperació de Beniparrell, que obtingué el seu germà i successor Baltasar.
  • Baltasar Escrivà de Romaní i Serra  (País Valencià, segle XV – 1547)  Baró de Beniparrell. Fou el pare de Gaspar Escrivà de Romaní i de Saavedra.

Domènec i Passanant, Joan Jeroni

1 Resposta

(València, 1516 – 1592)

Jesuïta. Estudià filosofia i teologia a París. Ordenat, rebé una canongia a València, i el 1539 ingressà, a Itàlia, a la Companyia de Jesús, i perfeccionà els estudis a Roma. Tingué cura dels estudiants de Castella i de Catalunya-Aragó a París.

Nomenat provincial de Sicília, fundà els primers col·legis de l’orde a Messina i a Palerm. El 1544 fundà, amb la seva herència, el col·legi de Sant Pau a València -el primer de l’orde a la península-.

Tingué una gran influència espiritual a València i Mallorca (aconseguí l’ingrés a la Companyia de Jeroni Nadal el 1545).

Escriví un Cathechismus in toto Siciliae Regno auctoritate Proregis usurpatus (1547).

Caselles, Guillem

1 Resposta

(Felanitx ?, Mallorca, 1440 – Palma de Mallorca, 1516)

Inquisidor. Ja prevere, ingressà a l’orde dominicà (1469), després d’haver passat un quant temps als jerònims. Lector de teologia als convents dominicans de Mallorca i, més tard, inquisidor, fou un notable predicador.

Nomenat inquisidor dels regnes de Catalunya, Sardenya i Mallorca, el 1503 va sostenir una aspra discussió amb els lul·lians sobre el tema de la virginitat de Maria, però fou en certa manera desautoritzat per Roma, que aprovà la doctrina de Ramon Llull.

Borja i Cattanei, Jofre de

2 Respostes

(Roma, Itàlia, 1481 – Squillace, Itàlia, 1516)

Príncep de Squillace. Fill del cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de Vannozza Cattanei. Aquell tenia dubtes sobre la paternitat, però el féu legitimar perquè pogués rebre beneficis eclesiàstics; a nou anys era ja canonge de València.

El 1494 es casà al Castell Nou de Nàpols amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols. Aquest atorgà als nuvis el principat de Squillace i el ducat de Cariati a Calàbria, més el dret d’anomenar-se Borja d’Aragó.

Refugiats a Roma durant l’ocupació de Carles VIII, retornaren a Nàpols, on el 1506 morí Sança, que s’havia fet cèlebre per les seves infidelitats conjugals. Es casà novament, amb Maria Milà d’Aragó, filla del comte d’Albaida, de la qual nasqué l’hereu i successor Francesc de Borja i d’Aragó.

Desplà i d’Oms, Guerau

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – 1516)

Cavaller. Fill de Francesc (mort d 1488) i d’Elionor d’Oms, i germà de Lluís. Fou senyor de la casa d’Alella i del castell de Güell, conseller de Ferran II el Catòlic i mestre racional.

Es casà amb Aldonça de Corbera, senyora d’Esponellà, i foren pares de:

Anna Desplà i de Corbera  (Catalunya, segle XVI – 1534)  Hereva dels seus pares. Es casà (1506) amb Miquel Joan de Gralla, castlà de Subirats, a la descendència dels quals passaren els béns de la família.

Guillem Ramon Desplà i de Corbera  (Catalunya, segle XVI – després 1530)  Canonge de Barcelona i rector d’Alella.

Consell Col·lateral de Nàpols

Deixa un comentari

(Nàpols, Itàlia, 1516 – ? )

Organisme representatiu i assessor del virrei. Creat per Ferran II de Catalunya.

Era format, en un principi, per dos regents hispànics i un de napolità. Més tard el nombre fou augmentat fins a cinc. N’era president el mateix virrei i es reunia diàriament.

Rebia també el nom de Consell de Cancelleria. El càrrec de secretari tenia caràcter de secretari del rei.

Ballester, Miquel de

Deixa un comentari

(Tarragona, 1436 – La Hispaniola, Cuba, després 1516)

Navegant. Participà en el segon viatge de Colom a Amèrica (setembre 1493-juny 1496). Fou alcaid de la fortalesa de Concepción de la Vega, a l’illa de l’Espanyola. Aconseguí una concòrdia entre Colom i Roldán, cap del moviment sediciós anticolombí (octubre 1498).

A l’octubre de 1499 Colom l’envià a la cort amb un memorial sobre la situació a l’illa. Aquest memorial, ensems amb el que envià Roldán, determinaren l’anada del jutge Bobadilla a Amèrica, el qual empresonà Colom i l’envià a la Península Ibèrica.

Contribuí a l’establiment de la indústria de la canya de sucre a Cuba (1498).

Ferran II de Catalunya

223 Respostes

(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

“el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.