Arxiu d'etiquetes: 1417

Ferrer, Bonifaci

6 Respostes

(València, 1350 – Valldecrist, Alt Palància, 1417)

Jurista i eclesiàstic. Fou prior general de l’orde cartoixà, germà de sant Vicent Ferrer. Estudià a Lleida i a Perusa i es doctorà en dret civil i eclesiàstic i en teologia a Lleida.

Fou professor de dret canònic a València a partir del 1376; assessor del justícia criminal a València el 1386 i jurat en representació de l’estament dels ciutadans durant el bienni 1387-89.

El 1389 representà la ciutat de València a les corts de Montsó, i, caigut en desgràcia, fou empresonat (1389-96). El 1396 ingressà a la cartoixa de Portaceli, de la qual fou prior (1400). En aquesta època, Benet XIII li encarregà diverses missions diplomàtiques: davant el duc d’Orleans (1400), i a la cort de França (1401).

El 1402 fou elegit prior de la Grande Chartreuse i general de l’orde, i el 1408 Benet XIII l’envià com a legat al concili de Pisa; les seves gestions no foren, però, reeixides. Instal·lat a la cartoixa de Valldecrist, prop de Sogorb, hi celebrà cada any capítol general fins al 1416.

S’ocupà novament de problemes públics: sentència sobre la successió al Maestrat de l’orde de Montesa (1409) i fou compromissari a Casp (1412), on es col·locà, com tot el grup d’incondicionals del papa Luna, a favor de Ferran d’Antequera. El 1416 se sostragué a l’obediència de Benet XIII i s’adherí al concili de Constança.

Escriví obres de tema jurídic valencià (Notae super foris Regni Valentiae) o cartoixà (Tractatus de coeremoniis monachorum cartusiensium), però la seva obra més famosa és la traducció literal en català de la Bíblia. Impresa a València el 1478 i perseguida, posteriorment, per la inquisició, s’ha perdut gairebé totalment.

Escrivà, Arnau Guillem -varis-

2 Respostes

Arnau Guillem Escrivà  (País Valencià, segle XIV – 1417)  Fill de Andreu Guillem Escrivà (mort 1397). Degué heretar la baronia de Ràfol, que trobem a les mans del seu successor, el seu fill Arnau Guillem Escrivà i Oller (País Valencià, segle XIV – 1420)  Baró de Ràfol. Fou el pare de:

Arnau Guillem Escrivà  (País Valencià, segle XV – 1486)  Baró de Ràfol. Fill d’Arnau Guillem Escrivà i Oller. Perdé Ràfol en pública subhasta l’any 1437 i veié premorir-li el seu fill, Guillem Ramon Escrivà i Civera, germà de:

  • Peirona Escrivà i Civera  (País Valencià, segle XV – després 1500)  Morí sense haver deixat fills dels seus dos matrimonis, amb Miquel Mir i amb Galeàs Joan, per això fou la darrera representant de la línia dels senyors d’Agres.

disputa de l’ase contra fra Anselm, La

3 Respostes

(Tunis, 1417 – 1418)

Obra d’Anselm Turmeda. Escrita en català, segons el model d’un apòleg àrab del segle X.

Amb un to clarament irònic, fins i tot cínic, exposa les raons per les quals l’home és superior als animals, refutades totes per l’ase, llevat de l’encarnació del Fill de Déu.

De gran popularitat en el seu temps, no se’n conserva l’original català, i el text ens ha pervingut per una traducció francesa del 1544.

Caxal, Antoni

Deixa un comentari

(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 25 maig 1417)

(o Queixal)  Religiós mercedari. Doctor en dret i en teologia.

Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al concili de Constança (1416). El rei Ferran I d’Antequera el nomenà conseller i li confià importants missions prop dels reis de Castella i de Fes, del papa Benet XIII i de l’emperador Segimon.

Entre les obres que va escriure cal esmentar De Unione Ecclesiae, La hermosura de su esposo Cristo, De las verdades de la Iglesia Católica, Rosa ad auroram, etc.

Benviure, Pere de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1417)

Secretari reial de Joan I de Catalunya, ja des del 1380.

A la mort del rei (1396) dificultà la presa legal del poder per la reina Maria de Luna, muller de Martí I l’Humà, en negar-se a lliurar-li el testament de que era dipositari, i fou encartat (però sembla que no empresonat) en el procés obert per ella contra els antics col·laboradors de Joan I (absolts el 1398); el 1397 figurava novament com a secretari reial.

El 1399 assistí, a Saragossa, a la solemne coronació dels reis Martí I i Maria, que encara no havia estat celebrada oficialment.

Posseí la baronia d’Anglesola pel seu matrimoni amb Constança, filla de Berenguer IV d’Anglesola. Fou armat cavaller el 1399.

Fou un bon prosista (les seves lletres són d’un gran valor literari) influït per l’humanisme.

Alfons VI de Ribagorça

10 Respostes

(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)

(o Alfons d’Aragó i d’Escobar)  Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.

Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.

El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.

En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.

En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.

El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.

A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.