Arxiu d'etiquetes: 1380

Centelles-Riu-sec i de Cabrera, Bernat de

2 Respostes

(País Valencià, vers 1380 – Sardenya ?, Itàlia, 1433)

(dit també Ramon de Riu-sec)  Baró de Nules, d’Oliva i de Rebollet. Fill de Gilabert de Centelles i de Riu-sec. De molt jove passà a Sicília al servei de Martí I el Jove, del qual fou camarlenc. Posseí a l’illa el feu de Naso i, després, la castellania de Capo d’Orlando (1409). El 1408 acompanyà el rei en la seva expedició a Sardenya amb tropes a despeses seves.

Fou un dels signants del testament del rei, que li destinà un llegat (1409). Retornà després a València, on, en morir el seu pare (1410), capitanejà el bàndol dels Centelles en els moments decisius de l’interregne.

Partidari de Ferran I d’Antequera, aquest li envià tropes castellanes per fer cara als Vilaragut i al governador de València, Arnau Guillem de Bellera, partidaris de Jaume II d’Urgell, que foren derrotats a Morvedre, batalla que decidí de fet el triomf de la candidatura de Ferran d’Antequera. Fou conseller i mariscal del nou rei en el setge de Balaguer, al cap de les tropes valencianes, i fou premiat per aquest amb diverses donacions i amb 36.000 florins (1412).

El 1415 acompanyà l’infant Joan a Sicília, on el rei Ferran I li concedí nombroses rendes. Retornat a terres catalanes, acompanyà posteriorment el rei Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia com a capità d’una galera i, després, com a capità general de les tropes.

Virrei de Sardenya (1421-33), obtingué els feus d’Osilo, Monteagudo, Anglona i Metzalogo, i, a més, la baronia de Goceà (1421). Acompanyà el rei en les seves empreses i residí a Sardenya i també als seus dominis del País Valencià.

Frederic d’Aragó, Pere

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XIV – vers 1380)

Fill de Bonifaci Frederic d’Aragó. Senyor d’Egina (1376-80), de Carist i de la torre de Gittina, al qual, per la seva adhesió a la causa de la reina Maria de Sicília, foren confiscades les possessions.

Lluità contra el seu cosí germà, el vicari general Lluís, que el féu empresonar i l’envià a Catalunya (1379), on Pere III el Cerimoniós el mantingué pres en espera de la decisió de Lluís i aquest obtingué del rei la senyoria d’Egina (1380), que reclamava (perquè havia estat del seu pare, Jaume, que l’havia cedida al seu germà Bonifaci).

Estanyol, castell d’ -Grècia-

Deixa un comentari

(Tessàlia, Grècia, segle XIII – després 1380)

Nom català del castell de Castri, situat a l’extrem nord del ducat de Neopàtria. Passà a mans dels catalans pel matrimoni d’Ot de Novelles amb la germana de Stéfanos Gabrielópoulos Melissénos, noble bizantí que el tenia en feu.

El 1349 albanesos i serbis conqueriren gairebé tot Tessàlia, però els catalans conservaren el castell fins després del 1380.

Dernosa, Bartomeu de la

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Santes Creus ?, Alt Camp, 1380 ?)

Abat de Santes Creus (1375-80). La seva actuació a l’abadiat fou notable. Gaudia de l’amistat de Pere III el Cerimoniós.

A Tarragona es conserva un còdex anotat per ell, quan era monjo, amb observacions d’interès.

Clasquerí, Pere de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Agde, Llenguadoc, 1380)

Prelat. Fou bisbe d’Osca i de Mallorca. El 1358 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. L’any següent rebé el títol de patriarca d’Antioquia.

Impulsà diverses obres a les muralles tarragonines. Morí de tornada d’una visita a la cort papal d’Avinyó.

Febrer, Andreu

4 Respostes

(Vic, Osona, 1375/80 – 1437/44)

Poeta. Nascut dins una família menestral. Nebot del jurista Jaume Callís, des de jove exercí el càrrec d’escrivà de Martí I l’Humà, i literàriament es formà dins l’ambient de la Cancelleria.

Prengué part a l’expedició de Barbària contra els àrabs que s’havien apoderat de l’església de Torreblanca, expedició naval a la qual el papa Benet atorgà el caràcter oficial de croada, al març de 1398. Per inducció del rei Martí, escriví un Sirventés per lo passatge de Barbaria quan es preparava l’expedició, i que pertany al gènere, tan difós, de la canço de croada.

El 1407 era a París, on ostentà el càrrec de cambrer del rei Martí I el Jove de Sicília; a París mantingué la querella contra Artal d’Alagó, que s’havia alçat en contra de Martí de Sicília, i demanà l’empresonament d’aquest.

Fou castellà del castell Ursino de Catània, fet pel qual va romandre a Nàpols amb càrrecs a la cort reial. Pel maig de 1420 prengué part en la campanya de Sardenya i Còrsega, en la qual participaren els millors poetes catalans coetanis, com Ausiàs Marc, Lluís de Vila-rasa i Jordi de Sant Jordi. N’és històricament documentada la presència a Barcelona el 1429.

És autor de quinze poesies líriques, escrites durant la jovenesa, entre les quals excel·leix el panegíric de les dames de la cort del comte Hug II de Cardona, o bé el que canta a una reina, segurament la reina Maria, muller de Martí el Jove, composició de caràcter al·legòric.

La poesia que va escriure abans de l’estada a Nàpols està dins la tradició trobadoresca clàssica, en l’estil del trobar ric, on mostra influències de trobadors, com Arnaut Daniel i Cerverí de Girona, i una coneixença de la lírica francesa del segle XIV.

Excel·leix com a traductor en La Divina Comèdia de Dante (1429), la primera en vers feta a Europa, versió fidel que conserva, de manera rigorosa, la mètrica i l’estil original, exponent de la influència italiana del tres-cents, que durant el Renaixement penetrà a Catalunya amb el classicisme.

Cardona i de Luna, Pere de

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1380 – Lleida, 9 desembre 1411)

Bisbe de Lleida (1407-11). Fill del comte Hug II de Cardona.

Canonge de Lleida, el papa Benet XIII el féu protonotari i, més tard (1407), bisbe de Lleida.

Després de la mort del rei Martí I l’Humà (1410) fou, com els seu germans, decidit partidari de Jaume II d’Urgell. Protegí la facció urgellista lleidatana dels Navès, però la seva mort prematura (1411) afavorí el partit dels Sescomes, enemics del comte d’Urgell.

Cardona i de Luna, Antoni de

12 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.

Almenara, Guillem d’

1 Resposta

(Grècia ?, segle XIV – Livàdia, Grècia, 1380)

Cavaller. Figura destacada de la Grècia catalana. A la segona meitat de la centúria XIV era capità del castell de la Livàdia i un dels més decidits partidaris de reconèixer la sobirania directa de Pere III el Cerimoniós, establerta oficialment en 1380.

Aquest mateix any féu una defensa heroica de la Livàdia contra les companyies de mercenaris navarresos. Finalment fou traït i mort per uns grecs, i tant el castell com la ciutat caigueren en poder dels atacants. Livàdia era la tercera ciutat del ducat d’Atenes.

Ferran I de Catalunya

151 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.