Arxiu de la categoria: Monuments

Cardona, monestir de

17 Respostes

(Cardona, Bages)

Antiga abadia canonical (Sant Vicenç de Cardona), situada dins el clos del castell de Cardona. Les primeres notícies de l’església són del 980; aleshores ja hi vivien diversos clergues comunitàriament. Les intromissions dels vescomtes d’Osona–Cardona en desbarataren la primitiva organització religiosa, que fou refeta el 1018 pel vescomte Bremond I de Cardona, aconsellat per l’abat Oliba. Bremond inicià la construcció de la gran basílica, consagrada el 1040.

La comunitat canonical hi vivia ja el 1029, i prosperà notablement els segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bremond i els seus successors. Vers el 1090 hi fou introduïda la reforma augustiniana. La comunitat era composta d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners; en depenia el priorat de Sant Jaume de Calaf. Fou secularitzada el 1592, que restà convertida en col·legiata secular regida per un abat. La comunitat de Sant Vicenç es traslladà a la vila de Cardona al segle XVIII, on subsistí fins al 1851. El monestir i l’església foren convertits en caserna a partir del 1794.

Les dependències canonicals i el claustre gòtic són en restauració. La basílica, restaurada recentment, és un dels monuments més importants de l’art romànic; té tres naus i tres absis amb un transsepte sobremuntat d’una cúpula. L’edifici és precedit d’un atri o nàrtex que s’estén al llarg de la façana de ponent, cobert, com les naus laterals, amb volta d’aresta decorada, amb unes pintures de tema religiós del segle XII, dins l’estil del Mestre de Polinyà, i unes altres del 1300, amb escenes del setge de Girona del 1285, recentment restaurades. La nau central és coberta amb volta de canó. Sota el presbiteri hi ha una àmplia cripta de tres naus, coberta amb voltes d’aresta sostingudes amb columnes. L’església fa 49 m de llargada i 17,5 d’amplada al creuer, i la nau central fa 8 m d’amplada i 19 d’alçada.

Besalú, monestir de

11 Respostes

(Besalú, Garrotxa)

Abadia benedictina (Sant Pere de Besalú), fundada el 977 pel comte-bisbe Miró III Bonfill, que la posà sota el patrocini de la Santa Seu. El comte Bernat I Tallaferro féu renovar l’església, consagrada el 1003, i li donà les relíquies dels sants Prim i Felicià, que foren centre de devoció i de pelegrinatge comarcal.

Amb l’intent de reformar-la, el comte Bernat II, el 1070, la uní a Sant Víctor de Marsella. El 1086 recuperà la dignitat abadial. Tingué un priorat prop dels murs de Tarragona, el de Santa Magdalena, i, a més, el de Santa Maria del Collell.

El 1592 el papa Climent VIII li adjuntà els monestirs de Sant Quirc de Colera i de Sant Llorenç del Mont (o de Sous).

S’extinguí amb l’exclaustració del 1835. Entre el 1908 i el 1914 serví d’estatge als monjos francesos d’Encalcat, expulsats de França per la llei de Combes (1904).

L’església abacial, renovada vers el 1160, és ara l’església parroquial de Besalú. Té tres naus i tres absis, el central amb un deambulatori, els capitells del qual demostren la mà d’un artista del nord d’Itàlia. La resta del treball esculpit s’assembla al treball de les escoles rosselloneses. El massís campanar que li fa costat és obra del 1697.

Berà, arc de

6 Respostes

(Roda de Berà, Tarragonès)

Arc de triomf romà. Construït sobre el promontori de Bera, a la Via Augusta.

És d’un sol arc, harmònicament proporcionat, emmarcat per dues pilastres corínties que sostenen l’entaulament. El total del monument fa 12,28 m d’alçària per 12 m d’amplada.

Erigit en època d’August (darreria del segle I aC), fou restaurat o reformat al segle II per L. Licini Sura. Restaurat diverses vegades des del segle XVIII, li manca l’àtic o coronament originari, l’enteulament és modern i només quatre dels vuit capitells són romans (segle I aC).

