(Nàpols ?, Itàlia, segle XVIII – València, segle XVIII)
Il·lustrat, establert a València. Carles VII de Nàpols li havia concedit el marquesat de León (1735).
Fou un dels fundadors de la Societat Econòmica Valenciana d’Amics del País.
Veure> Miquel Jeroni Lledesma (humanista i doctor en medicina valencià del segle XVI).
(Perpinyà, 1873 – Elna, Rosselló, 1936)
Escriptor i poeta en francès. Pertangué al grup de Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil. De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles VII de Borbó.
Es caracteritza, com a poeta, per la melancolia i la ironia. Autor dels reculls Les jours passés (1920), Tendre Paris (1921), Eaux vives (1922), Bucoliques et almanach (1927) i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos (1920), de la novel·la fantasiosa i satírica La veuve de minuit (1926) i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes (1937).
Fou col·laborador de publicacions com “La Tramontane”, “Le Roussillon” i “Le Coq Catalan”.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 11 febrer 1849 – València, 5 juny 1915)
Polític. Advocat, prengué part en negocis d’exportació de vins i en consells d’administració de la Societat Valenciana de Tramvies i de la Caixa d’Estalvis de València, i presidí la Companyia Valenciana de Vapor Correus d’Àfrica.
Conservador, fou diputat i senador i cap provincial del partit (1904-14).
(Lanuvio, Itàlia, 11 desembre 1892 – Burjassot, Horta, 17 març 1979)
Tenor. La gran extensió i bellesa de la seva veu el convertiren aviat en un dels primers tenors mundials. El 1922 es presentà al Liceu de Barcelona amb Rigoletto, de Verdi.
El 1935 tornà al Liceu, i hi actuà habitualment fins al 1945; hi cantà encara sorprenentment el 1972. El 1975 cantà al Teatre Principal de València, en un homenatge que li fou tributat.
Casat amb la soprano valenciana Maria Ros, s’establí a Burjassot.
Ha escrit Voci parallele (1955).
(Agde, Llenguadoc, 1857 – València, 1913)
Banquer. Residí des de jove a València, on dirigí magatzems de vi i negocis d’exportació.
Fou un dels iniciadors de la Cooperativa del Gas, del Banc Comercial Espanyol, de l’Electrohidràulica del Túria, del Sindicat d’Exportadors de Vi i de la Cambra de Comerç Francesa.
Fundà una banca important.
(València, 1817 – 1876)
Terratinent i dirigent i divulgador agrari. Fou president de la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià i de la Societat Valenciana d’Agricultura, i col·laborà al periòdic “Las Provincias” i a d’altres publicacions.
Escriví Proyecto de reforma de la contribución territorial (1868) i Memoria sobre la producción y el comercio de la naranja en España (1873), entre d’altres obres.
(València, 25 desembre 1738 – 22 març 1806)
Jesuïta i dramaturg. Entrà a la Companyia de Jesús el 1754 i fou exiliat a Itàlia el 1767; s’establí a Ferrara i a Bolonya.
Poeta llatí i italià i traductor de Lokman (Bolonya, 1780), fou conegut sobretot per les seves tragèdies neoclàssiques: Ormisinda (1783, inspirada en Moratín), Lucia Miranda (1784) i Sancio Garcia (1793, imitació de Cadalso).
(País Valencià, segle XVII – 1728)
Pintor. Seguidor de Pedro de Orrente.
Obra seva són les pintures al claustre de l’església de Sant Domènec, a les esglésies de Sant Nicolau, Sant Francesc, Santa Anna, etc, de València, i de retrats, com el de Tomàs Vicent Tosca.
La seva filla i deixebla fou Josepa Maria Larraga (València, 1700 – vers 1728) Pintora. Malgrat greus defectes físics a les mans, sobresortí com a miniaturista. Fundà una acadèmia privada de dibuix. S’inspirà generalment en temes religiosos.
(Alcoi, Alcoià, 20 novembre 1850 – 23 març 1914)
Pintor i dibuixant. Fill de Francesc Laporta i Tort. Fou un gran pintor d’atmosferes intimistes de caire místic. Es dedicà també a la pintura decorativa d’interiors d’esglésies.
Tingué un estudi fotogràfic a Alcoi, on féu fotocromies i tricromies. Uns mesos abans de morir fou nomenat professor de dibuix de l’Escola de Llotja, a Barcelona.
