(Barcelona, 23 juliol 1976 – )
(ACD) Organització feminista. Creada per tal d’aconseguir la plena igualtat jurídica i social de la dona respecte a l’home, la planificació familiar, el dret de l’avortament i el del divorci.
El 1977 formà part de la coalició electoral Esquerra de Catalunya.
(Montserrat, Bages, del 12 al 14 desembre 1970)
Tancament al monestir d’uns 300 intel·lectuals catalans en protesta pel procés de Burgos contra 16 membre d’ETA, dels quals 6 són condemnats a mort, que després serien commutades per anys de presó i finalment amnistiats el 1977. Entre els intel·lectuals hi havia artistes, escriptors, cantants, etc.
La Declaració de Montserrat denunciava els mitjans de comunicació espanyols perquè tergiversaven la informació, demanava una amnistia general per a tots els presos polítics i socials, abolir les jurisdiccions especials i la pena de mort, i que s’establís un estat plenament popular, per garantir les llibertats democràtiques i els drets dels pobles i nacions de l’estat, inclús el dret d’autodeterminació.
(Barcelona, 25 juny 1977)
Organisme extraoficial format per la totalitat dels parlamentaris (47 diputats, 16 senadors elegits i els 4 senadors de designació reial) a les primeres eleccions democràtiques celebrades a Catalunya (15 juny 1977).
Constituïda per primera vegada al palau del Parlament, a Barcelona. S’encarregà, mitjançant una sèrie de comissions, de conduir el procés pre-autonòmic a Catalunya, com l’aprovació del projecte d’Estatut d’Autonomia elaborat per la comissió dels Vint a Sau (19 desembre 1978).
(Barcelona, 19 juliol 1917 – Madrid, octubre 1917)
Reunió extraordinària de diputats i senadors.
Davant la crisis social, política i militar de l’estat espanyol, els parlamentaris de tots els partits polítics, a iniciativa de la Lliga Regionalista, exigiren unes corts constituents que emprenguessin la reforma del país.
La vaga revolucionària del mes d’agost forçà la dimissió d’Eduardo Dato, però alhora espantà la burgesia i Francesc Cambó acceptà que la Lliga entrés a formar part d’un govern de concentració nacional format per conservadors i liberals, i s’estroncà el moviment reformista.
(Barcelona, 7 novembre 1971 – Catalunya, 1977)
Organisme unitari. Fou clandestí i agrupà l’oposició antifranquista a Catalunya de diverses organitzacions polítiques (des del centre fins a l’extrema esquerra), sindicals, associatives, territorials i independents amb l’objecte d’aconseguir les llibertats democràtiques, l’amnistia política i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Portà el pes de la lluita política fins a les eleccions de 1977 en què transmeté la representativitat a l’Assemblea de Parlamentaris.
(l’Havana, Cuba, 30 setembre 1928 – 2 octubre 1928)
Reunió independentista. Els impulsors principals foren Josep Conangla i Fontanilles, director del Centre Català de l’Havana; Francesc Macià, que la va presidir; el col·laborador d’aquest Josep Carner i Ribalta; i Ventura Gassol.
A l’assemblea es va aprovar una constitució provisional de la República Catalana i s’intentà convertir Estat Català en partit polític, amb el nom de Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, projecte que quedà anul·lat després del retorn de Macià a Europa.
(Catalunya, 1933 – 1936)
Pacte d’acció revolucionària establert com a rèplica del triomf electoral de les dretes en les eleccions de novembre de 1933.
Inspirat pel Bloc Obrer i Camperol, agrupà les federacions catalanes del PSOE i de la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires i l’Esquerra Comunista.
El moviment aliancista s’estengué per tot Espanya i, particularment, a Astúries, on la participació de la CNT i del PCE el reforçaren considerablement.
(Catalunya, 1930 – març 1931)
(ARC) Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes.
Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.
(Barcelona, 4 juny 1922 – Catalunya, març 1931)
Partit polític. Sorgit a la Conferència Nacional Catalana d’una escissió de la Lliga Regionalista.
Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d’Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents.
El diari “La Publicitat” es convertí en l’òrgan difusor del nou ideari.
El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d’orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República.
Fou refundat el 1994 per Max Cahner.
(Catalunya, 6 abril 1914 – 20 març 1925)
Institució política. Fou creada per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes arran del decret del 1913 que autoritzava la unió de províncies de l’estat espanyol amb finalitats administratives.
Tres òrgans essencials sustentaren la base de l’entitat: l’assemblea general, el consell permanent i la presidència. L’assemblea, que a partir del 1919 comptà amb un president propi, era formada pels 96 diputats de les quatre províncies que es renovaven cada dos anys.
El Consell Permanent, una mena de govern regional, era constituït pel president i vuit consellers, dos dels quals eren elegits per província i de diferents tendències polítiques per evitar el monopoli polític.
El primer president fou Enric Prat de la Riba, elegit el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Quan morí fou substituït per Josep Puig i Cadafalch, que fou confirmat en la presidència el 1919, el 1921 i el 1923.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera (del gener de 1924 al març de 1925) ocupà la presidència Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional i col·laborador de Primo de Rivera, que el nomenà president de la institució, abans de la seva dissolució.
Dades dels Països Catalans 