Arxiu d'etiquetes: 1320

Desbrull, Ramon

Deixa un comentari

(Inca, Mallorca, segle XIII – Illes Balears, 1320)

Urbanista. A partir del 1300 dugué a terme, per encàrrec de Jaume II de Mallorca, juntament amb Pere Esturç i, des del 1304, amb Bernat Bertran, la creació i reorganització d’onze viles de l’illa de Mallorca, entre les quals Felanitx i Llucmajor, determinant amb una gran precisió les reformes a fer, si existia ja un nucli de població, i la disposició dels nuclis nous.

Estudià també les fonts de l’illa, sobre les quals escriví (1307) l’obra Aquarum forensium.

Bernat Deliciós

3 Respostes

(Montpeller, França, vers 1260 – Avinyó, França, 1320)

Predicador franciscà. L’any 1304 dirigí un complot contra el rei de França, i oferí la ciutat de Carcassona a l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca. L’infant acceptà, però el seu pare refusà el compromís i avisà el rei de França.

Fou empresonat en un convent, bé que aviat aconseguí d’ésser perdonat.

Es relacionà amb Arnau de Vilanova i amb Ramon Llull.

Centelles i de Bellpuig -germans-

4 Respostes

Eren fills de Gilabert (IV) de Centelles i d’Elisenda de Bellpuig.

Bernat (IV) de Centelles i de Bellpuig  (Catalunya, segle XIII – 1320/21)  Participà en la conquesta de Menorca per Alfons II el Franc i en l’expedició contra Almeria el 1290. Es casà amb Biarnèsia de Montcada, senyora de Sentmenat, filla il·legítima del vescomte de Bearn. El succeïren llurs fills Gilabert (V) i Eimeric (I) de Centelles i de Montcada.

Gilabert de Centelles i de Bellpuig  (Catalunya ?, segle XIII – País Valencià, 1319/20)  Conseller dels reis Jaume II de Catalunya i Robert de Nàpols. Es distingí en la guerra de Jaume II el Just contra Frederic II de Sicília. Des del 1305, almenys, residí a la cort de Nàpols, i des d’allí dugué a terme nombroses ambaixades prop dels comuns toscans, per encàrrec de Jaume II, a fi de preparar la conquesta de Sardenya.

Eimeric, Nicolau

7 Respostes

(Girona, 1320 – 4 gener 1399)

Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.

Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.

Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.

Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.

Conesa, Jaume

1 Resposta

(Montblanc, Conca de Barberà, 1320 – Barcelona, 1390)

(o Jaume Sacoma)  Funcionari reial. Membre de la cancelleria reial des del 1342, fou secretari (1351) i després protonotari (1365) de Pere III el Cerimoniós.

Fou un dels renovadors de la prosa catalana -es conserven diverses cartes reials redactades per ell entre el 1355 i el 1360-. El 1367 inicià la traducció completa al català de la versió medieval de la guerra de Troia de Guido delle Colonne Historia destructionis Troiae (1287).

La seva prosa, clara i precisa, adaptà del llatí diversos recursos sintàctics.

Cardona, Ramon Folc VI de

20 Respostes

(Catalunya, 26 maig 1259 – 31 octubre 1320)

(dit “el Prohom Vinculador”)  Vescomte de Cardona (1276-1320). Fill de Ramon Folc V de Cardona i de Sibil·la d’Empúries.

D’antuvi continuà la mateixa línia de rebel·lió del seu progenitor, en les revoltes del qual havia participat. Fou un dels caps del moviment nobiliari del 1280, que acabà amb la desfeta de Balaguer i el seu empresonament.

Tornat a la gràcia reial el 1281, es convertí en fidel col·laborador de Pere II el Gran i fou un dels seus capitans en la defensa contra la invasió francesa del 1285. Es distingí especialment en la direcció de la defensa de Girona. Més tard serví amb eficàcia els reis Alfons II el Franc i Jaume II el Just. Frederic II de Sicília intentà en va de portar-lo als seus rengles.

El 1297 fou un dels tres jutges al plet successori del Pallars. El 1302, mort el seu cosí germà Roger Bernat III de Foix, fou conseller del seu fill Gastó I. Tingué una actuació molt positiva en l’espinós afer de la successió de les baronies de Montcada.

Les bones relacions amb la corona estigueren a punt de trencar-se el 1319, quan reclamà del novell comte d’Urgell, Alfons, l’hereu del tron, diversos castells urgellesos; tanmateix, cedí en les seves pretensions.

Fou casat, successivament, amb Teresa Peris d’Urrea i amb Maria Álvarez d’Haro, vídua del baró de Castre, però visqué molt anys amistançat amb Flor de Pontiac, que li donà diversos fills.

Fou enterrat a Poblet, al primer dels grans monuments sepulcrals familiars.