Arxiu d'etiquetes: 1435

Roís de Corella, Joan

(Gandia ?, Safor, 28 setembre 1435 – València, 6 octubre 1497)

Escriptor. S’intitulava cavaller i mestre en teologia. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella i d’Aldonça, la seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell.

Entre el 1455 i el 1461 ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, el qual ostentava aleshores el títol de duc de Gandia. Entre la darreria del 1468 i el començ del 1471 obtingué el grau de mestre en teologia.

Heretà dels seus pares una fortuna que li permeté de dur una vida benestant i de lliurar-se al conreu de la literatura. Tingué amors amb una dama dita Isabel Martínez de Vera, a la qual passà la seva herència i de la qual tingué un fill, dit també Joan Roís de Corella, que fou cavaller de Sant Jaume de l’Espasa, i una filla dita Estefania.

Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia (potser per tal d’esquivar la inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel·lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat pel que fa al tracte de l’assumpte i recorre a llegendes i tradicions dels apòcrifs.

Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el Príncep de Viana (el qual li respon en castellà), i la seva presència, com a relator, en les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea.

Però el cim del seu art en prosa és una obra brevíssima intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt d’una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real.

La seva prosa és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància i el bon gust presideixen les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una encertada harmonia.

És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. El seu ofici es palesa a la famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel·lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vid’ amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví és d’una bellesa autènticament marmòria.

Els seus versos estramps, o sia sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta. És molt elegant, delicada i fins i tot sensible la seva balada de la garsa i de la merla, una de les més preuades joies de la lírica catalana.

En un ambient literari com el valencià de la segona meitat del segle XV, on abunda la poesia intranscendent, molt de cara a terra i amb sorneguera procacitat, la seva obra, artísticament aristocràtica i volgudament culta, dóna un especial to de dignitat i d’intel·ligència.

Escuder, Joan

(Cocentaina, Comtat, segle XIV – País Valencià, 1435)

Ermità. És autor d’unes Profecias referentes a los moriscos de este reino y mahometanos antes y después de su expulsión; Cartas en respuesta a las que la enviaron de orden de la reina Doña María.

Li són atribuïdes encara profecies molt diverses.

Casanova, Jaume

(Xàtiva, Costera, vers 1435 – Roma, Itàlia, 1504)

Cardenal (1503), amb el títol de Sant Esteve in Monte Celio. Protonotari apostòlic i cambrer secret d’Alexandre VI (1498).

Assistí com a testimoni al casament de Lucrècia Borja amb Giovanni Sforza (1493).

Borja i de Borja, Tecla de

(Gandia, Safor, 1435 – València, 1459)

Poetessa. Germana del papa Alexandre VI. Vers el 1448 es maridà amb Vidal de Vilanova, senyor de Pego i de Murla. El 1452 comprà als hereus de Joan de Vilanova la senyoria d’Atzeneta.

Mantingué una disputa poètica amb Ausiàs Marc sobre la vista i l’oïda en les fortunes d’amor.

Espés, Lluís d’

(Catalunya, vers 1435 – vers 1500)

Cavaller. Fill de Guerau, pertanyia a l’orde de l’Hospital. Fou comanador de Calanda i més tard d’Alcanyís.

Servent servidor de Joan II el Sense Fe i de l’infant Ferran, igual com el seu pare i els seus germans Ramon i Gaspar, lluità a la guerra civil catalana (1462-72) i a la castellana (1475) al costat de Ferran II de Catalunya, del qual fou ambaixador a Nàpols, a on el 1477 acompanyà la princesa Joana d’Aragó per a casar-se amb el rei Ferran II de Nàpols.

Després de participar a la guerra de Granada, morí a la fi del segle.

Elionor d’Alburquerque

(Aldeadávila de la Ribera, Castella, 1374 – Medina del Campo, Castella, 16 desembre 1435)

Reina de Catalunya (1414-16). Anomenada La Ricahembra. Filla del comte Sanç de Castella i de Beatriu de Portugal.

