(Barcelona, 1816 – 1903)
Escriptor. Un dels fundadors i secretari perpetu de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, li correspon en gran part l’eficàcia d’aquest institut durant mig segle, especialment en la lluita contra la fil·loxera.
Fou també secretari de l’Acadèmia de Belles Arts durant cinquanta-tres anys.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1895)
Compositor. Dirigí l’Escola de Cecs i Sords-Muts de Barcelona.
És autor d’una opereta, peces per a piano i altres obres.
(Palma de Mallorca, 1814 – l’Havana, Cuba, 1879)
Escultor. Possiblement fill d’Adrià Ferran i Vallès. Estudià a Barcelona amb Damià Campeny.
Formava part de la junta directiva del Liceu Artístic i Literari, féu, per encàrrec d’aquest, un bust de Maria Cristina, que fou regalat a la reina.
Vers el 1838, i després d’una estada a París, s’instal·là a Cuba. Fou professor a l’Escola de Belles Arts de l’Havana durant molt de temps.
Entre les seves obres (relleus, baixos relleus i medallons) cal citar Captaire amb dos nois.
(Perpinyà, vers 1278 – Morea, Grècia, 5 juliol 1316)
(o Ferran de Morea) Infant de Mallorca. Tercer fill baró de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. En 1304-05, amb fra Bernat Deliciós i d’altres, preparà un pla per unir tots els elements antifrancesos i independentistes del Llenguadoc i lluitar contra el domini francès. Jaume II de Mallorca descobrí i executà la majoria dels confabulats.
Ferran marxà de la cort de Perpinyà i passà a la del seu cosí Jaume II de Catalunya i d’aquí a Sicília, on acordà amb Frederic II (pacte de Milzzo) d’anar a Orient com a lloctinent reial i cap suprem de la Gran Companyia Catalana.
El 1307 era a Gal·lípoli, on fou ben rebut per tots els caps de la Companyia, amb l’excepció del més important, Bernat de Rocafort, que el va reconèixer com a senyor únic, en saber que Ferran no faltaria a la fidelitat deguda a Frederic II.
La mort de Berenguer d’Entença li impedí de mantenir l’equilibri i marxà pel seu compte amb Ramon Muntaner i un estol reduït (1307). Després d’algunes petites accions pirates fou capturat al Negrepont i el duc francès d’Atenes el tancà al castell de Saint-Omer, a Tebes.
L’any 1308 fou rescatat pel seu pare, i el 1309 ajudà Jaume II de Catalunya en l’expedició a Almeria. Lluità després al costat del seu cunyat Robert I de Nàpols (1309-11) i del seu cosí Frederic III, que li atorgà en feu Catània.
L’any 1314 es casà a Messina amb Isabel de Sabran, que aportà al fill d’ambdós, Jaume (futur Jaume III de Mallorca), drets sobre el principat de Morea. Per defensar-los, Ferran s’emparà el territori el 1315, en el que fou un nou intent català d’apoderar-se de Grècia.
Acorralat per les tropes de Lluís de Borgonya, aspirant també a Morea, fou vençut a la batalla de la Manolada o de l’Esperó (1316), prop de Clarença.
(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)
Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).
Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.
Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.
A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.
La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.
El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).
Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.
La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.
(València, 11 desembre 1329 – Castelló de la Plana, 16 juliol 1363)
Infant d’Aragó. Fill d’Alfons III de Catalunya i d’Elionor de Castella. El 1330 rebé els marquesats de Tortosa i de Camarasa, de nova creació, i altres donacions al regne de València. Pretendent al tron català, va haver de fugir a Castella (1335) davant l’hostilitat general.
El 1347 fou el cap de la revolta de la Unió aragonesa i valenciana de nobles contra el seu germanastre Pere III el Cerimoniós, va ésser derrotat i empresonat a la batalla d’Épila (1348), però, a instàncies dels castellans, fou alliberat i retornà a Castella.
A la Guerra dels Dos Peres, posà la regió d’Alacant–Oriola a mans de Pere I de Castella (1356) i intentà de ressuscitar la Unió a València, però ningú no el seguí; i quant, l’any següent, Alacant fou ocupat per les forces de Pere III, es passà al seu costat. Pere I, com a reacció, feu matar la seva mare i el seu germà Joan.
El 1349 es casà amb Maria de Portugal, de la qual no tingué fills. Enfrontat amb Pere III per motius econòmics, va morir lluitant contra Enric de Trastàmara, l’algutzir del rei. Heretà els seus béns el seu nebot, el comte Pere II d’Urgell, però, a la seva mort, els marquesats de Tortosa i Camarasa es reintegraren a la corona.
(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)
Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.
Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).
El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.
Fou succeït pel seu oncle Frederic.
(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)
Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.
A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya en la lluita contra França.
Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).
El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.
A la seva mort fou succeït per Alfons II de Nàpols.
(Castella, vers 1137 – Benavente, Castella, 1188)
Rei de Lleó, d’Astúries i de Galícia (1157-88). Fill segon d’Alfons VII de Castella i de Berenguera de Barcelona.
(Sevilla, Andalusia, 1285 – Jaén, Andalusia, 1312)
Rei de Castella-Lleó (1295-1312). Es va aliar amb Jaume II de Catalunya per repartir-se el regne de Granada, empresa que fou abandonada i hom només pogué conquerir Gibraltar (1309).
