Arxiu de la categoria: Biografies

Ferran -varis bio-

Ferran  (Catalunya ?, segle XIII)  Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.

Ferran  (Catalunya, segle XIII – 1251)  Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.

Bartomeu Ferran  (Barcelona, segle XV – després 1475)  Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.

Jaume Ferran  (Barcelona, segle XVI – 1621)  Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.

Joan Ferran  (Catalunya, segle XVII)  Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.

Josep Ferran  (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000)  Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.

Ferrà i Juan, Miquel Ramon

(Palma de Mallorca, 1885 – 14 novembre 1947)

Poeta i assagista. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló, i germà de Bartomeu Lluís. Estudià lleis i filosofia a Barcelona, i ingressà al cos d’arxivers i bibliotecaris. Residí a Gijón (1911-13), on exercí a la Biblioteca Jovellanos, i a Barcelona, on fou bibliotecari de la universitat i de la facultat de medicina. Fundà i dirigí la Residència d’Estudiants de Catalunya (1913-36).

Des del 1936 residí a Palma de Mallorca, on regí la biblioteca provincial. Membre actiu i un dels promotors intel·lectuals de l’Escola Mallorquina, de la qual portà, en bona part, la direcció intel·lectual. La seva poesia, d’extensió molt reduïda, pertany al corrent postsimbolista, A mig camí (1926) és un recull de la seva obra poètica.

Col·laborador de diverses publicacions del Principat, tingué una destacada actuació a Mallorca com a capdavanter cultural i assagista, que es concretà sobretot en les seves col·laboracions als diaris i les revistes de l’època, en part com a introductor del Noucentisme a Mallorca. Fou un dels fundadors de “Mitjorn”, revista literària apareguda a Palma de Mallorca el 1906.

També excel·lí en la traducció, Les muses amigues (1920), és un aplec de versions de poetes simbolises i romàntics, i, per a la Fundació Bernat Metge, el Diàleg dels oradors, de Tàcit (1926). Secretari de la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull, preparà l’edició del Blanquerna.

L’any 1962 es publicaren a Barcelona les seves Poesies completes. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1946).

Fernández-Manrique de Lara y Pimentel, Juan

(Castella, segle XVI – Barcelona, 1563)

Noble. Fou lloctinent de Catalunya (1543-53).

El seu mandat no fou gaire afortunat.

Fernández Martínez, Alfredo *

Actor de cinema català, més conegut per Alfredo Mayo (1911-85).

Fernández Díaz, Jorge

(Valladolid, Castella, 6 abril 1950 – )

Polític i enginyer industrial. Ingressà al Centro Democrático y Social i, poc després (1982), a Alianza Popular.

Ha estat regidor de l’ajuntament de Barcelona (1983-84), i diputat al Parlament català (1984-89), i al congrés des del 1989.

Després de la victòria del Partit Popular a les eleccions de 1996, fou designat secretari d’estat d’Administracions Territorials, el 1999, secretari d’estat d’Educació i del 2011 al 2016 ministre de l’interior.

Fernández i Carbonell, Joaquim

(Barcelona, 1916 – segle XX)

Escriptor. De les seves obres teatrals, han estat publicades les comèdies La tia de Sitges (1959), Magnèsia (1960) i Secretari privat (1961).

Fernández i Bremon, Josep

(Girona, 1839 – Madrid, 1910)

Escriptor. Practicà molt el periodisme.

Estrenà algunes obres teatrals i publicà narracions.

Fernández de Soto i Llasat -germans-

(Barcelona, 1881 – segle XX)

Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:

Mateu Fernández de Soto i Llasat  (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939)  Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.

Àngel Fernández de Soto i Llasat  (Barcelona, 1882 – setembre 1937)  Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.

Wenceslau Fernández de Soto i Llasat  (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX)  Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.

Lluís Fernández de Soto i Llasat  (Barcelona, 1894 – 1965)  Escultor.

Fernández de Heredia, Juan -s. XV/XVI-

(Aragó ?, segle XV – segle XVI)

Lloctinent de Catalunya (1495-96). Volgué convocar un parlament per tal d’obtenir diners per fer cara al perill turc.

Confirmat en el seu càrrec a les Corts convocades pel rei Ferran II el Catòlic a Girona i a Tortosa, en cessà poc temps després.

Fernández de Córdoba y de Herrera, Gonzalo

(Montilla, Andalusia, 1 setembre 1453 – Granada, Andalusia, 2 desembre 1515)

“el Gran Capità“  Militar. El 1495 passà a Itàlia, on lluità a favor de Ferran II de Catalunya contra els francesos, que havien envaït el regne de Nàpols. Tot i una derrota inicial a Seminara, rebutjà les forces franceses a Calàbria i assetjà Atella, amb èxit (1496), fet que li valgué el nom de Gran Capità.

Intervingué en la nova guerra d’Itàlia en la qual d’antuvi Ferran II el Catòlic, aliat amb França, atacà el rei de Nàpols. La ruptura d’aquesta aliança el posà en perill, i es refugià a Barletta, on esperà reforços enviats per Ferran II, amb els quals desféu l’exèrcit francès del duc de Nemours a la batalla de Cerignola (1503). Ocupà Nàpols, i completà l’expulsió dels francesos amb la victòria de la batalla de Garigliano.

Nomenat virrei de Nàpols (1505-07), es féu remarcar pel seu luxe extravagant. Ferran II el Catòlic el destituí per la decisió del rei de separar de les possessions de la corona catalano-aragonesa tots els funcionaris i les autoritats de Castella. El Gran Capità es retirà a Granada.