Es troba a uns 20 km. de Tarragona. El voreja la carretera que uneix aquesta ciutat amb Barcelona.

Bellpuig de les Avellanes

27 Respostes

(Os de Balaguer, Noguera)

Antiga abadia de canonges premonstratencs (Santa Maria de Bellpuig), la primera i la més important que tingueren a Catalunya.

Fou fundat pel comte Ermengol VII d’Urgell, l’any 1166 i esplèndidament dotat pels seus successors, que s’hi feren enterrar. En la segona meitat del segle XVIII hi va florir una important escola d’erudició i investigació històrica. Hi destacaren l’abat Daniel Finestres, germà petit de J. Finestres, i els abats Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí.

L’aplec de documents sobre esglésies i monestirs catalans, conservat gairebé sencer en còpies manuscrites, forma una sèrie impressionant de volums.

Arran de la desamortització passà a mans privades, i foren venuts (1894) els sepulcres dels comtes d’Urgell al museu The Cloisters, de Nova York. Des del 1910 és seminari i noviciat dels germans maristes.

S’hi conserven el claustre romànic i part dels edificis gòtics, dels segles XV i XVI. L’església, iniciada al començament del segle XIV i deixada incompleta, ha estat recentment restaurada.

Barcelona, catedral de

221 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Temple principal de la diòcesi de Barcelona. Té com a titulars la santa Creu i santa Eulàlia, des del 1867 té el títol de basílica menor. La primera catedral de Barcelona fou una basílica paleocristiana del segle IV, excavada a partir del 1945 i que es conserva en part al subsòl a tocar de la catedral. Malmesa per les incursions musulmanes, el 1045 Ramon Berenguer I de Barcelona i Almodis de la Marca iniciaren la construcció d’una nova catedral, romànica, que fou consagrada el 1058 per l’arquebisbe Guifred de Narbona.

L’actual edifici gòtic fou començat a construir el 1298 per les dues portes laterals, amb escultures arcaiques de factura italiana. És de planta de tres naus d’igual altura i un sol absis, amb deambulatori i capelles radials, continuades a les col·laterals, amb galeria superior en disposició que aparenta altres dues naus i que dóna al temple una amplitud i una il·luminació característiques. En són coneguts els noms dels arquitectes Jaume Fabre, Bernat Roca, Arnau Bargués, Jaume Solà, Bartomeu Gual i Andreu Escuder, dels segles XIV i XV.

Les crugies finals, obra del segle XV, comporten un cimbori en situació infreqüent acabat el segle XIX, igualment com el parament extern de la façana i de les dues torres laterals, obra de l’arquitecte Josep O. Mestres, segons un projecte del 1408 del mestre Carlí i finançada per l’industrial barceloní Manuel Girona, els hereus del qual feren possible l’acabament del cimbori.

barcelona_catEl claustre té capelles en tres costats; el quart és reservat a les sales capitulars, antiga i moderna, i d’administració, així com una antiga capella episcopal (segle XIII), dita actualment de Santa Llúcia, fundada pel bisbe Arnau de Gurb.

L’escultura gòtica és representada principalment a la cripta pels sepulcres de santa Eulàlia (obra italiana del segle XIV), dels bisbes sant Oleguer (de Pere Sanglada, 1406), de Ramon d’Escales (d’Antoni Canet, 1409) i de Sança de Cabrera (de Pere Oller, vers el 1436). Els escultors Claperós treballaren al claustre vers el 1450. Es conserva també, procedent del convent de Santa Caterina, el sepulcre de sant Ramon de Penyafort. A la capella del Santíssim és venerat un crucifix del segle XVI anomenat el Sant Crist de Lepant. La porta dita de la Pietat té un relleu de fusta de l’alemany Michael Lochner.

Al mig de la catedral hi ha el cor dels canonges, presidit per la cadira episcopal, del segle XIV. El cadirat del cor (els respatllers del qual foren pintats el 1519 amb motiu de la reunió del Toisó d’Or) i la trona, obres de Pere Sanglada i d’altres, és clos amb una parament de marbre amb relleus, de Bartomeu Ordóñez i Pedro Villar, del segle XVI.