Muller de Ferran I d’Antequera (1395), després del compromís de Casp (1412), accedí al tron. A la mort del seu marit (1416), fou proclamat rei de Catalunya el seu primogènit Alfons IV el Magnànim.

Acusada de conspirar contra Joan II de Castella (1430), fou empresonada a Tordesillas, i les seves terres, confiscades i lliurades al conestable Álvaro de Luna.

Daguí, Pere

(Montblanc, Conca de Barberà, vers 1435 – Sevilla, Andalusia, 1500)

(o DeguíFilòsof lul·lista. L’any 1481 ocupà a Mallorca la càtedra de filosofia lul·liana fundada per Agnès de Pacs. El seu prestigi féu que els seus deixebles fossin anomenats “deguins”.

L’any 1482 el seu tractat Janua artis magistri Raymundi Lulli, li valgué greus acusacions d’heterodòxia. Anà a Roma per defensar-se’n. Hi obtingué l’aprovació de l’obra, que havia de ser reimpresa allí mateix el 1485.

Els Reis Catòlics el nomenaren capellà de la Cort. Residí algunes temporades a Sevilla i a Jaén, on tractà de fundar una càtedra lul·liana.

Segons alguns autors, els seus originals es conservaven a la biblioteca del monestir de Montserrat abans de que fos destruïda per les tropes napoleòniques.

Curial e Güelfa

(Catalunya, 1435 – 1462)

Novel·la cavalleresca d’autor anònim.

Dividida en tres parts, escrita potser per un notari de la cúria, pels coneixements que demostra en el descabdellament de diferents aspectes de la història i la vida de la noblesa i la reialesa.

Fou trobada per M. Milà i Fontanals, que també li posà el títol, a la Biblioteca Nacional de Madrid el 1876.

Localitzada geogràficament i cronològicament, narra les aventures i l’ascensió social d’un cavaller pobre, de Curial, gràcies a la cavalleria i a l’amor i protecció de la seva dama, Güelfa.

L’acció versemblant i realista, el reflex de la crisi social del seu temps, el retrat psicològic dels personatges, especialment Curial, han fet que els estudiosos li apliquessin el qualificatiu de moderna i que la situïn entre la millor novel·lística del seu temps.

Cruïlles i de Cabrera, Bernat Gilabert de

(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1435 – 1495)

Baró de Cruïlles, de Peratallada i de Pego. Fill i hereu de Bernat Gilabert (I) de Cruïlles i de Cervelló, a qui succeí el 1448.

El 1462 la seva baronia fou un actiu focus d’agitació remença, i en esclatar la guerra civil, el mateix any, fou membre del Consell del Principat i un dels capitans que assetjaren la força de Girona.

Fou la primera espasa del Principat a l’Empordà, fins que el 1465 caigué presoner de Joan II el Sense Fe, a Calaf. Bescanviat el 1467 amb la promesa de no fer més armes contra el rei, romangué a les seves baronies valencianes, mentre el duc de Lorena li confiscava els dominis de l’Empordà, que no recuperà fins el 1471. A Pego hagué d’afrontar una revolta dels seus súbdits, exasperats pels imposts de llur arruïnat senyor.

El 1483 l’infant Enric d’Aragó, lloctinent de Catalunya, li confià una important missió de mitjancer entre senyors i remences, en la qual es manifestà moderat, cosa que motivà el seu fracàs davant la intransigència dels senyors.

Còrsega, influència catalana a -1297/1435-

(Còrsega, Itàlia, 1297 – 1435)

Període de sobirania de la corona catalano-aragonesa.

L’any 1297 el papa Bonifaci VIII concedí l’illa en feu a Jaume II de Catalunya, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert).

Jaume II formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya, i fou creat el càrrec de governador general de Còrsega.

Pere III de Catalunya provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar l’illa a les mans dels catalans.

Martí I l’Humà el visità personalment (1399) per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria, el darrer dels quals anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, impediren una acció definitiva.

En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya tot l’ajut que li calia.

Alfons IV el Magnànim rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420); la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434).

Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar als seus drets damunt Còrsega.

D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí als genovesos (1448).