Arxiu d'etiquetes: 1341

Escrivà, Jaume -varis-

5 Respostes

Jaume Escrivà  (País Valencià, segle XIII)  Fill de Guillem Escrivà (mort d 1274). Documentat en 1272-73. Fou el pare de Guillem Escrivà (mort a 1329).

Jaume Escrivà  (País Valencià, segle XIII)  Marí. El 1293 fou tramés a l’estret de Gibraltar com a vice-almirall, amb dues galeres de València i assumint també el comandament superior sobre cinc galeres de Barcelona que duia Ramon Marquet. L’any següent, per l’agost, tornava a l’estret amb quinze galeres.

Jaume Escrivà  (País Valencià, segle XIV – abans 1348)  Senyor de l’escrivania de València. El 1323 anà a l’expedició per sotmetre Sardenya, a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Alfons III el Benigne.

Jaume Escrivà  (País Valencià, segle XIV – 1349)  Cavaller. Participà en l’expedició de Jaume II el Just contra Sardenya (1324).

Jaume Escrivà  (País Valencià, 1341 – 1400 ?)  Senyor de l’escrivania de València. Fill segon de Peirona Escrivà i de Pere Roís de Corella. El seu avi Jaume Escrivà (mort abans 1348) el féu hereu. Es casà amb Mateua de Montcada i foren els pares de Jaume Escrivà i de Montcada (País Valencià, segle XV)  Es casà el 1426 amb Isabel Joan i foren pares de de Ramon Guillem de Corella i de Pere Roís Escrivà i Joan  (País Valencià, segle XV – 1477)  Senyor de l’escrivania de València. Havent-li premort tres fills tinguts de la seva muller Isabel de Vilanova, en morir féu hereu el seu germà clergue, Ramon Guillem de Corella.

Jaume Escrivà  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Poeta. Identificable amb algun dels diferents Jaumes del llinatge Escrivà. Tres cançoners del segle XV li atribueixen una poesia en francès i d’altres en català aprovençalat, no totes, però, de paternitat segura. En la que comença amb Pusque demandat m’avets juga jocosament amb el seu cognom.

Jaume Escrivà  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Fill de Guillem Escrivà i Romeu i de Brunissenda. Fou el pare de Joan Escrivà (mort 1427).

Caterina de Sicília

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XIV – Santa Clara, Itàlia, 1341)

Filla de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou. Abraçà l’estat religiós.

Arribà a ser abadessa del monestir de Santa Clara, a Messina, on hi morí en olor de santedat.

Frederic III de Sicília

33 Respostes

(Catània, Sicília, 1 setembre 1341 – Messina, Sicília, 27 juliol 1377)

“el Feble“ Rei de Sicília (1355-77). Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia, successor del seu germà Lluís I de Sicília. Esdevingué rei sota la tutoria de la seva germana Constança, que governà juntament amb Blasco d’Alagó, vicari general de Sicília. La mort dels dos regents, víctimes d’una epidèmia, així com la manca de caràcter de Frederic, posaren l’illa en perill de caure a mans dels angevins de Nàpols.

Les altres germanes de Frederic, Eufèmia (que es féu càrrec del govern de l’illa) i Elionor, muller de Pere III el Cerimoniós, intentaren restablir la força del partit català.

El 1356 els angevins envaïren Sicília, que fou deslliurada l’any següent, gràcies a la brillant actuació del noble Artal d’Alagó, fill de Blasco.

A instància d’Elionor, Frederic es casà amb Constança d’Aragó (1361), filla d’un altre matrimoni de Pere III el Cerimoniós, però Constança morí aviat (1363), i deixà només una filla, Maria.

Frederic es decantà a favor dels angevins i el 1372 pactà un conveni definitiu amb Nàpols, pel qual Joan de Nàpols havia d’heretar Sicília si Frederic moria sense successió directa.

Fracassaren també els projectes d’Elionor d’unir l’illa a la corona catalano-aragonesa. Només el ducat d’Atenes, a mans d’una branca il·legítima de la casa de Sicília, es decantà a favor de la sobirania catalana.

Frederic deixà en el seu testament el regne a la seva filla Maria.

Elisabet de Sicília

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1341)

Filla natural de Frederic II de Sicília, rei català de l’illa. El 1310 fou convingut el seu matrimoni amb Malgaulí, fill segon però hereu del comte Ponç V d’Empúries.

El nuvi i el comte feren estada a Sicília, on Hug d’Empúries, germà de Ponç, era gran conseller del rei. Aquest donà a la núvia l’esplèndid dot de 4.633 unces i 10 tarins. La boda no es realitzà fins al 1313, any en que morí el comte i passà a ser-ho Malgaulí, conegut també per Ponç VI d’Empúries.

La parella visqué al comtat, fins que quedà vídua (1322). Tingué una filla pòstuma, Marquesa, que no visqué ni un any.

Es tornà a casar amb Ramon de Peralta, almirall d’Aragó i de Sicília, i comte de Caltabellotta. Fills seus foren Guillem de Peralta, que morí al setge de Catània, i Joana de Peralta, primera muller de Mateu de Montcada, comte d’Agosta.

Desfar -varis bio-

Deixa un comentari

Guillem Desfar  (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1341)  Cavaller. Es posà al servei del rei de Sicília i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert I, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.

Hug Desfar  (Catalunya, segle XIII – Portopí, Palma de Mallorca, 13 setembre 1229)  Cavaller. Essent encara molt jove, el 1229, participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor. Trobà la mort a la batalla de Portopí.

Jaspert Desfar  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortalesa acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.

Joan Desfar  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedició de reforç que hi dugué pel seu compte Bernat IV de Cabrera.

Dalmau Moner

Deixa un comentari

(Santa Coloma de Farners, Selva, 1291 – Girona, 24 setembre 1341)

Frare dominicà i sant. Estudià a Girona i a Montpeller.

Ingressà al convent de predicadors de Girona, on excel·lí per la seva vida austera i humil. Féu gran penitència a la Cova de Marsella, on visqué com a ermità fins que la seva precària salut motivà que els seus superiors el reclamessin.

No trigà a reprendre l’ermitatge en una cova propera a Girona, on es lliurà a les mortificacions més dures. Morí en olor de santedar.

La seva memòria fou objecte de veneració popular. Innocent XIII el canonitzà.