(País Valencià, segle XIV – Garci Muñoz, Andalusia, 1362)

Baró de Xèrica. Fill de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. A la mort del seu germà Jaume (III) (1335) heretà la baronia de Xèrica. El 1328 assistí a la coronació del rei Alfons III de Catalunya a Saragossa amb un brillant seguici de dos-cents homes.

El 1332 ocupà el càrrec de procurador general del Regne de València, en renunciar-lo el seu germà Jaume, i l’ocupà fins el 1336. El 1335, mentre agonitzava el rei Alfons III, protegí la fugida de la reina Elionor de Castella i els fills a Castella; això li valgué el nomenament d’adelantado mayor. Amb soldats castellans envaí el Regne de València des de Xèrica a Énguera.

Pere III de Catalunya li obrí procés i li confiscà els béns; però finalment arribà a una concòrdia amb el rei, a qui restà des d’aleshores fidel. El 1340 intervingué en la batalla del Salado, i el 1343 en la campanya de recuperació del Regne de Mallorca, i a Perpinyà negocià amb Jaume III de Mallorca.

Governador del Regne de València (1346), hagué d’abandonar la capital en formar-se la Unió de València, i es replegà a Borriana (1347), des d’on inicià la lluita contra els unionistes. Intervingué en la guerra dels Dos Peres, juntament amb el seu fill natural Joan Alfons.

Estigué casat amb Bonaventura d’Arborea, de qui només tingué filles. El 1355 heretà del seu germà Alfons Roger de Lloria la baronia de Cocentaina, que el 1364 passà al fill Joan Alfons.

(País Valencià, segle XIII – 1335)

Baró de Xèrica. Fill gran de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. El 1324 estava a Sardenya al servei de l’infant Alfons. El 1325 era a Lleida com a membre de l’assemblea que deliberà sobre els drets successoris de Jaume II de Catalunya al tron de Mallorca.

Era casat amb Maria de Nàpols, vídua del rei Sanç I de Mallorca, la qual hagué de recloure al seu castell de Xèrica, a causa del seu desequilibri. Litigà amb la seva mare, Beatriu de Lloria, que retenia tots els estats de la baronia; la sentència, el 1326, donà a Jaume l’honor de Xèrica i diners, i a la mare el domini útil, però aquesta no retornà els castells.

El 1328 assistí a la coronació del nou rei Alfons III el Benigne a Saragossa, i fou armat cavaller per aquest. Tingué el càrrec de procurador general del Regne de València del 1328 al 1332, càrrec que renuncià a favor del seu germà Pere.

(País Valencià, segle XIII – 1321)

Baró de Xèrica i senyor de Xelva, com a herència de la seva mare. Fill de Jaume (I) de Xèrica i, per tant, nét de Jaume I de Catalunya. Es casà el 1296 amb una filla de l’almirall Roger de Lloria, Beatriu de Lloria.

Aquell any, en partir cap a Roma el rei Jaume II el Just, nebot seu, restà al capdavant dels seus exèrcits del sud en la campanya de conquesta catalana de Múrcia contra Castella, que es reduí bàsicament a la presa d’Alacant i al setge d’Elx, senyoria de l’infant castellà Joan Manuel.

Precisament Jaume de Xèrica sostingué una relació literària amb aquest, a qui recomanà que s’exercités en el trobar clus trobadoresc. Participà el 1309 en l’expedició contra Almeria.

El succeí en la baronia el seu fill Jaume (III) de Xèrica i de Lloria, també foren fills seus Maria Álvarez de Xèrica, Pere de Xèrica i de Lloria, i:

Beatriu de Xèrica i de Lloria  (País Valencià, segle XIV)  Dama. Es casà amb Pedro Ponce del Castillo, noble castellà. El 1361, ja vídua, aconseguí que li fossin restituïts els seus llocs de Planes i Almudena, que havia perdut potser a causa de la guerra amb Castella.

(País Valencià, 1255/57 – 1285 ?)

Baró de Xèrica. Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de la seva amistançada Teresa Gil de Vidaure. Les seves possessions comprenien un ric patrimoni format pel castell i la vila de Xèrica, els de Toro, Eslida i Aín, i els llocs de Xelva i de Luèsia, entre altres.

Fou conseller d’Alfons II el Franc i un dels dirigents de la Unió Aragonesa. Es casà amb Elfa Álvarez de Azagra. El seu fill Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra heretà la baronia.