Arxiu de la categoria: Biografies

Vives i Ponseti, Ignasi

Deixa un comentari

(Ciutadella, Menorca, 3 juny 1914 – Iowa City, EUA, 18 octubre 2009)

Metge. Llicenciat a Barcelona el 1936, exiliat després de la guerra civil a Mèxic (1939), des de l’any 1941 treballà al servei de Cirugia Ortopèdica de la universitat de Iowa (EUA), d’on fou professor des del 1957.

Ha investigat principalment en el camp de la cirurgia òssia i articular, el tractament de les alteracions congènites, les ferides de guerra, l’escoliosi, la luxació de cadera en els infants i la recerca bioquímica en ortopèdia.

Vives i Planes, Francesc Dionís de

1 Resposta

(València ?, segle XVIII – País Valencià ?, segle XIX)

Militar. Es distingí en la guerra del Francès. Més tard fou capità general de Cuba, i el 1833 li fou concedit el títol de comte de Cuba, i fou nomenat capità general de València (1833-34).

Fou ajudant del general Joan Prim; quan aquest abandonà l’expedició de Mèxic (1862), el denuncià a Isabel II de Borbó, però la reina no en féu cas.

Vives i Marjà, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 3 maig 1545 – Roma, Itàlia, 23 febrer 1632)

Eclesiàstic. Estudià a Roma, on es doctorà en ambdós drets (1584). Fou un personatge molt influent a la cort romana, on tramità afers per al rei Felip III, per als jurats de València i altres prínceps i entitats. Féu construir (1605) una tomba nova a l’església de Montserrat de Roma per als papes, on foren traslladats el 1610. Fou ascendit a cambrer secret del papa (1589) i nomenat ardiaca d’Alzira (1607), i s’ordenà de sacerdot el 1609.

Obsessionat per la idea missional, fundà un col·legi per a neòfits de missions a la seva casa el 1591, que més tard oferí, sense èxit, a diferents congregacions religioses. També adquirí, després de llargues gestions (1613-25), el palau Ferratini, que oferí al papa Urbà VIII, on el 1627 fou instal·lat definitivament el Col·legi Pontifici de Propaganda Fide o Col·legi Urbanià, amb facultat de conferir el doctorat en filosofia i teologia amb vista al treball missional.

Esmerçà la major part de la seva llarga vida en les tasques missionals, a les quals llegà la majoria dels seus béns.

Vives i Marc, Joan Lluís -humanista-

8 Respostes

(València, 6 març 1492 – Bruges, Bèlgica, 6 maig 1540)

Humanista i filòsof, d’origen jueu. Estudià filosofia a París i fou professor a Lovaina i a Oxford. Un dels principals representants de l’humanisme renaixentista europeu. Criticà durament l’abús que l’escolasticisme feia de la dialèctica fins al punt de convertir les ciències naturals en metafísica.

Per resoldre aquest problema proposà un estudi crític de l’objecte i del camp d’investigació de cada ciència, deixant de banda el mètode deductiu i retornant al veritable mètode aristotèlic. Pot ésser considerat un precursor de la filosofia empírica i de la moderna psicologia de l’observació.

Obres principals: De disciplinis (1531), que inclou el De causis corruptarum artium i el De tradentis disciplinus; De anima et vita (vers 1538).

Vives i Llull, Joan

1 Resposta

(Maó, Menorca, 1901 – 1982)

Pintor. Format a l’illa i, especialment, amb Hermenegild Anglada i Camarasa a Pollença, formà part allà de l’escola pollencina. Conreà un impressionisme clar, basat en el paisatge menorquí -a part el de Pollença-, que exposà sovint a l’illa, bé que de vegades concorregué també a d’altres exposicions (Primera Exposición Española de Bellas Artes, Salamanca 1944).

És el pintor menorquí més destacat del seu temps. El 1976 Menorca li dedicà una important exposició- homenatge, a la Caixa d’Estalvis des Castell.

Fou pare del també pintor i gravador Josep Vives i Campomar.

Vives i Llisó, Francesc

Deixa un comentari

(Alboraia, Horta, 1742 – Sant Miquel dels Reis, València, 1799)

Frare jerònim. Vestí hàbit en 1770. Fou home d’altes virtuts, gran modèstia i famosa erudició.

Els seus escrits restaren inèdits.

Vives i Liern -germans-

1 Resposta

Eren fills de l’arxiver Francesc Vives i Julià.

Francesc Vives i Liern  (València, 1859 – 1915)  Escriptor. Advocat (1880), pertangué al partit liberal, dirigí “El Liberal Valenciano” i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació provincial de València. Fou membre del Centre de Cultura Valenciana. Publicà nombrosos poemes, en castellà, en periòdics valencians.

Vicent Vives i Liern  (València, 1862 – 1930)  Arxiver i erudit. Doctor en dret i filosofia i lletres, des del 1888 fou arxiver municipal de València. Publicà Lo rat-penat en el escudo de armas de Valencia (1900), Las casas de los Estudios en Valencia (1907), La puerta de Serranos (1915) i altres monografies.

Vives i Julià, Francesc

1 Resposta

(Moncofa, Plana Baixa, segle XIX – València, 1888)

Arxiver. Fou arxiver municipal. Reorganitzà l’arxiu valencià i féu una tasca meritíssima en la classificació i restauració de documents i textos antics dels fons al seu càrrec.

Fou el pare de Francesc i de Vicent Vives i Liern.

Vives i Guioret, Miquel

Deixa un comentari

(València, segle XV – 1501)

Convers judaïtzant. El nom jueu del qual era Yosef Abenfaram. Era fill de Salvador Vives i Valeriola (mort abans del 1500) i de Castellana Guioret, judaïtzant, a casa dels quals funcionava una sinagoga, de la qual Miquel era rabí. Descoberta aquesta pels inquisidors i sorpresos mare i fill en plena funció religiosa, foren processats, relaxats i cremats. Al lloc de la casa fou erigida una església pels inquisidors.

Miquel era casat amb Castellana Marc, també judaïtzant, de nom jueu Ester Ciunta. Fou un dels processos més famosos de València -la descripció de la sinagoga, segons informe dels inquisidors, fou recollida per l’humanista barceloní Pere Miquel Carbonell– contra la família Vives, perseguida per la inquisició ja des del 1482 i que culminà amb el ressonant procés de Blanquina Marc i Almenara, mare de l’humanista Joan Lluís Vives i Marc, cosí germà de Miquel Vives.

Vives i Escudero, Antoni

Deixa un comentari

(Madrid, 4 febrer 1859 – 19 maig 1925)

Arabista, numismàtic i arqueòleg. Fill de menorquins, es formà a Maó. El ministeri d’instrucció pública li encarregà la redacció (1905) del volum dedicat a les Balears del Catálogo artístico y monumental de España. Explorà navetes i talaiots menorquins i els comparà amb els nuraghi sards.

Publicà també Estudio de arqueología cartaginesa. La necrópolis de Ibiza (1917). Reuní una important col·lecció de monedes i peces arqueològiques, que oferí al municipi de Maó.