A les capelles es conserven retaules gòtics pintats per Bernat Martorell, Guerau Gener, Miquel Nadal, Lluís Borrassà i Gabriel Alemany. Entre les joies del tresor cal destacar la custòdia i la cadira del rei Martí, d’argent daurat del segle XV, que li serveix de peanya.

El museu de la catedral conserva pintures gòtiques de Pere Destorrents, Jaume Huguet, Bartolomé Bermejo (la Pietat) i d’altres, el missal de Santa Eulàlia, miniat, així com teixits, brodats, etc. A l’arxiu es conserven papirs (segles V-VII), uns dos-cents còdexs, un centenar d’incunables, 40.000 pergamins (segles IX-XVII) i les sèries documentals de les institucions vinculades a la catedral.

Enllaç web:  catedral de Barcelona

Amer, monestir d’

10 Respostes

(Amer, Selva)

Monestir benedictí (Santa Maria d’Amer). Fundat per l’abat Deodat, al lloc de Sant Medir, veí de Girona, agregat del municipi de Sant Gregori. Inicialment, era dedicat a Sant Medir i Sant Genís. La seva fundació per Carlemany és llegendària.

Obtingué un precepte d’immunitat de Lluís el Piadós i d’altres de Carles el Calb, els anys 844 i 860, d’Odó el 890 i de Carles el Ximple el 922.

L’any 949 havia estat traslladat al lloc actual d’Amer, on fou refet i consagrada una església dedicada a Santa Maria, que ja hi posseïa el monestir.

El monestir s’enfortí al llarg dels segles i adquirí moltes esglésies, dominis i jurisdiccions. Estigué molt vinculat al bisbe de Girona, però mantingué la seva independència durant els segles XI i XII.

amer

El segle XII fou refeta l’església i fundat un priorat a Santa Maria del Coll, a les Guilleries. L’any 1381, el monestir adquirí la plena jurisdicció, civil i criminal, sobre la vila d’Amer, formada entorn del monestir i sobre els llocs veïns.

Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428, centrats a Amer, desferen la vila i el monestir, només respectaren part de la seva sòlida església romànica la qual, però, hagué d’ésser consolidada.

L’any 1445 s’uní per poc temps a Sant Pere de Galligants, i l’any 1592 el papa li uní a perpetuïtat el monestir de Santa Maria de Roses. Subsistí fins a l’exclaustració de l’any 1835.

Formà part de la Congregació Claustral Tarraconense des del segle XIII fins al XIX.

Àger, col·legiata d’

21 Respostes

(Àger, Noguera)

Col·legiata (Sant Pere d’Àger)  situada sobre la vila, dins les muralles del castell, al costat del palau dels vescomtes.

Durant la primera ocupació d’Àger, vers el 1036-37, hi hagué un monestir benedictí. En ésser reconquerida definitivament el 1047, Arnau Mir de Tost dotà àmpliament la canonja, la sotmeté a la Seu Apostòlica i li obtingué l’exempció de la mitra d’Urgell (1060). Potser per indicació del papa, Arnau oferí a Cluny la comunitat com a priorat, però hom no féu efectiva la donació.

L’exempció episcopal li valgué lluites amb els bisbes d’Urgell i, després, amb els de Lleida, al segle XII, que provocaren una davallada material i d’observança, fins que hi intervingué Bernat Calbó (1232) per a remeiar-ho.

L’abadia esdevingué pràcticament nul·lius amb jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexos, dividides en 4 oficialats: Àger, Castelló de Farfanya, Montclús i Valldellou. La canonja fou secularitzada per Climent VIII el 1592 i esdevingué col·legiata i arxiprestat, que conservà la jurisdicció exempta fins al 1874 (arxiprestat d’Àger), que fou incorporat al bisbat de Lleida.

De l’antiga basílica (segle XII), només en queden els tres absis, amb capitells esculpits, part de les criptes (segle XI) i un tros de la nau al costat del campanar inacabat. També hi ha restes de pintures murals i una part del claustre gòtic i dependències malmeses.