(Barcelona, 1717 – Àvila, Castella, 20 gener 1780)
Músic. Fou mestre de capella a diverses esglésies i catedrals de Castella.
És autor de música sacra.
(Catalunya, segle IX – 887)
Bisbe d’Elna (860-865). Assistí al Concili de Troyes (878). L’any 885 acudí a Narbona per a la consagració del famós arquebisbe Teodard.
A la seva mort fou succeït per Riculf, germà de Guifré I el Pelós.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Serví Jaume I el Conqueridor a les seves campanyes valencianes.
Rebé donacions reials a Xàtiva, en recompensa pels serveis que havia prestat.
(Catalunya, segle XII)
Cavaller. Participà a la presa de Lleida (1149). Rebé diverses cases al carrer de Montcada d’aquella ciutat.
(Berga, Berguedà, 1858 – Catalunya, 1914)
Escultor. Fou deixeble de Rossend Nobas. Completà la seva formació a París, on obtingué alguns premis d’importància.
Pseudònim de l’escriptor català Joan Prat i Esteve (1904-71).
(Catalunya Nord, vers 1190 – 1241/42)
(o Nunó) Comte de Rosselló i Cerdanya (1212-1241/42). Fill de comte Sanç I de Rosselló-Cerdanya i Provença i de Sança Nunyes de Lara i, per tant, nebot del rei Alfons I el Cast.
Ajudà el seu pare en la tasca de la governació de Provença quan Pere I el Catòlic la hi concedí després de la mort (1209) d’Alfons II de Provença. Assistí també amb ell a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) i, l’any següent, era present a la batalla de Muret juntament amb Ramon II de Montcada. El 1215 es maridà amb Peronella de Bigorra, vídua de Gastó VI de Bearn, però el papa anul·là el matrimoni i aquella es casà llavors amb un fill de Simó de Montfort.
Nunyo continuà defensant la Bigorra i hostilitzant els croats. Des del 1222 fins al 1226 hagué d’afrontar els atacs dels Montcada, tant que Jaume I el Conqueridor hagué d’envair territoris d’aquests.
Fidel col·laborador del rei, participà molt activament en les conquestes de Mallorca (1229), Eivissa (1235) i València (1238), i n’obtingué nombrosos beneficis. Com que morí (vers 1242) sense successió legítima de la segona esposa, també castellana, el títol passà a la corona i posteriorment fou adjudicat al regne de Mallorca.
(Castella, segle XII – segle XIII)
Dama. Fou la segona muller de l’infant Sanç, comte de Provença i de Rosselló, fill tercer de Ramon Berenguer IV de Barcelona.
D’aquest matrimoni naixeria Nunyo Sanç, comte del Rosselló, que seria, com el seu pare, gran figura de l’època. Sança deixà al seu fill alguns dominis a Castella.
(València, 1522 – 12 març 1602)
Humanista i hel·lenista. Estudià arts a València i a París, on fou deixeble i seguidor de les doctrines antiaristotèliques de Pierre de la Ramée. Convertit, tanmateix, al peripatetisme, de retorn a València, on fou catedràtic de filosofia, publicà alguns tractats aristotèlics (1554) i es convertí en propagador del text pur d’Aristòtil.
Alternà l’ensenyament de grec i de retòrica a les universitats de València, de Saragossa -on tingué com a deixeble Pere Galès– i de Barcelona, en els dies de la seva màxima esplendor humanista, forçat a abandonar València per pressió de Joan de Salaia. El 1568 es traslladà a Lleida, on manté una certa vinculació amb l’Estudi General.
Del 1572 al 1580 donà classes a la Universitat de Barcelona. El 1582 tornà a València per ocupar la càtedra d’oratòria al seu Estudi General. Després retornà a Barcelona del 1583 al 1598, moment de la seva maduresa intel·lectual.
Les seves explicacions foren reeditades diverses vegades amb notables addicions; destaquen les seves Institutionum Rhetoricarum (1578, 1585, 1793) i Grammatistica linguae grecae (1575, 1589). Restà inèdita, però, malgrat el gran nombre d’obres publicades, una bona part de la seva producció. La seva única obra en català coneguda és Avisos per estudiar les arts.
Estigué molt lligat a l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, i amb heterodoxos, com Jeroni Conques i Pere Galès. Reuní una bona biblioteca de manuscrits grecs, fou traductor al castellà i anotador de clàssics (Censorino, Ciceró) i és considerat el representant als Països Catalans de l’humanisme de Lluís Vives en una època difícil dominada pels corrents contrareformistes.
