Arxiu d'etiquetes: 1328

Cardona, Hug II de

31 Respostes

(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)

Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.

Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.

Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.

Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.

Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.

Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.

A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.

Cabrera, Marquesa de

6 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1328)

Pubilla de Guerau VI. Als pocs anys, fou posada sota la tutela del seu oncle Ramon, senyor d’Anglès i de Brunyola.

Fou l’única hereva del vescomtat de Cabrera, es casaria amb el comte Ponç V d’Empúries.

Sobreviuria aquest i també el seu fill Ponç VI, i acabaria deixant el vescomtat a Bernat, fill de Ramon i nebot, per tant, de Guerau VI de Cabrera.

Anglesola, Blanca d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Vallbona de les Monges, Urgell, 26 març 1328)

Abadessa del monestir de Vallbona de les Monges. Havia estat elegida en 1294.

Adquirí per al seu monestir el feu de Rocallaura.

Promulgà diverses ordinacions per a la seva comunitat.

Manresa, col·legiata de

27 Respostes

(Manresa, Bages, 1328 – 1486)

Església parroquial (Santa Maria de Manresa), dita popularment la seu de Manresa. Edificada al planell superior del puig Cardener. L’actual edifici fou iniciat sota la direcció de Berenguer de Montagut; el 1371 ja hi havia culte, i fou acabada substancialment el 1486. El campanar fou acabat el 1592, i el baptisteri i la façana principal, projectats per A. Soler i March, daten de 1915-34.

Dins l’arquitectura gòtica catalana és un cas notable de síntesi d’estructures pròpies dels temples d’una i tres naus. conté diversos retaules gòtics. La imatge de la Mare de Déu de l’Alba és una talla daurada atribuïda a Pere des Puig (final del segle XIV). La cripta fou decorada escultòricament per Jaume Padró (1781). Sofrí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714), i una important devastació el 1936.

De les construccions precedents resta una part del temple consagrat el 937, uns claustres i un pòrtic del segle XI i una portalada (segle XII) amb timpà atribuït a Arnau Cadell.

manresa_seu2

Al servei de la primitiva església de Santa Maria, restaurada vers el 880 i consagrada entre el 937 i el 945, hi hagué una important comunitat canonical segons la regla aquisgranesa. Sofrí les ràtzies sarraïnes entre el 998 i el 1003, i vers el 1020 el bisbe Oliba tornà a consagrar l’església, i reorganitzà també la canònica.

El 1098 el bisbe Berenguer Sunifred la convertí en canònica augustiniana i l’encomanà a Bernat, prior de l’Estany, perquè la reformés. Era regida per un abat, titulat més tard prepòsit o paborde, i tenia 12 canonges i dos capellans domers. Formaven part de la dotació canonical set esglésies veïnes. En 1397-1433 acollí una part de la comunitat de l’Estany, però no s’aconseguí la fusió, per oposició del bisbe de Vic i dels canonges manresans.

El 1592 fou convertida en col·legiata secular, que fou suprimida pel concordat del 1851; però, el 1884 fou restablerta per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple, declarat monument nacional el 1931.

Enllaç web: la Seu de Manresa