Arxiu d'etiquetes: 1418

Escrivà i Romeu -germans-

4 Respostes

Eren fills de Joan Escrivà i Garcia, i de Maria-Eiximenis Romeu.

Guillem Escrivà i Romeu  (País Valencià, segle XIV – abans 1395)  Senyor de la baronia de Patraix, que tingué en indivís amb el seu germà Jaume. Es casà amb Brunissenda i foren pares de Jaume Escrivà.

Jaume Escrivà i Romeu  (País Valencià, segle XV)  Senyor de la baronia de Patraix, que tingué en indivís amb el seu germà Guillem. També era senyor d’Alaquàs. Es casà amb Geraldona de Romaní, i foren pares de Manfred Escrivà i de Romaní.

Maria-Eiximenis Escrivà i Romeu  (País Valencià, segle XIV – vers 1418)  Es casà amb el mestre racional Pere d’Artés.

Caupena -llinatge-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)

Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.

El més antic fou Aliot (I) de Caupena  (Grècia, segle XIV – segle XV )  Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:

Antoni (I) de Caupena  (Grècia, segle XIV – segle XV)  Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:

Aliot (II) de Caupena  (Grècia, 1418 – 1440)  Tingué un fill il·legítim:

Antoni (II) de Caupena  (Grècia, segle XV – 1451)  Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:

Arnau Guillem de Caupena  (Grècia, segle XV – 1460)  Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:

Aliot (III) de Caupena  (Grècia, segle XV)  Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.

disputa de l’ase contra fra Anselm, La

3 Respostes

(Tunis, 1417 – 1418)

Obra d’Anselm Turmeda. Escrita en català, segons el model d’un apòleg àrab del segle X.

Amb un to clarament irònic, fins i tot cínic, exposa les raons per les quals l’home és superior als animals, refutades totes per l’ase, llevat de l’encarnació del Fill de Déu.

De gran popularitat en el seu temps, no se’n conserva l’original català, i el text ens ha pervingut per una traducció francesa del 1544.

Cervelló i de Queralt, Guerau Alemany de

6 Respostes

(Catalunya, vers 1370 – 1418)

Governador de Catalunya (1404-18). Fill de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona. Destinat a la carrera eclesiàstica, estudià a la Universitat de Lleida i obtingué algunes dignitats.

La mort dels seus germans canvià d’aspecte la seva actuació. Prengué part en l’expedició de Sicília i fou fet presoner al setge de Castrogiovanni quan lluitava per alliberar el seu parent Berenguer Arnau (II) de Cervelló i de Queralt (1394).

El rei Martí I l’Humà, del qual era camarlenc, li encarregà d’ajudar el seu pare al govern de Catalunya (1397). L’any següent l’envià com a ambaixador al papa i al rei de França, i després li féu tractar el matrimoni d’un fill de Martí el Jove amb una filla del duc de Borgonya (1400). Tot seguit anà a Castella per tal de procurar l’obediència d’aquell rei al papa d’Avinyó (1401).

En tornar d’una nova campanya a Sicília, el rei li donà la governació de Catalunya en substitució del seu pare (1404), i quatre anys més tard li confirmà el nomenament amb caràcter vitalici. Llavors fou fet procurador per anar al concili convocat a Perpinyà sobre la unió de l’Església. Fou, així mateix, ambaixador al concili de Pisa, amb la missió de tractar la lliga de Florència i Venècia (1409).

Enemic de Jaume II d’Urgell, va procurar d’afavorir els seus rivals, i convocà el parlament a Montblanc (juliol 1410) i el traslladà després a Barcelona. Va evolucionar cap al partit de Ferran d’Antequera, i, un cop elegit rei, el serví fidelment durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell. Com a premi, Ferran I li donà el castell i la vila de Linyola.

Cardona, Joan Ramon Folc III de

14 Respostes

(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)

Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.

Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.

Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II el Sense Fe l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (maig 1462).

Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil catalana, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.

El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonça Enríquez, germanastra de la reina Joana.

Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre Joan Sarriera i Bertran d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.

La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.

Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard Alagó i d’Arborea a Sardenya.

El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.