(Barcelona, 1881)
Assemblea. Celebrada arran de la formulació, per part del govern espanyol, d’un projecte de llei de bases del codi civil (1880), el qual representava una amenaça per a la conservació del dret civil català.
Si bé al Congrés s’hi manifestaren sèries discrepàncies, tingué una certa eficàcia com a culminació d’una campanya i aconseguí del govern la promesa de conservar les institucions més arrelades.
(Barcelona, del 20 al 27 juny 1883)
Assemblea convocada pel Centre Català.
Hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els elements de “La Renaixença”. Els afectes a la política centralista espanyola no hi acudiren.
L’acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana dependent de partits generals espanyols.
(Barcelona, 9 octubre 1880 – 14 novembre 1880)
Assemblea celebrada per a fixar l’ideari catalanista.
Hi participaren elements molt diversos: polítics del “Diari Català”, castelaristes de “La Publicidad”, elements de la “Gaceta de Cataluña”, apolítics de “La Renaixença”, literats de “Lo Gai Saber”, amb un total d’uns 1.200 congressistes.
Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del “Diari Català”, davant Albert de Quintana, presentat pels apolítics de “La Renaixença”, que es retiraren del congrés.
Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del dret català, la de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat, que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.
(Barcelona, 4 i 5 juny 1922)
Assemblea política convocada per elements dissidents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals catalanistes.
Tingué com a resultat la creació d’Acció Catalana.
(Catalunya, 1969 – )
(CET) Organisme. Integrat pels bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i de l’arquebisbat de Barcelona, que té la missió d’estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les activitats pastorals. N’és president l’arquebisbe de Tarragona.
Els seus principals organismes vinculats són: Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, Centre d’Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans, Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya, comissions de liturgia al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya.
Entre els seus documents publicats destaquen: El pluralisme en la comunió eclesial (1972), Misteri pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l’amor i de la sexualitat (1975), L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps (1980), Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Església i món rural (1992).
(Barcelona, 1985 – )
(CONSEO) Organització. Constituïda a iniciativa de les VI jornades internacionals del CIEMEN (Cuixà 1981) que aplega moviments nacionalistes, polítics, culturals i sindicals de les nacions sense estat d’Europa, amb la finalitat de potenciar l’Europa de les nacions com a alternativa a l’Europa dels estats.
Fins al 2008 havia organitzat 7 conferències.
(Catalunya, maig 1980 – 1987)
(CSTC) Organització sindical. Creada per acord del Sindicat Obrer Català, d’origen catòlic; dels Col·lectius de Treballadors, d’origen independentista, i del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Posteriorment, s’hi han integrat altres grups sindicals de caràcter local, i el 1987 es fusionà amb el Sindicat de Quadres de Catalunya per formar la Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
(Catalunya, octubre 1910 – 1939)
(CRTC) Organització obrera. Reuní els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional, amb Salvador Seguí com a secretari general, organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73.860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d’afiliats.
En 1919-23 hagué d’afrontar una violenta onada d’atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre de 1920, n’afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol 1923), essent-ne secretari Roigé.
Sota la Dictadura de Primo de Rivera, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró, després a Sabadell i finalment a Badalona, que el 1930 passà a Barcelona.
Reorganitzada, aviat arribà a uns 380.000 adherits (octubre 1931). Durant la guerra civil el seu secretari fou J.J. Domènech; en el ple de Barcelona havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360.977 afiliats.
Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou “Solidaridad Obrera”.
(Barcelona, 30 octubre 1910 – )
(CNT) Organització sindical d’estructura confederal d’ideologia anarcosindicalista. Es va convertir ben aviat en la gran organització sindical del proletariat ibèric i, sobretot, dels obrers de la indústria catalana.
La força obrera de la CNT a Catalunya i en altres indrets de la península Ibèrica es basava en la defensa dels militants dels sindicats a través de la solidaritat de classe per aconseguir l’emancipació humana. “Portem un món nou al cor”, deia Durruti, i sintetitzava així unes idees, les àcrates, que mai no han deixat d’estar presents en la nostra societat.
La història de la Confederació es visqué a través de la lluita sindical, les vagues obreres, el pistolerisme, la repressió governamental, la insurrecció i la revolució. La CNT, exemple genuí sense comparació amb cap altra organització obrera del món, va ser la gran força obrera de Catalunya durant tot el primer terç del segle XX i ha esdevingut un mite per al moviment revolucionari antiautoritari mundial.
Amb la derrota i la diàspora republicana del 1939, la seva influència va anar minvant, però l’ideal llibertari perviurà per sempre com a anhel d’una societat més justa.
Des de 2005 la CNT ha ressuscitat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i estan decebuts pel sindicalisme d’Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals.
Ells veuen la CNT com a alternativa al capitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necessària de la societat en el context de la globalització.
(Amèrica, 1947 – ? )
Entitat política. Constituïda a base dels centres i les organitzacions catalans.
De caràcter nacionalista i democràtica, propugnava una confederació de nacions ibèriques i es preocupà de la difusió, en terres d’Amèrica, de les activitats dels Països Catalans, tot fomentant les relacions econòmiques d’aquests amb els països americans.
En fou secretari general Miquel Ferrer, amb residència a Mèxic.
Dades dels Països Catalans 